Si hi ha una excursio que suposa un repte a Sri Lanka es la pujada al Adam’s Peak. Es una muntanya de 2267 m d’alçada a la que s’accedeix per uns camins fets d’escales. I no uns quants esglaons perduts, no… Uns 5200-5800 esglaons depenent de la guia que es consulti. Val a dir que nosaltres no els hem contat pero si els hem patit!

Aquesta ascensio es tracta d’un pelegrinatge que poden fer tan cristians (a dalt de la muntanya hi ha una petjada que atribueixen a la caiguda d’Adam des del paradis), com budistes (la petjada en aquest cas es de Buda quan va arribar al mon), com hinduistes. El cas es que siguis de la religio que siguis o fins i tot si ets ateu, es un dels objectius a assolir quan visites aquest fantastic pais.
Hi ha uns mesos a l’any en els que els pelegrins arriben en onades (principalment budistes) i fan la ascensio de nit per arribar a veure la sortida de sol. Nosaltres veniem amb la intencio de fer-ho a la nit pero parlant amb el personal del hotel Whatsala Inn (molt recomanable) hem decidit fer-ho de dia. Quan es epoca de pelegrins te el seu encant pujar de nit seguint el cami de torxes que pugen a la muntanya pero ara potser no te massa sentit. Sobretot tenint en compte que estava tot cobert de nuvols i de sortida de sol en veuriem poca cosa.
Aixi que a les 9 del mati i enmig de la pluja hem començat la ascensio. Primer el cami era sota la pluja i amb paradetes (tancades la majoria per estar fora de temporada) a les bandes. A poc a poc i sense adonar-te’n et vas ficant en unes escales sense final, totes amb esglaons irregulars, alguns originals, d’altres restaurats, d’altres erosionats. De cinc a quaranta centimetres d’alçada aproximadament, han anat consumint les nostres forces i la nostra moral.
Al principi trobes petits recessos i alguna zona mes planera pero conforme vas pujant, la muntanya no dona treva i la alçada va augmentant. 
 
 
Al voltant paisatges meravellosos amb salts d’aigua immensos que fan que et preguntis d’on surt tanta aigua, que cau de la part alta de la muntanya i no tens ni idea d’on pot sortir.
 
 
Els camps de te van desapareixent per la alçada i van apareixent arbres i vegetacio salvatge que envaeix el cami que en aquesta epoca no es tan transitat.
 
Les paradetes que menciona la guia en la pujada estan tancades aixi que mes val pujar aprovisionat d’aigua i coses per menjar!
 
L’escala es va estretant fins que arriba un punt en el que apareix una barana de ferro. Aqui la cosa es encara mes dura i les forces flaquegen pero aguantant una miqueta trobes la recompensa al final. Un temple (molt lleig, tot sigui dit de pas) que indica que estas a punt d’arribar al cim.
 
En arribar una gran satisfaccio d’haver aconseguit el repte (val a dir que ens hem trobat gent desistint quan començavem a pujar). No hem pogut entrar a veure la petjada famosa perque com que no es temporada no es pot entrar al temple perque esta tancat amb cadenes i candaus i tenen uns vigilants amagats en cambres de meditacio de manera que saltar es descarta.
 
Repos, quatre fotos i la muntanya ens dona la recompensa, permet que els nuvols es retirin una mica i poguem veure les vistes espectaculars del que hem pujat entre la boira.
 
Ara toca la baixada, que tambe es dura perque tots els esglaons pujats s’han de baixar pero es fa mes planera perque de tant en tant els nuvols ens permeten veure l’espectacle indescriptible de la natura en la seva maxima expressio.
 
Dur, pero mes que recomanable. Temps de pujada des de l’hotel 3.30h aproximadament ritme tranquil i potser un parell d’hores baixant.
 
Un cop a baix, els nuvols es retiren per un moment i ens permeten veure per primer cop l’Adam’s Peak, ja conquerit.