Avui el dia comença ben d’hora, ben d’hora per poder pujar a Sigiriya la roca que es troba en mig d’una zona totalment plana. Geologicament hi ha una explicacio que he trobat totalment fascinant. En un temps molt llunya en aquesta zona hi havia un volca. Quan es va extingir el que era el con del mateix es va anar erosionant amb els mil.lenis i va desaparèixer. Pero el que havia estat el magma, el que contenia el volca, era mes resistent i es va endurir quedant com una roca gegantina al mig del no-res. No ho trobeu màgic i alhora quelcom que fa que ens adonem de com en som de insignificants?

El cami comença atravessant el que eren els jardins. Primer hi ha els jardins de l’aigua on veiem les restes del que eren conduccions d’aigua. Mes endavant hi ha els jardins ‘bulder’ que son entre roques gegantines possiblement amb el mateix origen que la gran roca de Sirigiya i quan comencem a pujar trobem els jardins de les terrasses, que van construir els monjos per evitar la erosio. Aqui comencen les escales infernals que ens faran arribar fins al cim, lloc on un rei es va construir una fortalesa per dominar tota la contrada (tot i que mai va ser reconegut per haver assassinat al seu propi pare).
Conforme anem pujant podem admirar les vistes magnifiques i que son nomes un aperitiu del que vindra despres. A mig cami ens toca enfilar-nos per unes escales de ferro de cargol que fan que em surti tot el vertigen de cop. Aquests ens porten fins a la paret dels miralls, que actualment no te miralls pero que en el seu moment sembla que en tenia i tambe fins a uns frescos amb unes senyoretes lleugeretes de roba que les guies diuen que no se sap si eren concubines o be reines… A mi em semblen mes concubines, no us sembla?
Una mica mes amunt ens trobem amb les escales de la zona de les urpes del lleo, per les grans urpes que donen inici a l’escala. Una escala infernal de ferro que m’ha fet patir de valent! Pero hem pujat!!!
I un cop a dalt? Doncs per suposat les vistes de tota la zona que son espectaculars. Tambe les runes del que va ser el palau, que era poc menys que una ciutat. La cisterna gegant, que encara fa les funcions de recollir aigua de la pluja. I la satisfaccio, la satisfaccio de saber que has pujat a un lloc carregat de magia, ni mes ni menys que la Roca del Lleo.
Quan baixem la part de les escales de ferro ens trobem amb uns crits de ‘go!’ que ens apressen a ficar-nos a una gabia. Aixo ha estat per un atac d’abelles ‘assassines’ i ens han tancat dins una especie de refugi enreixat per evitar que els maleits insectes ens deixessin plens de picades. Tota la paret de la roca esta plena d’eixams d’abelles. Mai hauria imaginat que em sentiria tan be dins una gabia!

En baixar (que no es poca cosa la baixada) parem a fer una merescuda cerveseta… L’inconvenient que no en tenen i demanem una Ginger Beer. Per fer un resum es una beguda amb gas en ampolla de cervesa, sense alcohol i amb gust de polin de coca-cola pero amb un final picant. No se si m’agrada o no…

Com que no n’hem tingut prou, decidim anar cap al temple de Pidurangala, situat en una altra roca just darrera de Sigiriya. Alla ens tornem a trobar inmerses en la jungla amb un guia que va donant cops a terra amb un pal per espantar les cobres que pugui haver-hi entre les fulles. Val a dir que el bon home va descalç i amb un pareo. La pujada es dura amb esglaons molt alts i irregulars, vorejant coves de meditacio que tenien els monjos (uns 1000 en el seu temps). Hi ha unes 500 coves repartides en tota la muntanya.
Seguim pujant (no sense dificultat) i es comença a apreciar el que ens podem trobar en arribar a dalt. En el cami ens trobem amb un buda reclinat que te mes de 1500 anys, una visio magnifica!
Un cop passat el buda el cami es complica i es converteix en una grimpada entre pedres gegantines (s’ha d’anar amb guia perque al final del cami no hi ha cami).
Quan ja has oblidat qui ets i que fas alla, passes per sota d’una pedra i acabes sobre una altra pedra gegant que t’ofereix la magnifica vista de Sigiriya. Un altre moment emocionant i dels que fan que segueixis volent viatjar per tant com t’enriqueix.
 
Finalment pugem al cim de la roca de Pidurangala per rebre el premi que et dona la muntanya quan la conquereixes, la visio de tot el que hi ha a sota… Magic!
La baixada es llarga pero amb un somriure imborrable als llavis. Ens parem un moment en el cami per admirar les dues roques conquerides!