Avui tocava vol en globus pero un exces de vent ens ho ha impedit.

La Capadocia, a 1200 m sobre el nivell del mar, es tambe coneguda com la terra dels cavalls bonics perque aixi era en la epoca en que els Perses quan dominaven la Anatolia. 


La zona la va formar un mar interior que es va assecar fa milions d’anys. Dos volcans Hassan (3300 m) i Argeus (uns 4000 m) van deixar cendres de les erupcions, no va ser lava sino cendres que es van dipositar en un fenomen similar al que va passar fa uns anys a Islandia pero durant mes temps i provenint de dos volcans. Aixo va formar la tova, primera fase de formacio de la Capadocia. La neu i l’aigua van provocar la erosio i van formar les anomenades xemeneies de fades, el que es considera la segona fase. La tercera va ser la ma de l’home, que va crear les cases troglodites, unic habitatge que hi havia fins fa quatre segles a la zona. Les ciutats subterranies i les esglesies rupestres es van formar en la epoca en la que els protocristians fugien de la persecucio.
Economicament la zona de la Capadocia viu de l’agricultura, es conreen vinyes, carbasses,… A mes del turisme, tambe es una zona artesanal pero no hi ha industria a part de fabriques de totxo, farina i una fabrica de Raki. Capadocia es un nom historic, no es pas una regio administrativa.
La primera parada la fem a una zona que anomenen les tres dames, per les tres xemeneies de fades que s’alcen sobre la vall. 

 

La roca a la Capadocia te molts tons, essent els mes clars els mes tous i els foscos son mes durs. Els barrets de les xemeneies de fades son consequencia de la erosio. La roca de la base es mes tova i s’ha erosionat molt mes que la part superior, que es mes dura. Per aixo fan aquestes formes de bolet que fa pensar que algu ha posat la roca a sobre (de fet en el grup hi ha gent que posa cara d’incredulitat quan expliquen el fenomen…).
La visio de les roques amb totes les entrades dels habitatges fa pensar en les imatges que tant em van captivat a Petra (Jordania). Especialment quan arribem a Ortegisar. Ortegisar es un poble que te un castell dins una roca excavada. De fet no es un castell, sino una cosa similar a una ciutat subterrania pero enfilada en la roca. No es excessivament turistic i de fet sembla que es ara que estan començant a fer-hi hotels-boutique, pero per menys d’un euro pots pujar a la part superior de la roca-castell que la corona i es fantàstic, tant per la vista, com pel vertigen que suposa passar per aquelles escaletes d’una cambra a l’altra.

Les vistes des de la part superior son espectaculars i val molt la pena pujar-hi, encara que el guia no ens hi animava perque deia que a Uçhisar la vista era millor… Nosaltres hem pujat als dos pero a Uçhisar vas per una escala de fusta per l’exterior de la muntanya i a Ortegisar passes per escales de ferro per l’interior de la muntanya d’una cambra a l’altra. Molt menys segur, potser, pero alhora molt mes divertit i estimulant a part de que no puja gairebe ningu.

En baixar ens trobem sense voler a la botiga del Crazy Ali, un poeta que te una botiga d’antiguitats. Ens ha preguntat d’on erem i en dir que erem catalanes ens ha tret un poema en catala! No content amb aixo, ens ha donat una postal escrita per ell i un tercer ull blau que tan tradicional es aqui. Ha estat un dels millors moments fins ara en aquest viatge. 

Seguim la nostra ruta i parem al mirador de la vall de Zemi, per on veiem el pas d’una cursa de muntanya… No puc evitar pensar que deu ser fantastic correr entre aquest paisatge. Al fons veiem el poble de Uçhisar tambe amb el seu magnific ‘castell’. En la llunyania aquests ‘castells’ semblen termiters gegants.

Abans d’arribar a Uçhisar fem una parada al mirador de la vall dels Coloms, dit aixi perque protegien els coloms perque adobessin els camps de vinyes. A les construccions dins la pedra (cases troglodites) s’hi afegeixen en aquesta zona petits foradets pensats perque els coloms hi facin el niu. Aqui la pedra agafa tonalitats grogues, verdoses i vermelles que la fan encara mes magica! En aquesta parada hi ha un curios arbre engalanat amb milers d’ulls blaus i tambe comencem a trobar la Viagra turca, dit aixi de les fruites seques i dessecades… 

Finalment arribem a Uçhisar i ens enfilem al seu ‘castell’. S’ha de dir que la ascensio es facil i segura pero li falta el punt ‘d’aventura’ que hem trobat al anterior.

Despres anem cap a la vall dels caçadors i veiem a la llunyania la vall vermella, amb aquest nom pel canvi de tonalitat de la pedra.
La zona mes espectacular es la vall de  Pasabagi, on podem veure aquestes meravelloses xemeneies de fades. Unes formacions impossibles que s’eleven a l’aire. Es indescriptible, us poso les imatges i jutgeu vosaltres mateixos.
La vall del camell o de Devrent (imaginacio) es la ultima parada que fem a la tarda. El motiu del nom es clar, nomes cal mirar la imatge. 
Acabem el dia anant a veure un ritual Dervitxe despres de sopar. Ahir us vaig parlar de Mevlana i els ballarins Dervitxes que arribaven al misticisme mitjançant una dança en la que donen voltes sobre si mateixos i al voltant d’una tarima. Doncs be, avui els hem vist en accio. El ritual comença amb versos de Cora recitats per una persona que se l’ha apres sencer. En acabar sona un tambor que segons diuen simbolitza la creacio. Llavors comença a sonar una flauta agonica i afonica que durant una bona estona improvitza, representa l’al.le divi que dona vida. A continuacio els ballarins se saluden entre ells tres cops de manera que les que se saluden son les animes. Hi ha cinc ballarins (Semazen) i una especie de lider, el Seyh Efendi. Els ballarins besen la ma del lider i comencen a girar sobre si mateixos un cop s’han tret la tunica negra, que representa la terra. El ball gira en sentit contrari a les agulles del rellotge, amb la ma dreta alçada cap al cel, el cap inclinat a la dreta i coronat amb el barret quee representa la lapida i el braç esquerre amb la ma apuntant al terra. El cos esta cobert per una tunica blanca que representa el sudari i que s’obre com una campana quan giren.

Independentment del valor religios o mistic del ritual, val a dir que esteticament es precios. Els cinc ballarins ballen girant amb una postura perfecta i com si ho fessin sobre un eix amb les seves tuniques obertes com campanes i aliens al que els envolta excepte per una cosa: el Seyh Efendi es va movent per la tarima i pel que sembla de forma erratica, no el toquen. Es mes, quan aquest esta quiet, ells giren nomes sobre si mateixos, quan es mou, tots van girant sobre si mateixos i tambe van girant les seves posicions sobre la tarima. Un espectacle probablement molt diferent de gairebe tot el que he vist, esteticament bonic i amb la curiositat que no se’ls pot aplaudir perque per ells es un ritual mistic, no un espectacle.

Sembla que dema si fara bon temps pels globus, aixi que ara a dormir!!