Dia de viatge. Avui toca desplaçar-nos cap a la part denominada Merzouga, una zona que ja pertany al Sàhara. Per arribar-hi hem de creuar l’Atlas Mitjà i també l’Alt Atlas. Ens queden molts quilòmetres per davant per arribar fins a les somiades dunes. Objectiu: arribar per veure la primera posta de sol al desert. Amant com sóc de les postes de sol, només el fet de pensar el que podré veure aquesta nit ja em poso nerviosa.

A la Riad Le Source Bleue haviem demanat un esmorzar d’hora, a les 7:45 h. De fet no és tan d’hora però el propietari a la nit ja ens va donar a entendre que fins les vuit, res de res. Però a les vuit tampoc, no hi havia esmorzar. La nit ha estat tranquila excepte pels cants del imam, que cap a les cinc del matí ha cridat a oració i semblava que el tinguéssim dins l’habitació amb nosaltres. És cert que és una mica emprenyador, però quan estàs adormida i no saps on ets, aquests cants et recorden que estàs vivint una nova aventura, i m’agrada!

Bé, tornant al dia, el propietari del Riad ens diu que baixem a la boulangerie de la plaça que allà podem esmorzar, i efectivament, un croissant i un café au lait que ressuciten a un mort. A punt per començar el trajecte!

Ens anem allunyant de Fes, sortim de les seves muralles i ascendim per una carretereta de corves tancades. El que veiem son camps de cirerers i de pomers, alguns ametllers també, que ja no tenen flor.

L’aigua i la vegetació son abundants en l’Atlas Mitjà

A poc a poc comença a aparèixer vegetació, ja no és tot groc, ja no és tot sec, de cop veiem que cada cop és tot més verd. Tots estem sorpresos, no esperàvem veure un Marroc tan verd. Fem una primera parada, en un llac preciós, el Llac Dayet Aoua. L’aigua en calma i ni una ànima. Els boscos de cedre el voregen. Estem a més de 1000 metres d’alçada, en la serralada denominada Atlas Mitjà i sembla que estiguem a un país del nord d’Europa. Ens expliquen que la gent de Fes que té possibilitat s’escapa cap a aquesta zona a l’estiu, quan la calor fa que els laberints de la Medina siguin menys amables.

Llac Dayet Aoua

Seguim uns quilòmetres més i anem a parar a Ifrane, un lloc que fa les delícies dels marroquins amb poder adquisitiu. D’aspecte europeu, li diuen la petita Suïssa pels seus carrers endreçats, nets i moderns, que en res recorden al que vam veure ahir. És una població construida pels francesos als anys ’30, en la que van tractar de crear un centre vacacional alpí, i la veritat que ho van aconseguir, sembla que haguem fet un salt de continent. En aquesta localitat fins i tot el rei hi té una casa, bé un palau amb un recinte gegantí. Per això hi ha molta presència de forces de segureta. A més hi trobem el Lleó de l’Atlas (també anomenat Lleó de Berberia), una escultura sobre la pedra que rememora aquesta espècie que habitava el nord d’Àfrica i que avui s’ha extingit, els exemplars que alguns zoològics i circs diuen que tenen, no son purs. Era una espècie que habitava en els boscos i era molt més gran que altres lleons, tenint una longitut mitjana de 3,25 m. Es creu que aquest hàbitat és el responsable de que avui el lleó sigui conegut com el rei de la selva, ja que les altres espècies de lleons no viuen en boscos sino en sabanes. En qualsevol cas, la escultura és ben bonica i els locals fan cua per fer-s’hi una foto.

Escultura del Lleó de l’Atlas a Ifrane

Tornem a ficar-nos dins la furgoneta que ens està portant per aquests paisatges tan sorprenents i podem contemplar els boscos de cedre, tan típics de Marroc. Aquesta espècie d’arbre és molt preciada per la seva fusta amb propietats que n’allunyen els insectes, fins i tot la carcoma no l’ataca. Per això totes les parts nobles de les mesquites, madrasses i palaus es feien amb aquesta fusta, d’un color fosc ben bonic, per altra banda. Estem a uns 1300 metres, a l’Atlas Mitjà i les muntanyes de l’Alt Atlas comencen a aparèixer al fons. Els boscos van deixant lloc a les pastures i veiem ramats d’ovelles pastant amb tranquilitat. Les cases estan separades entre elles quilòmetres i, tot i que el sol apreta, encara hi ha neu. Els pastors deuen quedar amb els seus ramats aïllats aquí tota la temporada de neu. És ben bé que tens la sensació de fer un salt en el temps.

Els boscos de cedre recobreixen les muntanyes de l’Atlas Mitjà

Ovelles pastant a les pastures de l’Atlas Mitjà

Els paisatges de l’Atlas Mitjà son sorprenents en un país que tenim concebut com a desèrtic o sec

La carretera no té molt trànsit i això ens permet disfrutar del paisatge que ens envolta

El conductor ens avisa, l’Atlas Mitjà és la darrera muntanya verda que tenen al Marroc. A partir d’aquí el Sàhara imposa les seves lleis. L’Alt Atlas fa de muralla, bloqueja el seu avanç i permet aquesta verdor, però no és gratuït, sacrifica la seva pròpia vegetació. L’Alt Atles son muntanyes immenses de pedra amb quatre matolls que lluiten per sobreviure. De fet està nevat fins el mes de juny, encara hi queda neu.

L’Alt Atlas encara té neu, és ben blanc durant gairebé tot l’any

Seguim el nostre camí per Zaida i arribem fins a Midelt, famosa per la producció de pomes, on hi celebren cada any la fira més important de la poma del país. Una mica més endavant parem a dinar, tornem a menjar tahin, deliciós, i aquest cop el podem acompanyar d’una cervesa local la Spéciale, prou bona.

Al Marroc pot ser complicat trobar una cervesa, però en tenen de producció pròpia, suau i prou bona

Resulta curiós que venguin minerals i fòssils, però el sorprenent és que venguin meteorits…

Tot és sec, però hi ha un riu, d’aigües marronoses, que s’obre camí serpentejant entre les muntanyes, és el riu Ziz (Wadi Ziz), que s’origina en l’Atlas Mitjà i desapareix al Sàhara, en territori d’Argèlia. Resulta extrany que un riu no acabi al mar, no és com sempre ho hem vist…

El canvi de clima es fa evident en quant ens allunyem de l’Atlas Mitjà, només van quedant matolls

El riu Ziz, en el seu camí per anar a morir al desert

En el camí seguim trobant llacs com el de la fotografia, tot i que la zona es seca

Seguim fent ruta, portem des de bon matí i arribarem justos per la posta de sol. Ha estat un trajecte llarg però el paisatge tan canviant fa que no tinguis la sensació de portar tant temps en un vehicle. Ara sí que és tot sec, la carretera es converteix en camí i anem a parar a la que serà la nostra llar al desert, l’Aubergue Dunes d’Or. Construit amb l’estil local, tot recobert d’adob fet de sorra, palla i femtes d’animals que en aquesta zona agafa un to groguenc. Ara si que hi ha sorra. Les dunes fan acte de presència i efectivament, son daurades. Baixem corrent de la furgoneta per poder veure com el sol s’amaga darrera les muntanyes. És emocionant, estem al desert, veient la posta de sol, sentint la presència de les dunes darrera nostra i sabent que ens queda molt per explorar.

A les postes de sol, sempre hi ha un tot terreny que aixeca una filera de pols donant aquestes imatges

A la nit se’ns presenta el nostre guia, l’Amar, i ens explica amb tot luxe de detalls els plans pel proper dia. No us explicaré, prefereixo que ho aneu descobrint conforme ho llegiu. A sopar i bona nit!