A mig camí entre Gondar i Axum, al nord d’Etiòpia, hi trobem el parc nacional de les Muntanyes de Simien. De bon matí sortim de Gondar per poder arribar a aquest parc que es troba a un parell d’hores llargues de camí que va serpentejant per enfilar-se a les muntanyes.

Ruta des de Gondar fins al Parc Nacional de les Muntanyes de Simien - Font: Google maps

Ruta des de Gondar fins al Parc Nacional de les Muntanyes de Simien – Font: Google maps

A mida que ens anem enfilant muntanya amunt, entrem en el territori dels núvols. Ens parem en un poble d’alta muntanya a recollir els nostres “scouts”, que ens acompanyaran en la visita. Quan pugen al vehicle la veritat és que imposen. Tres homenots alts com un St. Pau armats amb fusils d’assalt i amb cares de pocs amics… com a mínim inquietant…

Les valls van quedant lluny a mida que anem enfilant la muntanya

Les valls van quedant lluny a mida que anem enfilant la muntanya

El Parc Nacional de les Muntanyes de Simien conté el pic Ras Dashen, el més alt d’Etiòpia amb els seus més de 4500 metres d’alçada. Els etíops li diuen el sostre d’Àfrica però en realitat no és pas el pic més alt del continent. Va ser declarat patrimoni de la humanitat de la UNESCO al 1969 pero el cert és que, degut a la mala gestió de la conservació del parc, és possible que en perdin la qualificació. Hi habiten moltes espècies però les més conegudes son el babuí gelada, la guilla de Simien i l’íbex wala, una cabra montesa que no es troba enlloc més del món. Els dos darrers estan en risc alt d’extinció.

 

Ruta des de Gondar fins al Parc Nacional de les Muntanyes de Simien - Font: Google maps

Les muntanyes de Simien esgarrapen les faldes dels núvols

Els pics s'intercalen amb valls que arriben a 1500 metres d'alçada, tot i que els núvols no ens permeten veure'ls

Els pics s’intercalen amb valls que arriben a 1500 metres d’alçada, tot i que els núvols no ens permeten veure’ls

Comencem la nostra passejada seguint els senders i fortament vigilats pels scouts, que no ens deixen ni respirar sense la seva supervisió i que segueixen amb la seva cara de pocs amics. No hem caminat ni 200 metres que sentim una espècie de lladrucs com si hi hagués una baralla de gossos. Sorpresos veiem uns éssers que corren a quatre potes amb unes grans melenes rosses… son els babuins gelada, del tamany d’un mastí (els mascles) que s’empaiten, criden i amenacen amb tota normalitat davant la nostra estupefacció. Ens parem, pensant que és quelcom que no és habitual veure i ells segueixen amb la seva vida sense immutar-se. Ens passen pel costat gairebé tocant-nos, com si la nostra presència fos desconeguda per ells.

Els ullals dels babuins gelada podrien ser l'enveja de qualsevol carnívor

Els ullals dels babuins gelada podrien ser l’enveja de qualsevol carnívor

Els babuins gelada son totalment herbívors, però tot i així, els mascles tenens uns ullals gegantins que s’ensenyen amb posat ferotge en les freqüents “discusions” que tenen entre ells, mentre aixequen el llavi per ensenyar tota la geniva, cosa que els dóna un aspecte totalment aterridor. A més dels ullals, tenen una melena que recorda la d’un lleó, rossa i llarga (els mascles) i al pit ténen una zona desprovista de pèl i de color vermell.

Quan aixequen les celles, es descobreix una zona de les parpelles sense pigment que fa que la seva expressió canvii totalment

Quan aixequen les celles, es descobreix una zona de les parpelles sense pigment que fa que la seva expressió canvii totalment

Les cries passegen enfilades a les gropes de les seves mares i amb la cua ben cargolada per no perdre l'equilibri

Les cries passegen enfilades a les gropes de les seves mares i amb la cua ben cargolada per no perdre l’equilibri

Els babuins es conten en centenars i la nostra presència sembla que no els afecta gens, però quan s’acosta el nostre guia o un dels scouts marxen corrent a ttoa velocitat. Ens expliquen que fugen de les persones de color perquè com que n’hi ha molts i es mengen les pastures, els etíops ramaders els fan fora de males maneres i han arribat a aprendre que la gent de color és perillosa per a ells i els blancs no els fem cap por.

Quan aixequen les celles, es descobreix una zona de les parpelles sense pigment que fa que la seva expressió canvii totalment

La quantitat de babuins que es veuen a les muntanyes de Simien és quelcom que sorprèn moltíssim

Durant tot el passeig caminem entre femelles cuidant les seves cries, altres que es treuen els polls, mascles fent exhibicions del seu poder, corredisses, cries que juguen entre els arbres i s’enfilen i tot amb tota la naturalitat del món. És absolutament màgic com permeten que ens acostem i observem la seva rutina. Aribem a poder estar a menys de un metre d’ells amb una sensació que va d’una mitja fascinació i un cert respecte per la imprevisibilitat de les reaccions d’un animal salvatge. I és que no hi ha per a mi res més màgic que veure animals en llibertat dins la seva rutina.

És innegable la proximitat dels primats amb l'ésser humà. No creieu que la expressió de la femella de l'esquerra és totalment humana?

És innegable la proximitat dels primats amb l’ésser humà. No creieu que la expressió de la femella de l’esquerra és totalment humana?

En acabar la visita ens allunyem de les muntanyes de Simien i ens dirigim cap a Bahir Dar al costat del llac Tana, on passarem el darrer dia del viatge abans de tornar cap a Addis Abeba per tornar ja cap a casa. Veiem un petit lodge en el que pensem que pagaria la pena quedar-se i estirar una mica l’estada en el parc i tenir la oportunitat de veure més animals dels que hi ha en aquest parc. Ens comenten a l’agència que aquest lodge de vegades té problemes de no respectar les reserves. No és experiència pròpia, per tant ho dic amb la boca petita. En qualsevol cas, crec que aquest parc hagués merescut un parell de dies d’estada i caminades per la zona perquè és absolutament espectacular.

Parem a dinar en una zona del parc de Simien amb unes vistes espectaculars sobre una cascada d'aigües marronoses

Parem a dinar en una zona del parc de Simien amb unes vistes espectaculars sobre una cascada d’aigües marronoses

De camí a Bahir Dar tornem a passar per Gondar, on tornem a trobar la gent dirigint-se cap a l'església

De camí a Bahir Dar tornem a passar per Gondar, on tornem a trobar la gent dirigint-se cap a l’església

El camí fins a Bahir Dar son unes quatre hores de carretera en les que seguim disfrutant de la espectacularitat del paisatge etíop. Tornem a passar per Gondar i seguim avançant. Arribant cap a Bahir Dar passem per una zona muntanyosa en la que hi ha unes formacions rocoses que s’enfilen cap al cel. Son formacions verticals totalment i recorden a Sigiriya, a Sri Lanka, que en el seu origen era el magma d’un volcà que es va erosionar totalment deixant una gran roca de 300 metres d’alçada sobre una plana. Una de les mes finetes ens diu el guia que és coneguda com el Dit de Déu. I realment té la forma d’un dit índex que senyala cap al cel!

El dit de Déu

El dit de Déu

Finalment arribem a la zona de Bahir Dar, on els cultius son diferents. És la zona més rica d’Etiòpia pel que fa a agricultura ja que la seva gran quantitat d’aigua permet que hi hagi hectárees i hectárees cobertes de camps d’arròs. Ens quedarem a dormir en un Lodge fantàstic als peus del llac Tana.