Voltor

Tenim per davant tres dies per explorar la Vall del Riu Omo i les seves tribus. El Riu Omo es un riu molt important per al sud d’Etiòpia. Discorre totalment per territori etíop drenant aigua de les regions d’Oromia i la part central de las regions del Sud i de les Nacions i Nacionalitats dels Pobles del Sud per finalment desembocar en el Llac Turkana, a la frontera amb Kènia. La part baixa de la Vall del Riu Omo es creu que ha estat un encreuament de camins durant milers d’anys en la que vàries cultures i grups ètnics van migrar. Hi ha restes arqueològiques molt antigues que s’han anat trobant en tota la vall i avui en dia, hi ha algunes de les ètnies més antigues del món i que son objecte d’estudi. A finals del segle XIX exploradors europeus varen fer incursions a la zona de la Vall del Riu Omo però es van trobar que expedicionaris etíops havien passat abans i havien plantat la bandera etíop en la part al nord del Llac Turkana i havien saquejat les tribus que hi habitaven duent-los a una situació de pobresa (possiblement el mateix que haguéssin fet els europeus en cas de ser ells els primers).

Pintada guineana

Les inundacions anuals en la època de pluges de la Vall del Riu Omo son vitals per la supervivència dels grups ètnics que l’habiten. Les inundacions porten llim fertilitzant i aigua, cosa que fa que la llera del riu sigui cultivable. Gran part de la alimentació de les gents que habiten la Vall del Riu Omo prové dels cultius que poden fer quan les inundacions es retiren. Nosaltres arribem encara en època seca, poc abans de les pluges, i el color torrat i la pols per la sequera és el que predomina en el paisatge. En el camí, anirem trobant animalons com els que es mostren en les imatges, que ens recorden que som a Àfrica i que aquestes terres en altres temps varen ser dominades per la fauna salvatge que convivia en equilibri amb els locals.

Mapa de les visites a la zona de la Vall del Riu Omo

Els Daasanach

La primera ètnia que visitem son els Daasanach, que habiten la vora del Riu Omo a la zona de Omorate en petites aldees que van traslladant segons les condicions. Tenim uns 70 kms fins allà i hem de passar un control de passaport per accedir a la zona, tot i que no ens acompanya cap “scout”.

Ruta des de Turmi fins al Poblat Daasanach en territori Omorate – Font: Google Maps

Els Daasanach (també anomenats Dasenach i Dassanech o Merille pels seus veïns kenians Turkana) son gent d’origen pastoral i nòmada però darrerament estan també sembrant alguns cultius. Molts d’ells provenen de zones de Kènia a la vora del Llac Turkana però s’han traslladat a Etiòpia, a la zona de la Vall del Riu Omo perquè en  els darrers anys s’han quedat sense terres per ser exclosos de les terres tradicionals kenianes. Actualment viuen en aquesta zona però hi ha molta pressió de malalties i sequera, cosa que fa complicada la seva vida. Principalment cultiven sorgo, blat de moro, carabasses i fesols però només hi poden comptar després de la crescuda del Riu Omo. La resta del temps depenen de les cabres i les vaques, que els donen llet i son sacrificats en la estació seca per aconseguir-ne carn i pells.

Per accedir al poblat Daasanach hem de creuar el Riu Omo amb rudimentàries embarcacions fetes amb troncs d’arbre buits. Els nens deixen les robes a les barques i creuen el riu nedant per acompanyar-nos.

Els homes passen llargues temporades fora, pasturant els seus ramats. Son les dones les que ens ensenyen la seva aldea i ens reben en la nostra visita, envoltades de nens que corretegen i ens agafen les mans més o menys vestits però tots empolsegats.

Les dones Daasanach ens reben guarnides amb els seus nens als peus

La escolarització en els Daasanach actualment és pràcticament nul.la. El govern va fer petites escoles en la zona i alguns dels nens encara hi van, son els pocs que poden intercanviar quatre parauletes en anglès. La resta saben només demanar el teu nom i dir el seu. Resulta complicat fer entendre a gent tan pobra i amb una vida tan dura que els nanos haurien d’estar a l’escola formant-se per poder forjar-se un futur enlloc de cuidant els ramats de cabres…

Els nens Daasanach son primets i possiblement la seva nutrició no és suficient, però no perden el somriure. Alguns vestits amb robes esparracades, molts despullats, però tots coberts d’una capa de pols que es treuen quan es llencen al Riu Omo per acompanyar-nos nedant a creuar-lo quan nosaltres ho fem amb barques. El color brillant de la seva pell quan surten dura ben poc: de seguida tornen a tenir la capa daurada de pols a sobre

Viuen en petites aldees organitzades per clans familiars i amb un gran respecte pels grans. Les cabanes son extremadament petites i en forma de cúpula. La estructura la fan amb branques i les tapen amb pells i teixits (actualment també amb peces metàl.liques) que després utilitzen per transportar les possessions amb els seus ases quan migren. Les migracions dels Daasanech son ocasionades o bé perquè les condicions de vida no son favorables pels cultius i el manteniment del bestiar o bé perquè hi ha hagut una defunció. Dormen sobre estores que coloquen a terra. La vida és extremadament difícil i dura pels Daasanach.

En una zona més apartada, contemplant la situació engalanades, estan les àvies. Possiblement cap d’elles passi dels 45 anys, de fet tampoc no saben l’edat que tenen. La duresa del seu estil de vida castiga els seus cossos, aparentement fràgils, però d’una fortalesa sobrecollidora.

Es dramàtic saber que aquestes dones son sotmeses a ablació clitoriana, una pràctica desgraciadament bastant comuna en totes les tribus de la Vall del Riu Omo. De fet, les dones que no han estat sotmeses a la ablació son considerades o bé animals o bé homes i no es poden casar o vestir. No vam veure homes, que eren pasturant els ramats, només vam veure dones i nens. Els homes son circumcidats i només vesteixen una peça de roba al voltant de la cintura.

Embarassada esperant el proper fill, va fent trenes a la seva companya i mira amb curiositat els turistes que venim a fer-los fotos. No poden ni imaginar com de diferents son les nostres vides de les seves.

Un dels elements decoratius que atorga grau a les dones Daasanach son les plomes que es coloquen en perforacions sota la boca. Els cossos els decoren també amb pells d’animals, com en aquest cas, que porta una pell de gat penjada del collaret

En les aldees tenen petites construccions elevades en les que conserven el gra. Els nens, son nens arreu del món i davant situacions que els son extranyes, s’amaguen a les faldes de la mare

Les dones Daasanach ens mostren un dels seus balls amb el tors despullat. Consisteix en anar saltant i es tapen pudoroses els pits davant nosaltres. Els seus cossos tenen escarificacions. Amb 17 anys la majoria ja estan casades i tenen nens, tot i ser, als nostres ulls, unes nenes

Les dones Daasanach ens transmeten alegria i somriuen amb els seus cants i balls

Els Hamer

La següent tribu que visitem en aquests tres dies d’intenses visites ètniques son els Hamer (també referits com Hamar), la tribu predominant a la Vall del Riu Omo. Habiten sobretot la part est de la vall i son unes tribus amb rituals arcaics únics. Actualment son principalment ramaders. Fins no fa massa eren caçadors de senglars i petits antílops però el nombre en aquestes terres actualment és tan baix que no poden sobreviure de la caça. Habiten terres que no tenen propietari, que son lliures per al seu cultiu i canvien de lloc quan la terra decideix no donar-los més menjar. Les famílies treballen en comú per portar a pasturar el bestiar junts. En la estació seca van a les pastures amb els seus ramats i sobreviuen amb la sang i la llet del bestiar.

Poblat Hamer

Les cabres i les vaques son bàsiques, tant per la supervivència com perquè els homes puguin pagar la dot per poder casar-se amb una dona Hamer. La dot pot pagar-se “a plaços” i en molts casos la estan pagant de per vida. Un Hamer no es pot casar amb cap membre d’altres tribus. Son els pares qui donen permís per al casament. Si un home és prou ric, pot tenir vàries esposes, però hi ha sempre una primera esposa, que es diferencia per un collaret amb una protuberància. En general, els marits tendeixen a ser bastant més grans que les dones de manera que no és infreqüent que hi hagi dones vídues. Si mor el marit i aquest té germans, els germans agafen la vídua en matrimoni, sense que ella pugui decidir si vol o no.

Les dones Hamer també son sotmeses al terrible ritual de la ablació. La dona Hamer té llibertat sexual fins que arriba el moment del matrimoni. En aquell moment li practicaran la ablació clitoriana i perdrà tots els seus drets com a persona. Passa a convertir-se en una esclava del seu marit. Tot i la aparent llibertat sexual prèvia al matrimoni, en cas de quedar-se embarassades, els seus fills son abandonats a la seva sort en nèixer. Per aquest motiu practiquen abortaments amb herbes. Per altra banda els homes no permeten que les seves dones es netegin les parts íntimes mai. Per evitar la ferum s’acosten a les fogueres per camuflar-la amb olor de fum. Tot plegat resulta horrible…

Els treballs els reparteixen en funció de sexes i edats. La part agricultora queda en mans de les dones i les nenes, que també s’encarreguen d’aconseguir l’aigua, cuinar i cuidar els nens, que a partir dels vuit anys ja ajuden en el pastoreig. Els homes porten el bestiar, llauren amb els bous o bé recol.lecten la mel que hi ha als ruscos de les acàcies.

Una cerimònia Hamer que gairebé tothom que ha estat a Etiòpia comenta que ha pogut veure és el salt de la vaca. Havia sentit que era quelcom que feien sempre que hi havien turistes, que no era un espectacle que es veiés només quan coincidia que els propis Hamer ho celebraven. En el nostre cas, vam poder comprovar que no és així, que per molts turistes que hi hagi (molts a Etiòpia poden ser 10 4x4s), si no és el dia, no es fa. Després de més de 30 kms de pista ens diuen que el guia local s’ha equivocat de dia i que no hi ha cerimònia avui. He estat llegint i recopilant una mica de informació d’aquesta cerimònia que us poso a continuació. Jutgeu vosaltres mateixos:

En la cerimònia del salt de la vaca el noi demostra que està preparat per a casar-se, tenir vaques i fills saltant una línia de vaques que son recobertes de materials que fan que rellisquin. Son els pares qui decideixen que ha arribat el moment de fer la cerimònia i conviden als seus coneguts enviant una corda amb nusos. Cada nus representa un dia i té tants nusos com dies falten per la cerimònia. Durant aquells dies es van preparant bevent cervesa de sorgo. En la tarda de la cerimònia les dones de la família del noi (generalment les seves germanes) demanen ser fuetejades. Hi ha un grup d’homes anomenats Maza que van de cerimònia en cerimònia fuetejant dones. Diuen que això és consensuat, que les dones no criden i que estan orgulloses de les seves cicatrius, però sembla que les noies joves ja no volen sotmetre’s a aquests rituals. Diuen que d’aquesta manera el noi estableix un deute amb les seves germanes, en cas de situacions complexes se’n recordarà d’elles pel dolor que van haver de suportar per la seva iniciació i les cicatrius son les marques que proven com van sofrir pel seu germà. Després el noi passarà per sobre les vaques quatre cops i si ho aconsegueix els Maza li rasuraran el cap i la festa continuarà amb balls on les dones decideixen amb qui volen ballar donant-li una patada a la cama.

En part decepciona no veure-ho perquè realment ha de ser un espectacle, però per altra banda, sembla una cerimònia extremadament cruenta especialment amb les dones. Crec que per molt que diguin que les dones ho volen i ho demanen, resulta complicat per una dona occidental acceptar que això realment sigui així.

Dona Hamer amb el pentinat tradicional fet amb argila i els collarets que la senyalen com a dona casada però no la primera (veure fotografia de primera dona Karo per veure la diferència)

La cerimònia del salt de la vaca és una part de la cultura Hamer però no és la única situació difícil de païr per als occidentals d’aquesta ètnia. A més de la ablació que ja hem comentat una mica més amunt, hi ha el que es coneix com a Mingi. Es tracta d’una creença que tenen els Hamer (i també els Karo però ho van abolir oficialment al 2012 i ara ja només ho practiquen de forma clandestina) de que els adults i els nens amb anormalitats físiques son impurs. En el cas dels nens es creu que tenen una influencia demoníaca sobre els altres de manera que els nens discapacitats s’abandonen a la seva sort sense dret a ser enterrats. Aquests nens històricament son assassinats amb una separació forçada de la tribu deixant-los en la sabana o al riu. Consideren impurs els nens nascuts fora del matrimoni, els bessons, els nens que els surten les dents superiors abans que les inferiors o els nens que es trenquen una dent essent nens. Tots ells son expulsats de les tribus i en alguns casos la segueixen a distància fins que moren de gana, malalties o depredadors. Sembla increïble que hi hagi encara cultures que puguin abandonar a la seva sort un nadó…

Com que no hem pogut veure la cerimònia del Salt de la Vaca, el nostre guia que és de reacció ràpida ens porta a visitar un poblat Hamer. Tenim la oportunitat de compartir conversa amb una dona gran (que tot i aparentar uns 70 anys, ens comenten que potser ronda els 40) i una de les seves filles, una nena preciosa que està compromesa i aviat es casarà. Ella somriu, no puc evitar pensar quant haurà de patir en un futur ben proper… La mare, que dubta en la resposta quan li preguntem quants fills té (qui sap quants n’haurà hagut d’abandonar) no entén com en el nostre grup hi pot haver dones que siguin solteres i no tinguin fills. També li resulta difícil entendre que desatenguem les nostres obligacions per anar a conèixer món. M’agradaria poder parlar amb ella directament i explicar-li que hi ha cultures en les que una dona pot tenir una vida pròpia, que no ha de dedicar-se a pujar una família per ser acceptada per la societat. M’agradaria explicar-li tantes coses…

Aquesta dona potser no arriba als 40 anys i és mare de sis fills i àvia. Està a punt de casar la seva filla, una bellesa de curta edat. No enten que deixem la nostra vida per anar a conèixer com viuen ells. Tampoc pot entendre de cap de les maneres què fan dones solteres i sense fills en el nostre món. No conceb que hi ha cultures en les que ser dona, soltera i no tenir fills no és incompatible amb una vida digna.

Preciosa nena Hamer en els moments previs al seu matrimoni. Encara és soltera i porta un collaret de boletes de colors. En uns dies li practicaran l’ablació i deixarà de ser persona per passar a ser una pertinença més del seu marit

El collaret que porta aquesta dona Hamer ens indica que es tracta de la primera esposa, a diferència de les anteriors imatges que hem vist

En acabar ens permet fer-li unes fotografies amb la filla a la porta de la cabana. Però el preu pagat per compartir una estona a casa d’ells li sembla insuficient i es planta davant la porta de casa sense deixar-nos sortir del seu pati si no li paguen més. La nena li repeteix que li hem pagat molt i que hauria d’estar contenta però no para fins que el guia li dona 10 birrs davant de tota la canalla que veuen que l’àvia poderosa se n’ha sortit. Crec que era una demostració d’autoritat davant dels seus que un veritable reclam de més diners. Un cop més, ens trobem que al poblat només hi ha dones i nens, els homes estan pasturant els ramats.

Aquesta dona Hamer mira desconfiada la càmera

Àfrica sempre ens regala una posta de sol increïble per despedir un dia intens

Els Karo

Termiters

Comencem el segon dia de visites a tribus de la zona de la Vall del Riu Omo anant a visitar els Karo. Els Karo viuen dins els limits del Parc Nacional Mago, al nordoest del nostre campament base a Turmi.Tenim un llarg camí per davant per pistes no asfaltades.  La distància no és molta, uns 80 kms desde Turmi en direcció nordoest, però suposa unes tres hores. Tot el terreny és sec, com en dies anteriors i apareixen unes estructures de fang cilíndriques i més altes que els arbustos, son els termiters, que en aquesta zona son fines columnes que sobresurten de tant en tant i estan comunicats entre ells.

Finalment arribem a Kolcho, un poblat Karo que es troba en una elevació sobre un dels meandres del Riu Omo en aquesta zona. Només arribar ens reben els nens, tots pintats, que es barallen per agafar-nos les mans.

El poblat Karo anomenat Kolcho es troba sobre un meandre del Riu Omo

Els Karo son una ètnia estretament relacionada amb els Hamer i els Banna. De fet comparteixen amb ells el seu orígen i cerimònies com el ritual del Salt de la Vaca. Les dones també fan servir argila per decorar-se els cabells, tot i que no porten el pentinat tallat recte i amb serrell com totes les dones Hamer. De fet moltes d’elles porten els cabells extremadament curts i rapats. Vesteixen també amb pells i es decoren amb collarets de colors que molts cops son de boletes de plàstic. En el cas de les dones casades, s’afageix en alguns casos el collaret metàl.lic, com passa amb els Hamer, tenint una protuberància el que indica que la dona és la primera esposa.

Els Karo, amb les cares pintades de blanc que contrasta amb la foscor de la seva pell, tenen un aspecte totalment intimidador, fins i tot quan es tracta d´una mare amb el nadó en braços

Els Karo es reconeixen perquè porten el cos pintat, sobretot de color blanc, però també de colors grocs i blaus. Tot i tenir com els Hamer un passat caçador i recolector, quan van arribar a la zona de la Vall del Riu Omo es van començar a dedicar a la agricultura, cultivant sorgo, blat de moro i fesols. Com en altres tribus, també fan mel d’acàcia però, en viure tan proxims al riu, també el peix forma part de la seva base dieta habitual.

La farina de sorgo, base alimentària dels Karo, s’obté mitjançant un procés de mòlt rudimentari mitjançant dues pedres i aprofitant el pes del tronc.

Els nens s’apilotonen al nostre voltant demanant-nos que els fem fotografies i els les ensenyem

De seguida es relaxen i comencen a jugar amb nosaltres fent sorolls amb les mans unides i sacsejant-les amb força

El poblat ens reb treient les pedres amb les que fan farina de sorg a l’entrada. Estan en fila molent-lo perquè veiem com ho fan. Els nens van pintats i s’acosten curiosos a nosaltres. Acordem un preu per poder fer fotos lliurement i el resultat és magnífic, podem jugar amb els nens i amb les dones, a les que ensenyem com de guapes en surten a les fotografies. En un moment ens escapem a la part en la que “no podem fer fotos” i comprovem que tot i que han tret les pedres per moldre aliniades perquè ho veiem, dins les cabanes estan fent el mateix. I la gent allà també va decorada, no és només una “turistada”. Ens trobem amb una àvia que despeça amb destresa un peix davant la mirada atenta dels nens. Una visita magnífica!

Les expertes mans de l’avia evisceren i despecen el peix amb destresa

Ja tenim el peix a punt!

De nou l’astre rei es despedeix de nosaltres amb una imatge impressionant

Els Mursi

La darrera tribu de la Vall del Riu Omo que visitarem son els Mursi. Possiblement son una de les ètnies més conegudes, no pel seu nom però sí la imatge de les dones amb plats que es col.loquen en dilatacions que es fan en el llavi. Habiten a l’interior del Parc Nacional Mago en poblats separats de la civilització. Per poder entrar hem d’anar acompanyats de “scouts” del govern armats. Es creu que els seus orígens es troben en les ètnies Surma de Sudan.

Dona Mursi sense el plat labial però engalanada per la visita

Principalment viuen del pastoreig de vacú i el cultiu de sorgo i blat de moro. Com altres ètnies també exploten la mel d’acàcia. En èpoques de sequera també s’alimenten de sang i llet del bestiar. Fan talls a la jugular de les vaques per extreure’n la sang i després taponen la ferida amb fang. Els Massai de Kènia i els Karo també tenen aquest tipus de dieta, que sembla una dieta absolutament arcaica.

Son una ètnia que resulta especialment intimidadora, en primer lloc per com en viuen d’allunyats de la civilització, pel fet que vagis acompanyat de “scouts” armats per visitar-los i, sobretot, perquè estan armats amb AK47. En la època del comunisme etíop, els van donar armes a canvi que protegissin les fronteres i avui dia segueixen portant-les en principi per defensar els seus ramats, però mai no se sap, amb el preu tan baix que pot tenir la vida en aquestes contrades…

Els homes Mursi, sota l’ombra d’un arbre, ens miren amb cares de pocs amics, exhibint els cossos pintats i amb els Kalachnikov ben a la vista. Resulten intimidadors, és el que volen.

Les decisions al poblat les pren el consell de savis, anomenat Jalaba, tot i així hi ha autoritat religiosa. La religió que regeix el poblat és animista tenint com a màxim exponent un sacerdot (komoru). El sacerdot té aquest càrrec de forma hereditària i és l’encarregat de comunicar la comunitat amb el seu déu (Tumwi) mitjançant rituals per demanar la fi de la sequera, l’allunyament de malalties o la protecció dels homes i el bestiar.

Els Mursi tenen tradicions ancestrals com la Dunga, una lluita en la que els dos contrincants s’enfronten amb llargues canyes. El guanyador té dret a escollir esposa i respecte dels seus contrincants. Antigament aquestes lluites eren a mort però sembla que en la actualitat és relativament freqüent que s’accepti la rendició.

Mostra de la Lluita Mursi anomenada Dunga. Tot i que sembla bastant inofensiva, arribava a ser un duel a mort

Una cosa que als occidentals ens costa molt d’entendre és el tema de les dilatacions al llavi inferior i la col.locació de plats. Resulta complicat entendre com algú pot començar a posar-se aquest tipus d’ornaments per a atraure al sexe contrari. Com moltes coses que no ens expliquem, en la història hi podem trobar una resposta. Etiòpia, tot i ser l’únic país de l’Àfrica subsahariana que no va ser mai colonitzat pels europeus, sí que va participar d’un dels grans negocis d’aquests: el tràfic d’esclaus. Les dones Mursi, van començar a fer-se talls en els llavis i les orelles per resultar poc atractives als traficants d’esclaus, que buscaven en la seva bellesa unes esclaves sexuals. Amb els anys, per atraure els seus homes, van començar a engalanar les dilatacions amb plats fets de fang o de fusta. El tamany dels plats i la seva decoració eren un signe d’estatus dins els Mursi, arribant al punt que algunes dones s’havien de treure peces dentàries per a poder encabir els plats de grans dimensions. Avui en dia, les noies joves ja no es fan les dilatacions als llavis, tot i que segueixen fent-se-les a les orelles.

Dones Mursi amb els seus plats labials

La bellesa de les dones Mursi és indiscutible. Les noies joves ja no es fan les dilatacions labials i les que es fan a les orelles son més moderades que les de les seves mares

Fotografiar les tribus de la Vall del Riu Omo

El nostre guia va aconseguir negociar amb els Daasanach, els Karo i els Mursi un preu perquè ens permetessin fer fotografies lliurement durant una estona. D’altra manera s’ha de pagar per cada imatge que es pren. En el cas dels Hamer no vam arribar a un acord perquè ens restringien molt la zona a la que podiem accedir i eren quatre noies les que participaven demanant un preu molt elevat. En general amb 5-10 birrs seria suficient amb aquesta i moltes tribus (diuen que amb els Mursi demanen més). Sota el meu punt de vista (i quedi clar que hi ha gent que pensa el contrari) pagar per fer les fotografies individualment dificulta molt la consecució d’imatges naturals. Estan acostumats a posar per les imatges i costa trobar espontaneïtat. A més, enlloc de triar tu quines fotografies vols prendre, la gent s’apilotona al teu voltant i pràcticament t’exigeix que els fotografiis a ells, fins i tot arribant a ser desagradables en algun cas. Per a mi l’acord amb la tribu és la situació ideal, perquè es relaxen, interactuen amb tu i, especialment els nens, corren al teu voltant perquè els facis fotos i els les ensenyis després, al cap i a la fi son nens i els agrada veure’s. Si podeu, intenteu pactar un preu per la llibertat de fer fotos una estona, crec que el resultat final, encara que acabeu pagant més, serà una experiència molt més gratificant i relaxada.

Com veig el futur de la Vall del Riu Omo i les Ètnies que hi habiten

És inevitable pensar que aquest estil de vida possiblement tingui els dies comptats. Els rites i cerimònies ancestrals que celebren moltes d’aquestes ètnies i que es salten molts dels drets fonamentals dels éssers humans estan condemnats a la desaparació, tard o d’hora. Per altra banda, veure com viuen aquests pobles és una experiència que, deixant de banda emocions, es tremendament interessant. Ens permet imaginar com era la vida en el passat. No només imaginar-ho, sino veure-ho en directe.

És evident que hi ha un efecte del turisme que els visita, en el comportament de demanar/exigir diners per cada imatge que es pren. No parlen anglés però saben dir money (diners) i give me (dona’m) i si portes braçalets amb algun element brillant intenten arrencar-te’ls mentre t’exigeixen que els els donis a ells. No hi ha dubte que amb el temps els nens s’hauran d’escolaritzar i podran accedir a serveis bàsics. Possiblement abandonin aquests poblats i s’amunteguin en poblacions més grans. És qüestió de temps que això ocorri. El pas següent? Doncs possiblement es torni a repoblar de fauna salvatge la zona (no oblidem que està a tocar de Kènia, que ha sabut explotar la diversitat en la seva fauna) i que quedin algunes “reserves” de tribus possiblement fictícies on ens mostrin com era la vida a la Vall del Riu Omo.

Avui per avui, les grans plantacions de cotó estan ocupant la zona del Riu Omo de manera que la evolució més probable és que el govern vengui les terres i amb els anys la població acabi treballant per aquestes grans multinacionals. No vull entrar en valoracions sobre si és correcte o no. Per una banda hi ha coses que per un occidental no haurien de passar en cap indret del món, com la manca de serveis bàsics com higiene, escolarització, atenció mèdica. Per l’altra, tampoc no tinc clar que evolucionar cap el que hi ha en les ciutats africanes sigui la sol.lució. El temps ho dirà.