L’arribada a Botswana va ser més complicada del previst. El retard del vol de British Airways desde Londres fins a Johanneburg redueix en un dia el nostre viatge a Botswana. Part del grup hem de volar a Livingstone (Zàmbia) enlloc de volar a Victoria Falls (Zimbabwe) però no suposa un gran inconvenient ja que ambdós aeroports son relativament pròxims. Ens recull un conductor a Livingstone que ens portarà fins a la frontera amb Botswana, en un punt on convergeixen quatre països, Kazungula (Botswana, Zambia, Zimbabwe i Namibia). En el pas de frontera trobem una llarga cua de camions que esperen pacientment a que el ferri (una plataforma que flota) els passi d’una banda a l’altra de la frontera. Nosaltres no hem de fer cua, creuem amb una barqueta petita perquè ens reculli un altre tot-terreny que ens portarà on ens trobarem amb la resta del grup, a Kasane.

De l'aeroport de Livingstone fins a Elephant Sand (Nata) - Font: Google Maps

De l’aeroport de Livingstone fins a Elephant Sand (Nata) – Font: Google Maps

Un cop a Kassane ens ajuntem amb la resta del grup i pugem al camió (la veritat que bastant precari) amb el que farem tot el recorregut de la tarda (uns 300 km més). En el camí ens adonem de la primera realitat de Botswana: no hi ha gent. És un país molt poc poblat, amb una extensió similar a la Península Ibèrica, només hi habiten uns 2 milions de persones. Això fa que quan hi viatges tinguis la sensació que has vist més elefants que persones.

Després d’un llarg, acalorat i traquetejant viatge amb el camió, arribem a Elephant Sands, el lloc on passarem la nit. En el camí ja hem començat a veure animals salvatges a les vores de la carretera, elefants, antílops i jirafes van fent acte de presència en el nostre avanç i ens miren gairebé encuriosits, no deuen veure massa vehicles perquè nosaltres n’hem vist ben pocs! Elephant Sands és lodge en el que hi ha un pou natural on a la nit van els elefants a banyar-se. Nosaltres hi anem en època seca de manera que no hi ha massa aigua i els elefants s’amunteguen. El campament està muntat de manera semi-circular al voltant del pou. En un extrem de la mitja lluna hi ha el menjador, des de la terrassa del qual es poden observar els elefants en el pou i al llarg de la resta de la mitja lluna, connectades per un petit sender, hi ha les cabanes. Son cabanes elevades sobre una estructura de fusta i que estan cobertes amb una lona tipus tenda de campanya. Estan equipades amb bany i llum i la veritat que son precioses. Ens avisen que és època seca, que quan ens dutxem no ens hi estiguem massa estona, perquè els elefants oloren l’aigua i una acumulació d’aigua sota la tenda pot desencadenar problemes. Crec que mai no m’he dutxat amb tant poca aigua…

Mentre sopem, quan els ulls s’acostumen a la manca de llum, comencem a veure com a poc a poc van apareixent els elefants per la seva sessió de bany. És imperatiu no fer servir el flash per no molestar-los. Agraeixo haver agafat el trípode per poder fer les fotografies amb llarga exposició i poder capturar aquest moment tan màgic i tan íntim del mamífer terrestre més gran del món. En un moment un imprudent fa una fotografia amb flash. La reacció d’un dels elefants mascles (enorme) de girar-se ràpidament cap a la llum impressiona una barbaritat. En aquell moment comencem a prendre consciència del tipus de viatge al que hem vingut. Hem vingut a veure vida salvatge que no entén de capricis del primer món. Qualsevol amenaça percebuda per una d’aquestes bèsties pot tenir un desenllaç terrible. Cal seguir totes les instruccions que ens donin els que hi entenen. Passat l’ensurt, em concentro a intentar immortalitzar aquest moment corprenedor que fa que s’oblidin les llargues esperes que hem viscut per problemes amb el vol.

L’encisament amb els gegantins mamífers de tant en tant es veu interrumput per uns escarabats rinoceronts de tamany colossal. Alguns fan el tamany d’un puny petit. No em vull imaginar com deu estar de bruta l’aigua (de fet podem olorar els elefants de tan a prop com estan).

Arriba l’hora d’anar a dormir. La recomanació és anar pel sender, tranquilament i amb els frontals. Sense fer soroll, crits ni corredisses. Sobretot no hem de sortir del sender. Hem de ser conscients que en qualsevol moment un animal de més de 3000 kg pot aparèixer de darrera una cabana en el seu camí al bany. Hem de mantenir la calma, quedar-nos quiets i deixar-lo passar per evitar que passi res. No son agressius si no els molestem i el fet d’estar en el seu camí ho poden considerar una ofensa. Deu n’hi do!

Quan estem seguint fil per randa les instruccions algú diu que al fons hi ha gossos. Comencem a mirar tots i descobrim que no son adorables cadellets de golden retriever sino que és una manada de gossos salvatges africans (també anomenats licaons). Tenia la idea que eren uns animals petitons, tipus guitlla o dingo. Doncs no, son més del tamany d’un pastor alemany (de fet tenen la gropa una mica caiguda) i amb unes orelles gegantines que apunten cap on som nosaltres. De fet diuen que poden arribar als 75 cm a la creu i pesar més de 30 kg així que no vaig desencaminada, eren grossos! Els locals s’atabalen. Sembla ser que son uns animals tremendament agressius. Son cànids que cacen en grup i es diu que son els animals amb més èxit en la caça del món (fins a un 90% segons algunes dades). Arriben a fer caceres per relleus i bloquejant vies d’escapament de les preses. No és massa tranquilitzador saber tot això estant en la situació que estàvem (haig de reconèixer que hi havia dades que no coneixia, només havia sentit parlar de la seva agressivitat). Així que, veient que no es movien del camí, ens toca fer una estratègia per poder arribar a les cabanes. Estem esgotats i hem de poder dormir ni que siguin unes hores (a les 4 toquen diana que sortim a les 5 del matí de safari). Ens expliquen quina serà aquesta estratègia: posar-nos tots en grup com si fossim una formació en tortuga dels romans. D’aquesta manera els licaons no sabran que som molts individus “caçables” sino que es pensaran que som un gran individu que no poden atacar. I així ho fem. I funciona! Em toca quedar-me a la part externa i just a la banda on son els gossos salvatges. La veritat és que, tot i que em sembla llògica la explicació d’anar en grup, no acaba de fer-me gràcia això d’anar caminant tan a prop d’un animal tan perillós així que de seguida que diuen que arribem a una cabana on ens podem ficar, allà que vaig! La meva companya d’habitació no va tenir inconvenient.

Durant la nit sentim com tremola la terra amb el pas dels elefants pel costat de les cabanes. Intento mirar per la finestra però no els veig. Els sento a prop. També tenim un mico o alguna cosa similar passejant-se per la teulada durant tota la nit. El silenci a la nit no existeix on hi ha vida salvatge. Ens adormim amb un somriure, l’aventura ha començat!

De bon matí tornem cap a la zona de la terrassa per poder esmorzar. Encara hi ha un elefant banyant-se. Sembla que durant el dia no hi son gairebé mai i de fet quan comencen a sortir els rajos de sol s’envà pacientment a buscar un altre toll on seguir la seva rutina. La llum del dia ens permet veure la defensa en forma de punxes de formigó que hi ha perquè els elefants no pugin a la terrassa. Tot i així ens diuen que alguna vegada hi ha hagut algun ensurt.

Recomanable? Del tot. Si es viatja a Botswana crec que s’ha de fer una nit al Elephant Sand. És una experiència meravellosa.

 

Un elefant segueix banyant-se abans que surti el sol al toll d'Elephant Sand

Un elefant segueix banyant-se abans que surti el sol al toll d’Elephant Sand