Ens despertem al campament del pati de l’escola per iniciar el nostre dia de prospecció. Anirem a la zona de la muntanya Murongole per descobrir una ètnia que no estava prevista en el programa però que la nostra guia ha aconseguit que ens permetin anar a veure, els Iks. Hi anem  a cegues, no sabem quant tardarem a pujar, no sabem si serà un trekking senzill o complicat, no sabem si serà una visita que valdrà la pena, no sabem si ens agradarà. Tot i anar amb un viatge que té una agenda prevista, m’agrada saber que hi ha la opció de fer modificacions per incorporar coses que poden ser interessants en el nostre recorregut.

Estem a l’extrem nordest d’Uganda i anirem cap al territori habitat pels Iks, una tribu molt poc coneguda que viu a les muntanyes. Vivien a la zona de Kidepo però varen ser desplaçats quan es va fer el parc nacional. Quan es crea un parc natural, els habitants de la zona son desplaçats per protegir la fauna i protegir-los a ells. La zona a la que anem està molt a prop de la muntanya coneguda com a Morungole.

Ubicació del Morungole, la zona per on farem el trekking per conèixer els Iks – Font: Google maps

Per poder anar a conèixer els Iks hem d’anar-hi amb uns rangers que ens acompanyaran. Estem molt a prop del parc natural de Kidepo i els animals salvatges no entenen de límits, de manera que hem d’anar protegits per ells. A més, els rangers seran els que ens guiaran per poder arribar a una zona tan remota. L’excursió és tan especial que fins i tot dos dels tres conductors pugen amb nosaltres per descobrir aquests conciutadans seus tan poc coneguts.

Seguim disfrutant de vistes meravelloses de quotidianitat mentre esperem que vinguin els rangers que ens han d’acompanyar

Haviem de sortir de bon matí però hi ha hagut un vehicle que ha volcat en una carretera i els rangers que ens han d’acompanyar han de sol.lucionar-ho abans de venir amb nosaltres cap a les muntanyes. Esperem una bona estona (potser un parell d’hores) en un creuament de carreteres. Els nens ens envolten com cada cop que parem en algun lloc i ens miren encuriosits. Ens comencem a acostumar a sentir-nos observats i ja no ens incomoda. Els mirem com ens miren ells, amb tota la naturalitat i curiositat.

Una de les nenes que ens miren du una carpeta curiosa a les mans. Amb el que havia estat una caixa de US aid (la ajuda oficial americana al tercer món), s’ha creat una carpeta en la que hi incorpora totes les pàgines d’exercicis de l’any enganxades amb un filferro

Passada una bona estona arriben els rangers i ens dirigim cap al punt on començarà el nostre trekking, una carretera que creua una zona completament plana de conreus envoltada per unes muntanyes. Iniciem la caminada cap a migdia amb un sol de justícia d’aquells que costa de suportar.

Iniciem el trekking entre camps de conreu

El principi de la nostra excursió és pla, desfilem en fila índia entre els conreus mentre anem observant com els habitants de la zona fan les labors del camp. Després d’una bona estona creuant camps i més camps ens comencem a enfilar muntanya amunt. Desapareixen els conreus i comença a veure’s la natura en el seu estat de màxima esplendor.

Els habitants dels poblats del voltant de la zona de conreu estan fent les labors als seus camps i ens saluden en la distància

Poc després d’abandonar la part dels conreus, la pujada s’intensifica de manera brusca i és aquí on es comencen a separar els grups. Hi ha gent molt habituada a caminar per la muntanya que tiren davant amb el ranger que obre la expedició. Els que anem més xino-xano ens quedem endarrerits però anem avançant amb perseverància parant-nos, tant per agafar aire com per contemplar les increïbles vistes que ens regalen aquestes muntanyes com a premi al nostre esforç.

Ens allunyem de la vall en la que veiem a la gent conreant i avancem entre les muntanyes

Després de la primera pujada, arriba una zona més planera que ens dóna una mica de descans. Comencem a disfrutar de veritat de la caminada. Creuem un petit riu i ens endinsem en una zona amb l’herba molt alta, que ens arriba al coll. Cal portar pantaló llarg per aquest trekking ja que hi ha moments en el que el camí desapareix i s’avança entre les herbes amb dificultat. Seguim veient algun camp de sorgo, però la veritat que ja comença a ser un ambient molt més salvatge i sense la emprempta humana.

Els camps de sorgo van desapareixent conforme ens enfilem en les muntanyes

No és un camí transitat, hi ha molt poca gent que s’endinsi en aquestes escarpades muntanyes

El sol apreta i després de creuar la zona d’herba alta tornem a enfilar-nos per una muntanya escarpada. La intensitat de la pujada és gran i ens obliga a fer parades freqüents per recuperar l’aire i que ens permeten disfrutar de les increïbles vistes que hi ha. El camí és estret i de pujada pronunciada però anem avançant amb perseverància per arribar al nostre objectiu. De tant en tant penso que, fins i tot si no hi hagués una tribu que visitar, les vistes del camí mereixen la visita per sí soles.

Quan la muntanya s’enfila amb pendents pronunciades, les vistes es tornen increïbles

Finalment, després d’unes quatre hores d’ascensió, arribem a una zona en la que tornem a veure conreus de sorgo i de blat de moro. Ens acostem al territori Ik. Ens parem ben a prop del poblat a dinar i després ens disposem a conèixer aquesta tribu a la que tant ens ha costat arribar. És una tribu que viu en aquestes escarpades muntanyes al costat d’un penyasegat que mira cap a Kènia, cap al a zona on viuen els coneguts Turkana. Les cabanes estan agrupades en petits grups, que son formats per clans familiars.

Les cabanes s’agrupen en clans familiars

Contemplem meravellats les vistes sobre la vall i, amb la imatge retinguda en les nostres retines, entrem dins d’un dels poblats-clan on els seus habitants ens reben amb alegria. El poblat està delimitat per un tancat fet amb fustes i la porta és tan petita que hem de treure’ns les motxilles i entrar a quatre grapes. Ens expliquen que això és així per dificultar l’entrada de persones hostils i de feres (hem de pensar que aquesta gent vivia a la zona que avui és un parc nacional farcit de lleons i d’altres bèsties). Les cabanes també tenen les portes ben petites i estan subagrupades per famílies o relacions d’amistat. Aquests grupets de cabanes es coneixen com Odoks i hi ha sempre unes  quantes cabanes amb algun graner envoltades per una tanca de fustes i una porta ben petita d’accés al pati central.

Cabanes  Iks dins un Odok

Diuen que les cabanes dels Iks tenen sempre dues portes i el motiu pel qual és així resulta ben curiós. La raó de construir-les amb dues portes és per mantenir una convivència pacífica, de manera que quan entra algú enfadat dins de casa, el que està dins s’aixeca i surt per l’altra porta, sense dir res. Diuen que dos no discuteixen si un no vol i els Iks ho porten a la pràctica des del moment en el que es fan la seva casa. Si això mateix passés a l’aire lliure, sembla que també defugen la disputa i marxen. Si algú es mostra enfadat o agressiu, tothom marxa de manera que penalitzen amb la soledat els comportaments poc sociables. No ho trobeu fantàstic? Possiblement n’hauriem d’aprendre!

Els graners son petites cabanes que queden elevades del terra

Com hem comentat, els Iks van ser desplaçats de la terra on habitaven com a caçadors i recolectors i petits agricultors al parc nacional de Kidepo. La conseqüència va ser que van patir una fam intensa que els va convertir en una tribu més dèbil que les que els envoltaven, especialment violentes (karamojong, turkana i toposa), de manera que els robaven sovint el bestiar. Això els va convertir en agricultors de subsistència que es conreaven el que necessitaven per sobreviure. Van renunciar a tenir vacú, aquell bé tan preciat per les altres tribus i que era origen d’intensos conflictes que deixaven fins i tot morts. D’aquesta manera també evitaven enfrontaments seguint la filosofia que sembla que caracteritza a aquest poble, la absència de violència. Diuen que fins i tot, si una dona Ik es casa amb un home d’una de les altres tribus, la família d’ella demana a la del noi que s’encarregui de la custodia de les vaques que s’entreguen tradicionalment com a dot, al.legant que no tenen lloc a casa i demanant que els guardin el bestiar fins que tinguin ganes de menjar carn, moment en el que enviaran uns nois a matar la vaca i filetejar-la.

Els Iks son gent alta i esbelta, com tots els poblats Nil-Saharians

Els Iks es van donar a conèixer a través d’un llibre anomenat El poble de les muntanyes, en el que se’ls describia com a societat caçadora i recol.lectora sense cap mena de criteri moral ni ètic i en el que l’amor no tenia un paper. Més tard, es va desmentir que això fos així, fins i tot el que s’ha vist és que son una societat agricultora desde fa segles. La cultura de la no-violència que mostren fa pensar que és molt poc probable que siguin un poble sense amor o sense moral. I la manera com ens van acollir encara ho desmenteix més sota el meu punt de vista.

Els Iks ens canten i fan una dança com a símbol d’hospitalitat. Els agrada rebre visites i es nota

De fet, el cap de la tribu dóna una lliçó que possiblement cap de nosaltres oblidarà. Vist com viuen i on viuen, la manca d’accés senzill a l’escola (els nens han de marxar tota la setmana per poder anar-hi), l’absència de possiblitat d’una atenció mèdica mínima i la precarietat (als nostres ulls) amb la que viuen, algú del grup els va preguntar si no voldrien marxar a un altre lloc, si eren feliços. Amb solemnitat, l’home es va aixecar i es va dirigir cap a la porta de casa seva. Va arrencar una petita fulla d’una planta que creixia allà i ens va preguntar: Com podria voler viure en un altre lloc si el menjar em creix a la porta de casa? Què més necessito? Ens vam quedar meravellats amb la resposta i sense paraules per poder-li contestar. Tenia més raó que un sant. És ben bé que cadascú és tan feliç com vol ser i aquest home ens ho va demostrar.

Diu que té 70 anys però encara és fort com un roure, i ens ho demostra saltant amb una energia envejable

Les escarificacions també formen part de la bellesa de les dones Iks

La naturalitat de l’alletament a Àfrica és quelcom que hauriem de recuperar en els suposats països desenvolupats

En un documental sobre els Iks que es va fer fa uns quants anys, els Iks deien: som pocs, vivim a les muntanyes, però som els reis del món. I sembla que realment ho segueixen pensant i son feliços. Qui som nosaltres per decidir com ha de viure algú? En el documental, rodat fa ja una vintena d’anys, els Iks encara vestien amb pells com les tribus de la vall del Omo d’Etiòpia. Nosaltres els vam trobar una mica més modernitzats, però l’essència segueix sent la mateixa.

La muntanya Morungole, de 2750 metres, és un element sagrat per aquesta ètnia en la que creuen que habita el seu déu, meitat home i meitat dona. Aquest déu, segons la tradició, va donar lloc a totes les tribus. Als turkana, per exemple, els va donar els ramats i les llances. Als Iks els va donar el bastó amb el que llauren la terra i els va prohibir matar. Potser per això eviten el conflicte, fugen de la violència i la castiguen amb la soledat i es senten feliços.

Ens hauriem quedat durant hores amb aquesta gent tan meravellosa però haviem de tornar a desfer el camí que tant ens havia costat de fer i el dia amenaçava amb marxar, de manera que ens vam posar en camí muntanya avall, reflexionant sobre tot el que haviem vist i après amb aquells habitants de les muntanyes. Se’ns va fer de nit i haviem fet curt d’aigua, però tots vam arribar amb un somriure als llavis i sentint-nos tremendament afortunats per la lliçó que haviem après aquell dia. Aquella nit a la tenda en el campament davant de l’escola, crec que tots ens vam adormir amb una sensació meravellosa.