Quan sortim del parc nacional de Kidepo al nordest d’Uganda, ens dirigim a un poblat de la ètnia anomenada Karamoja o Karamojong. Aquest grup ètnic son pastors nilòtics que pertanyen al grup lingüístic nilo-saharià que originàriament vivien a la zona del Nil. Son pastors i això fa que siguin societats que no tenen una estructura social com la que podem conèixer d’altres ètnies sino que tenen un cap del poblat i una sèrie de rols que desenvolupen membres d’aquell poblat, però son societats amb estructures menys rígides que les de societats que es dediquen a la agricultura sedentària. Els Karamojong ocupen aproximadament una desena part del territori d’Uganda, en la zona nordest del país.

A Uganda la població originària era del grup lingüístic conegut com a coissan (grup amb l’ADN més antic del món en el que s’inclouen els bosquimans o els pigmeus). Quan tots els pobladors de les zones del Nil van començar a desplaçar-se cap al sud fugint de la sequera que assolava la zona que va acabar en una desertització van anar poblant les zones que originàriament només estaven poblades per coissans. Van anar baixant cap a Etiòpia i Kènia on van anar poblant la zona. Les onades que seguien van acabar entrant a Uganda i van formar les ètnies que poblen la zona nord del país actualment: Sabei, Iteso, Atxoli i també els Karamojong.

Arribem cap al tard al poblat i ens mostren la zona on podrem muntar el nostre campament. És un descampat que antigament havia estat un camp de conreu (la irregularitat del sòl fa pensar en un camp de patates)  i que està totalment ocupat per un ramat de cabres que marxen quan veuen que comencem a descarregar. Comencem a buscar el lloc amb menys bonys per poder dormir el més comfortablement possible.

Els Karamojong ens reben amb una reunió de tot el poblat al voltant dels nostres cotxes. Aquesta nit ens han preparat una festa i maten una cabra en aquell moment pel sopar. Realment, veient la senzillesa amb la que viuen aquestes gents, que matin una cabra per oferir-nos el sopar quan ells segurament mengen poca cosa més que farina de sorgo, fa per una banda que ens sentim especials i per l’altra que tinguem un cert remordiment pensant que a nosaltres mai no ens falta un aliment nutritiu com la carn i potser seria millor que aquella cabra la mengéssin ells i per un dia fossim nosaltres qui mengessim les farinetes de sorgo…

Ens dirigim tots cap a dalt del kopje per veure la posta de sol passant entre les cabanes del poblat que ens acull aquesta nit

Un cop muntem el campament tots els nens del poblat ens acompanyen a pujar a un kopje des del que veurem la posta de sol. Tot es xivarri al nostre voltant. Mentre passem per davant de les cabanes del poblat, les dones reunides a l’entrada ens saluden amb un somriure immens i els nens corretegen al nostre voltant.

Des de dalt del kopje, les vistes amb la llum de la posta de sol son meravelloses

Quan arribem a dalt, les vistes son absolutament impressionants. De nou, el sol africà ens regala la seva darrera llum del dia deixant-ho tot d’un color torrat. Els nens corren i juguen al nostre voltant i es diverteixen mirant com surten a les fotografies que els fem. Disfruten apilotonant-se tots per poder sortir retratats i després riure amb les ganyotes que fem tots.

A tots els nens els encanta que els fem fotografies i després veure-les amb tots els amics del poblat entre riures i somriures

Després de l’espectacle de la posta de sol, tornem cap al poblat on soparem la cabra que han sacrificat per aquest moment tant especial per ells, quan uns turistes vénen a conèixer la seva cultura. Els Karamoja no fan oreig de la carn (és a dir, no la deixen reposar després del sacrifici) i això, sumat a que és bestiar que està acostumat a condicions extremes en les que es menja poc i es camina molt, fa que la carn de la cabra sigui tremendament dura, tot i que de gust deliciosa.

La lluna també es mostra en aquests paisatges tan increïbles

La festa vora el foc al poblat Karamoja, una nit que no oblidarem mai

Havent sopat sentim els càntics que venen del que vindria a ser la plaça del poblat (tot i que no acabo de tenir clar que realment se li pugui dir així. Hi ha una gran foguera i tot el poblat s’ha reunit, dones, homes i nens per cantar i ballar a la vora del foc. Ens fan danses tradicionals que son molt similars a les que havia vist algun cop als documentals sobre els Massai, salts impossibles amb el cos totalment estirat i que arriben a unes alçades que per a nosaltres son impossibles. Amb el cos tan estilitzat que tenen i la seva alçada que és bastant més gran que la nostra, amb la llum del foc i els cants i sorolls que fan amb els peus i les mans, l’espectacle és fascinant. Ens treuen a ballar, no tenim gens d’agilitat al costat d’aquestes gents físicament molt superiors a qualsevol de nosaltres. La festa dura fins ben entrada la nit i tots ens en anem a dormir amb la sensació que la fama que tenen els karamoja (com la majoria de les fames) és totalment injusta. Al final, tots som persones i volem ser feliços en pau.

Al matí ens toca visitar el poblat i tornem a veure la gran hospitalitat que ha mostrat aquest grup amb nosaltres. Ens divideixen en dos grups i fem una volta pel poblat i visitem alguna de les cabanes. La vida passa amb quotidianitat mentre nosaltres passegem. Nens jugant, cabres buscant l’ombra i dones preparant el menjar. Homes pràcticament no se’n veuen, deuen haver sortit a pasturar el bestiar.

Molts nens corretegen sense pantalons pels poblats a Uganda

La majoria de nens a Uganda van descalços. Tot i que hi estan acostumats, estan més exposats a poder fer-se mal i que les ferides es compliquin.

Quan hi ha grups de nens jugant a les portes de les cases, es freqüent veure com els més grans es fan càrrec dels petits. En aquesta zona la pobresa és evident però tot i així, es fàcil arrencar somriures

Les mirades son fascinants i és evident que els trets d’aquesta tribu nilòtica son tremendament atractius desde ben petits

En els Karamojong, com en moltes societats africanes, el respecte per la gent gran és un dels elements culturals més forts

Els nens juguen a l’ombra d’un graner

La principal activitat dels Karamojong és el pastoratge que té una importància social i cultural. Fan petits conreus com a activitat secundària en les zones on és possible. Per la duresa del clima de la regió, els Karamoja han practicat sempre una mica la transhumància parcial movent-se per les zones properes en busca de aigua i pastures pels animals. La disponibilitat d’aigua sempre ha estat un problema que ha afectat a la interacció dels Karamoja amb altres grups ètnics. També hi ha assentaments permanents en els quals una de les característiques és la presència de graners. El que visitem és un assentament permanent. Ens explica el nostre guia que al graner només hi pot accedir la dona. Es pressuposa que la dona té més capacitat de controlar els béns ja que si ho fes l’home, podria tirar del graner per afalagar una noia bonica i per això el control és femení.

Les cabanes dels Karamojong tenen una columna central de la que surten totes les branques que conformen la teulada.

Entrem dins les cabanes i ens hi mostren la seva distribució. És una sola cambra que té una petita separació amb una espècie de cortina que corren quan van a dormir. Dormen sobre pells de vaca seques, que posen contra la paret durant el dia per tenir més espai. Dins sempre hi ha foc encès, perquè amb el fum aconsegueixen reduir els insectes que els ataquen. També hi guarden el sorgo, sobre una mena d’estanteria perquè no sigui accessible als rosegadors.

A l’interior de la cabana només s’hi entra per dormir o refugiar-se en cas de pluja, però la vida es fa al carrer

Dins la cabana hi ha també una pedra sobre la que mòlen el sorgo amb una altra pedra i així aconsegueixen la farina que és la base de la seva alimentació. Les gallines intenten entrar sempre que poden per arreplegar algun grà que hagi caigut. Dins, tot i la calor de fora i el foc a terra, no hi fa massa calor, però hi ha poca llum i els ulls tarden en acostumar-s’hi.

Zona de la cuina, on es mòl el sorgo per aconseguir-ne la farina

En algunes cases hi ha la presència d’amulets. Tot i que els Karamoja actualment es consideren cristians, tenen costums ancestrals molt arrelades en la seva cultura i creuen en bruixots i mals d’ull. Una closca de tortuga i un coco buit et poden protegir segons el moment de malalties, de mals d’ull o poden servir per celebrar un enllaç. Totes les cases tenen alguna mena d’amulet protector.

La closca de tortuga i el coco protegien aquesta casa d’una malaltia que havien patit els seus habitants

Les vaques son un element clau de la cultura Karamoja. Tenen un gran valor tant econòmic com social. Una vaca és literalment benestar. S’utilitzen per establir families, aconseguir suports polítics, estatus social i influenciar en matèries públiques. La dot es paga en forma de vaques a la família de la dona i és un pas essencial per poder arribar al matrimoni. Com més vaques pugui aportar un home com a dot, millor relació tindrà amb els parents de la dona, cosa que li dóna un estatus social millor.

En aquest poblat no vam veure vaques, potser els homes eren pasturant amb elles o potser son un poblat que no té prou riquesa per tenir vaques.

Els estables estan elevats de manera que les cabretes i ovelles estan enlairades. El que cau de les seves deposicions és aprofitat per les gallines. Reciclatge en estat pur

Els Karamojong tenen la reputació de ser una tribu no civilitzada, violenta i sanguinària. El motiu principal d’aquesta percepció és que han estat implicats en conflictes per apropiar-se de vaques d’altres ètnies. Els Karamojong per aquest motiu estaven en conflicte constant amb els seus veïns tant a Uganda com Sudan i Kènia. Això en part es deu a la creença tradicional de que els Karamoja son els propietaris de totes les vaques per dret diví, però, com hem comentat, la vaca és un element de poder social i econòmic i la consecució en algun moment d’armes (AK47) per part d’algunes tribus va fer que es tornessin més violentes. Actualment no vam percebre cap conflicte a aquest nivell. El govern ha fet vàries amnisties per recuperar els fusils a canvi de vaques però la fama precedeix a la regió i la majoria d’agències no la visiten.

Després d’haver compartit amb ells una tarda, una nit amb la seva festa i part del dia següent, com he dit abans, crec que tots els pobles mereixen ser coneguts i sempre s’ha de tenir present que hi ha dues versions en qualsevol conflicte. A nosaltres ens van acollir amb alegria i amabilitat i, sense cap mena de dubte, si algú em pregunta si paga la pena fer tota la zona Est i Nordest d’Uganda li respondré que sense cap mena de dubte. Possiblement és una de les parts més especials d’aquest viatge.

Acabada la visita ens dirigim cap a Kitgum. El poblat Karamojong estava a la sortida del parc de Kidepo, a prop de Karenga i ens dirigim cap a la zona central del nord d’Uganda. Kitgum és una ciutat, molt diferent del que  hem estat veient aquests dies. Aquí hi ha comerços i cases de fins i tot dos pisos. Tenim la agradable sorpresa que farem nit en un hotel i a sobre és un hotel amb piscina! Després d’una setmana dormint totes les nits amb tenda i amb falta de comoditats bastant bàsiques com pot ser una dutxa, tornar per uns moments a la civilització ens sembla del millor que ens pot passar. Ens banyem i ens relaxem, carreguem bateries i sortim a passejar per la ciutat. Seguim generant curiositat per on passem i la gent ens segueix, ens mira i ens saluda amb un gran somriure. En el passeig ens trobem amb un grup que està ballant i tots van molt mudats. És un casament i porten des d’ahir celebrant-lo amb balls i festa. Ens ajuntem una estona amb ells, ballem i riem amb aquella alegria que només he pogut viure a Àfrica. El descans en un llit en condicions crec que és una de les coses que, juntament amb la dutxa, més m’agraeix el meu cos.

L’aigua és responsabilitat dels nens. A tot Àfrica es veuen nens amb bidons grocs que porten l’aigua del dia cap a casa. Diuen que el bidó de plàstic ha estat un dels avenços més grans dels que ha pogut disfrutar la societat africana ja que els càntirs antigament eren de ceràmica i pesaven molt més (tot i que a nosaltres ja ens costa aixecar un bidó)