Després dels dies més relaxats a la zona de les llacunes volcàniques i de buscar els ximpancès, ens dirigim de nou cap a un parc natural, el Queen Elizabeth, on farem els darrers safaris del viatge. Hem visitat Kidepo al nordest i Murchinson falls al nordoest del país. Ara estem més cap al sudoest, acostant-nos a la zona dels goril.les, el conegut com a Bosc Impenetrable de Bwindi.

El parc nacional Queen Elizabeth és el més visitat d’Uganda i a més té unes dimensions gegantines. Va des de la regió dels cràters i zones de bosc tropical fins a grans extensions de savana. La zona més al sud és la coneguda com el sector d’Isasha. Possiblement és la zona que reb menys visitants, el nord està molt més explotat, però allà hi ha uns habitants particulars, de fet, unes habitants particulars, les lleones trepadores. També hi ha molts búfals, elefants i hipopòtams però l’objectiu era, evidentment veure les lleones enfilades dalt dels arbres.

Les lleones trepadores es poden veure en pocs llocs i la veritat és que no està massa clar per què un dia van decidir en algunes zones d’Àfrica enfilar-se als arbres. Hi ha qui apunta a que ho feien fugint de les picades de la mosca tse-tse. Altres diuen que és per fugir de la calor que fa a peu de terra i tenir una millor visió. Qui sap si no ho van aprendre dels lleopards, que son els que sempre estan dalt els arbres i fins i tot s’hi pugen la presa perquè ningú no els hi prengui.

Arribem al parc al capvespre i nosaltres anavem en el tercer 4×4. Circulen molt ràpid pels camins i gairebé no podem veure els animals que ens van passant pel davant. Veiem búfals, elefants i molts antílops però passem a tota velocitat. Fins i tot perdem als altres dos tot-terrenys. Sembla que volen arribar abans no es faci fosc però la veritat que la situació no acaba de ser del tot agradable. El nostre conductor intenta contactar amb els altres però no hi ha manera. La veritat és que tots ells son molt destres en la conducció però els altres van molt de pressa. En algun moment ens sembla que ens hem perdut i un cuquet d’angoixa es fa un lloc als nostres estòmacs. Finalment ens tornem a trobar i ens assabentem que els havien dit que hi havia sis lleons que havien sortit a caçar per aquella zona i els estaven intentant localitzar. Arribem tard. Ja han caçat i fins i tot han sopat. Tot el que trobem és un grup de voltors acabant amb el que queda del cob que havien caçat els lleons.

Possiblement fa menys de mitja hora aquest cob corria per la savanna. Ara ja no en queda res. Tot s’aprofita

Anem cap al campament a la vora del riu. És una zona d’acampada acondicionada amb dutxes i letrines i fem un gran foc a terra. A la nit, sopem amb el soroll dels hipopòtams que grunyeixen de tant en tant. Ens en anem a dormir amb la esperança de veure demà les famoses lleones trepadores.

Comencem el dia següent amb un safari de bon matí. Veiem tota mena d’animals, però sobretot molts cobs Ugandesos, un antílop típic del país que és molt similar a una gazela però una mica més gran. Al parc hi ha grans manades de búfals i podem veure alguns exemplars jovenets amagats entre els adults, que els protegeixen deixant-los al mig de la manada.

De ben petits els búfals ja tenen banyes i tenen un aspecte més similar al d’una vaca.

Veiem una espècie d’antílop que no haviem vist abans. És el conegut com a topi. És un antílop de grans dimensions, que recorda en fesonomia a un cavall i amb un color marró que es fa més fosc a les extremitats. Les banyes son fosques i rectes. La veritat que és un animal ben bonic. A més tenim la sort de veure com dos exemplars lluiten amb les seves cornamentes. Gairebé sembla que juguin però els cops que se senten quan les banyes d’un encaixen en les de l’altre son prou forts.

Topi, un antílop alt i fort que vam trobar a Queen Elizabeth

Dos exemplars de topi jugant o barallant-se

La resta del matí de safari la passem intentant localitzar les lleones trepadores, que sembla que no ens volen veure. Passem per camins i més camins, envoltant tots els arbres en els que la nostra imaginació hi posaria unes lleones però no tenim èxit. Sembla que hauriem de marxar del parc deixant pendent l’avistament d’un dels animals més característics que hi ha. Tornem a la zona del campament per dinar i, havent dinat, fem un petit safari caminant per la vora del riu per veure els hipopòtams que durant la nit sentiem. Veiem una petita cria amb la seva mare fent xip-xop en el riu.

Els tenim prou a prop!

Els hipopòtams passegen tranquils en les aigües d’aquest riu. A l’altra banda del riu ja no és Uganda, sino que es tracta de la República Democràtica del Congo.

El petit practica a obrir la boca com fa la seva mare, de dimensions col.lossals al seu costat

Ens tornem a enfilar als cotxes i abandonem el parc. Ja a la carretera, els 4×4 paren i ens indiquen que mirem una acàcia en la llunyania. Efectivament, allà estan les lleones, mirant-nos impassibles. N’hi ha com a mínim tres, però som massa lluny per poder-vos donar una bona imatge. La comparteixo com a record de la frustració de saber que les has tingut al costat i no les has pogut veure bé.

En aquest arbre hi havia com a mínim 3 lleones enfilades. Les trobeu?

Seguim la nostra ruta cap al sud, cap a la entrada del Bosc Impenetrable de Bwindi on haurem de veure els goril.les. El nom és seductor. Té un punt de màgic, no creieu?

En arribar a Nkuringo, lloc on passarem la nit, fem una visita a una ètnia minoritaria a Uganda, que representa menys del 1% de la població i que va en decliu, els Batua, coneguts com a pigmeus. És una visita extranya. Els Batua vivien en els boscos de Bwindi i van ser expulsats d’allà al 1991 perquè es comença a explotar el trekking de goril.les. Se’ls va posar en diferents assentaments però no els van assignar zones que poguessin conrear (a més ells eren caçadors/recolectors de manera que van haver de canviar fins i tot la seva forma de subsistència). Son gents mal adaptades i només tenen la sortida de treballar la artesania, treballar per altres o bé treballar per al turisme. Ells reben una quantitat de diners a canvi d’ensenyar-nos la seva manera de viure original. Per una banda és una sensació d’estar en una exposició de persones i això és horrorós, però per altra banda com a mínim tenen una forma de subsistència gràcies al turisme i realment ells viuen tal com ens ensenyen.

El cap dels Batua ens reb amb un barret tradicional fet de fulles del bosc

Els Batua vivien en els boscos recolectant i caçant i tenen una música pròpia que no s’assembla a les músiques que nosaltres coneixem. A Camerún i RCA hi ha encara tribus de pigmeus que viuen en el bosc però a Uganda no queden pigmeus que visquin al bosc. Físicament son petits, possiblement no passen de 1,40 m, i prims, de moviments sigilosos. És ben bé que la selecció natural va actuar fins a cert moment també en la espècie humana, permetent sobreviure als petits en el bosc per poder-se moure amb més facilitat (els pigmeus), fent més forts als que es dedicaven a la agricultura (bantús) i més alts i esbelts als que es dedicaven a la ramaderia transhumant (nilòtics). Avui aquests trets adaptatius son els que permeten en molts casos identificar les ètnies a les que pertanyen els pobladors del gran continent Africà.

Les cabanes dels Batua son totes de materials vegetals, sense fer servir adob

Es considera que els pigmeus son els primers pobladors que hi va haver en aquesta zona (i fins i tot a la terra) abans de que hi haguessin les migracions de nilòtics i bantús. Però els pigmeus han estat considerats una classe inferior i això ha fet que sigui una ètnia que ha patit una barbaritat (uns 30000 van morir en el conflicte de Rwanda en mans de Hutus i Tutsis). Han perdut la seva forma de viure i les seves costums de manera que moltes de les poblacions de Batua s’han convertit en bevedors que s’han anat autodestruint. Els Batua acabaran desapareixent ja que tampoc no es barregen amb les altres ètnies pel que comentavem de que els consideren una classe inferior.

En el bosc vivien en cabanes dalt dels arbres, amagades amb fulles

Ens ensenyen com fan foc, com caçaven, com son les seves cases i ens fan un ball. Com he dit, quan coneixes aquest tipus de tribus tens una sensació agredolça, de ser afortunada coneixent-los i per altra banda no poder evitar entristir-te amb la constatació que la seva cultura, els seus costums i potser fins i tot els seus gens, s’aniran perdent amb el temps.

La possiblitat de fer foc era el que donava la possibilitat de poder sobreviure als Batua en el bosc

Acabada la visita als Batua, ens dirigim cap a la zona on hem d’acampar però tenim una meravellosa sorpresa. Aquesta nit dormirem en habitacions d’un lodge, en llits normals i amb aigua calenta per la dutxa. Crec que poques vegades m’han fet una sorpresa tan meravellosa perquè a la zona de les muntanyes de Bwindi fa molt fred i la humitat és alta així que pensar en estar dins la tenda a la nit era com una tortura. Sopem i ens recuperem pels dies que queden de viatge. Segur que ben plens d’emocions!