Hem dormit en un hotel. Al matí notem els efectes en el nostre cos d’una nit de son reparador en un llit i la possiblitat de dutxar-nos amb aigua calenta fins que surt vapor. Avui hem de passar a l’altra banda del Bosc Impenetrable de Bwindi. Tenim dues opcions, anar en els 4×4 per pistes de sorra o bé fer un trekking d’unes cinc hores per dins el bosc i acabar amb uns boda (taxis-moto) per arribar fins a la zona d’acampada. Evidentment, la opció està clara. Ens decidim per fer el trekking. Ens diuen que és un trekking senzillet, que no serà tan dur com d’altres que hem fet durant el viatge. Només que hi ha una pujada intensa al final, però és al final. No ho dubtem ni un segon, fa bona temperatura i un bosc amb un nom tan bonic és molt seductor.

Iniciem el trekking per un camí que a poc a poc es va endinsant en un bosc que sembla un bosc de fades. És un bosc primari, com els que hi havia en els principis dels temps. Ple de falgueres gegantines i arbres que lluiten per aconseguir una mica de llum enfilant-se amunt i amunt i intentant escapar de les plantes trepadores. Les lianes apareixen per tot arreu i totes les fulles estan recobertes d’una fina capa d’aigua per la humitat.

La densitat de la vegetació crea un caos harmoniós de supervivència

Petits ponts fets de fustes van creuant de tant en tant el rierol

Anem resseguint el curs d’un rierol. El camí és ple de fang però gens complicat i visitem una sèrie de cascades que sembla que només puguin existir en boscos encantats. Ens hem desviat del camí principal precisament per veure els salts d’aigua. En veiem fins a tres, tots ells envoltats d’una vegetació exhuberant. Al final arribem al darrer, el més gran de tots, i la visió és meravellosa.

El darrer dels salts d’aigua és també el més gran

Després d’unes hores de passeig pel bosc (li diuen trekking però és tan agradable que ho podriem considerar un passeig), sortim d’aquest bosc i ens trobem amb la pujada que ens havien dit que ens esperava al final. És una pujada molt intensa. Seran uns 2 km amb un pendent tan pronunciat que les motos no poden pujar amb dues persones a sobre (son motos de poca cilindrada però crec que permet fer-se a la idea de com puja). Agafem aire i a poc a poc, cadascú al seu ritme, anem arribant a la part de dalt. A dalt ens espera tot el poble i 15 motos que ens faran de taxis. Cadascú puja amb el seu conductor i, agafant-se com pot, disfruta de les vistes i el viatge. Els conductors fan carreres entre ells. Tota la pista puja moltíssim i amb el pes de la motxilla costa aguantar l’equilibri i no anar-se’n enrera. Al nostre pas tothom saluda. Ens trobem un casament que envaeix tota la calçada. Els nens corren darrera nostre.

Els bodas ens porten vorejant la frontera amb el congo per les pistes de muntanya (Fotografia de Marc Fernàndez)

Finalment arribem al lodge on acamparem abans del dia dels goril.les. Portem tot el viatge pensant en aquest dia. Si hi ha alguna cosa que la gent conegui d’Uganda és precisament que hi ha goril.les de muntanya. El trekking amb goril.les implica un cert risc, en som conscients, però ha de ser una de les experiències més emocionants. Dormim en les tendes abrigats amb els polars perquè en aquesta zona a la nit hi fa molta fresca i hi ha molta humitat.

Al matí ens dirigim cap a la zona coneguda com Rushaga. Visitarem una família amb 10 membres i que té com a cap un espatlla platejada (els coneguts com a silverbacks) de 33 anys. A més té la peculiaritat que tenen un goril.la e només 10 mesos a la família. Suposadament és una família que està relativament a prop del punt de sortida així que potser el trekking no serà molt llarg. Abans de la visita ens fan una xerrada en la que ens expliquen les normes i com es fa el procés d’habituació dels goril.les. Son animals salvatges, no estan domesticats de cap de les maneres. Estan acostumats i tol.leren la presència dels humans a prop, però mai no es pot garantir que no hi haurà un animal que es sentirà molest per la nostra presència i ens ho farà saber. Estarem una estona buscant els goril.les seguint les instruccions dels rangers que estan en contacte amb un rastrejador que localitzarà la nostra família seguint les pistes que ha anat deixant des del darrer lloc on els van veure ahir. A més dels rangers ens acompanyen els portejadors.

Crec que mereix una menció especial la figura del portejador. Son nois (en la seva majoria tot i que també hi ha noies) de la zona que es dediquen a portar les motxilles dels turistes que fan el trekking i també els ajuden en els passos difícils. La zona on estan els goril.les és molt escarpada i, en ser un bosc humit, hi ha gairebé sempre molt fang. El trekking en les ocasions en les que costa trobar la família es pot convertir en una experiència fins i tot desagradable per la complicació del terreny. A més, el fet de contractar portejadors (tenen un preu tancat i formen part del personal del parc) fa que la població local vegi un mode de guanyar-se la vida gràcies els goril.les. No oblidem que els goril.les i els humans competeixen per territori i conreus així que és tremendament important que la població local vegi el benefici de conservar els goril.les de muntanya.Després de la xerrada comencem la nostra búsqueda de la família de goril.les que ens han assignat.

El camí és agradable i tenim la sort que no està molt humit ja que fa dies que no plou. Passada una estona ens endinsem dins el bosc. Cal portar pantaló llarg, amb els mitjons per fora, la camisa per dins, també de màniga llarga, i es recomana també portar guants de seda. Això és així per la presència de formigues de foc. Unes petites formigues aparentment inofensives que fan unes mossegades de por. No ens van mossegar, però veient com corrien els rangers i els portejadors quan en veien i com repassaven la seva roba i la nostra, acabes creient que realment deuen fer molt mal! No deixa de ser graciós pensar que et dirigeixes a posar-te davant d’un animal de 200 kg sense cap defensa ni protecció i en canvi surts corrent per unes formigues…

El nostre rastrejador localitza la família relativament ràpid. A més, no està lluny de la nostra posició de manera que el nostre trekking no és ni dur ni llarg (som afortunats perquè hi ha gent que ha estat fins a 8 hores caminant). Un cop es veuen els goril.les, disposem d’una hora per veure’ls i fotografiar-los. Hem de deixar els pals de trekking i les bosses i només ens hi podem acostar, en silenci absolut, amb la càmera de fotos i movent-nos de manera sigilosa. Una curiositat es que els goril.les, a diferència de moltes altres espècies, no es mouen per l’aigua. La seva dieta a base de vegetals conté molta aigua de manera que el que guia els seus desplaçaments és la presència d’aliment i no tant la disponibilitat d’aigua.

Tenim sort, ens trobem amb la família descansant. El primer que veiem son un parell de femelles i dos juvenils. Estan descansant i també hi ha el petitó, un goril.la que no para quiet. Ens han dit que només té deu mesos. El ranger em crida (jo anava davant) per anar caminant cap on es troba ell. A poc a poc, i tremol.lant de la emoció m’acosto cap on està. No perdo de vista els goril.les que hem vist però la meva sorpresa és màxima quan veig, que a menys de 2 metres de mi hi ha un gegantí mascle, amb una esquena immensa de color platejat i un cap enorme. Está de costat, no em mira directament. Intento enfocar-lo per fer-li la fotografia però amb la emoció sóc absolutament incapaç de fer-ho. Al cap d’un moment s’aixeca. Ens han repetit que no hem de fugir, però tots fem una passa enrera de manera inconscient. És una bèstia enorme. La veritat és que ni ens mira, senzillament fa com si no hi fossim.

No vaig ser capaç de fer la fotografia quan el tenia ben a prop i se’l veia bé, però aquest és el silverback de la família que vam visitar

S’allunya de nosaltres i geu mentre les dues femelles li netegen els polls. El petit va fent tombarelles sobre el pare i els juvenils intenten enfilar-se als arbres trencant branques constantment. Sembla que no son conscients del que pesen! Fins i tot en algun moment els juvenils es colpegen el pit al costat nostre. Trobar-los en situació de descans ens permet observar-los tranquils, sense haver de perseguir-los. El petit no para quiet, és talment com un nadó o un nen.

Les mirades que de tant en tant encreuem ens parlen de sers molts propers a nosaltres. Som gairebé germans i és la nostra responsabilitat posar els mitjans perquè segueixin existint.

La hora que ens permeten passar al costat de la família és la més ràpida de la nostra vida. Podria passar dies observant aquests animals tan tremendament propers. El fet que ens ignorin per complert fa que sigui com mirar-los per una finestra però tenint-los a tocar. És meravellós. Possiblement una de les millors experiències que he tingut mai i que tindré.

Els rangers ens expliquen el procés d’habituació. Ens diuen que hi ha unes 35 famílies a la zona de Rushaga però que només 10 estan habituades. Les altres son totalment salvatges i viuen en zones més allunyades però no es poden visitar perquè son perilloses. El procés d’habituació dura 2 anys i el fan sis rangers que pugen cada dia a veure la família a la que estan habituant. Els primers sis mesos porten pals i van fent soroll. En aquests mesos hi pot haver enfrontaments però els rangers reculen quan els goril.les carreguen. Passats aquests sis mesos, estan sis mesos més perseguint-los, també amb pals però quan els goril.les carreguen no reculen. Amb això aconsegueixen que els goril.les els tolerin a prop (es cansen de carregar). Llavors es passen sis mesos imitant els seus comportaments i sons. Si els goril.les mengen fulles, els rangers també, si juguen, també ho fan. Això fa que els darrers sis mesos els adults permetin que els joves s’acostin als humans. És llavors quan comencen a portar blancs a visitar-los, tot i que de tant en tant el goril.la jove o el silverback carrega.

El motiu de deixar els pals de trekking és per evitar que recordin els primers sis mesos de l’habituació. En les situacions en les que un goril.la carrega el que mai no es pot fer és sortir corrent. Un s’ha de tirar a terra amb posició de submissió i mai mirar-lo directament. Els rangers son els que s’encarreguen d’allunyar-los, sense fer-los mal. Nosaltres ens vam dividir en dos grups i a l’altre grup van viure una càrrega d’un mascle. Descriuen el moment com totalment aterrador quan el goril.la els ensenyava els ullals amenaçant. I és totalment comprensible!

El petit descansa, qui sap si pensant en com espantarà els turistes el dia que sigui una bèstia de 200 kg

Acabat el trekking dels goril.les, tornem tots cap al centre de comandament dels rangers amb un dels somriures més grans que mai no tindrem. Hem tingut molta sort de veure els goril.les relativament ràpid i la experiència ha estat més que gratificant. Ens dirigim cap on passarem el darrer dia abans de tornar cap a Entebbe per agafar l’avió. Anem al llac Bunyoni, una zona en la que hi ha llacs d’alta muntanya. Arribem fins al lodge en barca i fem una mica de descans. Al dia següent fem un petit trekking per visitar la zona del llac (hi ha 29 illes al llac). També visitem una escola-orfanat que ja us vaig explicar al post de les escoles. El paisatge és preciós però la desforestació ha fet estralls. Després de caminar i visitar la escola, fem un petit passeig per un mercat i tornem al lodge a descansar i fer el darrer sopar.

Les illes del llac Bunyoni estan desforestades en la seva majoria

Els nens carretegen troncs per fer el foc

A mercat sempre hi ha algú disposat a oferir-te el seu somriure

El viatge s’acaba. La tornada fins a Entebbe és llarga i feixuga. Arribem a la tarda amb temps per poder donar-nos una dutxa i sopar. Descansem una estona que el vol surt de matinada.

S’ha acabat el que possiblement serà el millor viatge de la meva vida a un país increïble i amb uns companys de viatge excepcionals.