El cel gris ens regala una persistent pluja

El cel gris ens regala una persistent pluja

Fem una parada al mig de la carretera per deixar passar el tren, amb el seu ritme tranquil

Fem una parada al mig de la carretera per deixar passar el tren, amb el seu ritme tranquil

Ens desplaçarem des de Hué en direcció al sud. La nostra destinació final és la ciutat de Hoi An però abans d’arribar-hi passarem per la ciutat de Danang. El cel està encapotat i fem tot el trajecte sota uns núvols grisos que van deixant caure aigua de forma persistent. Una mica abans d’arribar a Danang, la carretera farà un port de muntanya al costat del mar. Li diuen el Pas dels Núvols i no és d’extranyar ja que puja moltíssim en molt poc tram. Mentre pugem per la carretera amunt, veiem com el tren queda petit com si fos una maqueta. Es un tren llarguíssim que passa per una sola via i que tarda gairebé un dia en fer el recorregut que nosaltres farem en quatre hores en el mini-bus. Les vies es van construir en temps dels francesos i necessiten una actualització ja que aquest massís de muntanyes separa geogràficament el nord i el sud de Vietnam. A dalt de tot del port hi ha les restes d’una estructura militar francesa amb unes vistes impressionants sobre el sud de Vietnam.

A Danang, una ciutat moderna, tenim la oportunitat de visitar el museu d’escultura Champa. El regne Champa era format per unes gents provinents del sudest asiàtic (es creu que del que avui és Borneo) que van poblar la zona del sud d’Indoxina durant segles (de fet fins a finals del s. XIX). Originàriament dedicats a la pirateria, a la Índia van agafar la religió hinduista i la van extendre pel que avui és el sud de Vietnam, zones de Tailàndia i Cambodja, moment en el que van aconseguir crear una gran civilització. Actualment encara queda població de la ètnia Champa però son petites minories. La capital política i religiosa dels Champa era My Son, unes runes patrimoni de la humanitat que estan a uns 50 km de Hoi An i que visitarem en una de les excursions que farem a la ciutat.

El museu del regne champa és farcit d’escultures d’estil hinduista. La veritat que caldria una mica de manteniment i una mica més de treball pedagògic per a poder comprendre millor el que es visita però no deixa de resultar curiós de visitar. A l’exterior del museu de l’escultura Champa hi ha un gran pont anomenat el pont del Drac. Fa més de mig quilòmetre de llarg i és curiós que hi ha un gegantí drac daurat que el recorre d’un extrem a un altre. El van inaugurar en el 38 aniversari de la alliberació de Danang.

Els dissabtes i diumenges a la nit, el pont del drac treu aigua i foc per la boca.

Els dissabtes i diumenges a la nit, el pont del drac treu aigua i foc per la boca

Després de la visita al museu continuem per anar cap al que es coneix com les muntanyes de Marbre. Son cinc muntanyes rocoses al costat del mar de pedra calcària. Quan la pedra calcària cristalitza, es forma el que anomenem marbre. Aquestes muntanyes han estat un lloc de gran importància espiritual i religiosa durant segles. Cada una de les muntanyes reb el nom d’un dels cinc elements: aigua, fusta, metall, foc, i terra. En cada una de les muntanyes i hi ha una pagoda i coves. Visitarem la Muntanya de l’Aigua (Thuy Son). Per accedir-hi s’ha de pujar una gran escala que arriba a una porta al final en la que es poden veure forats de bales de la època de la guerra. Dins hi ha la pagoda de Linh Ong i es poden visitar un parell de coves en les que hi ha escultures, tant budistes com hinduistes de la època Champa.

Les escales que pugen la muntanya de d'aigua per arribar a la Pagoda

Les escales que pugen la muntanya de d’aigua per arribar a la Pagoda

Dins les coves es poden trobar escultures de budes il.luminades per les claraboies naturals

Dins les coves es poden trobar escultures de budes il.luminades per les claraboies naturals

També hi ha figures (de marbre, clar) confucionistes

També hi ha figures (de marbre, clar) confucionistes

Durant segles el marbre d’aquestes muntanyes es va fer servir per a la construcció ja que era de gran qualitat. De fet, el mausoleu de Ho Chi Minh a Hanoi està fet d’aquest marbre. Actualment ja no se n’extreu marbre però la zona està plena de tallers d’escultura en els que es poden veure figures de tota mena, per a tots els gustos i per a totes les butxaques.

Segons els Champa, les muntanyes de marbre de Danang tenen un origen màgic. Diu la llegenda que a les costes de Danang hi vivia un vell ermità. Solia pescar cada dia al mar i un dia va veure com un drac sortia de l’aigua. El drac havia sortit per posar un ou i va desaparèixer després de fer-ho. Més tard, se li va aparèixer a l’ancià una tortuga daurada, que deia ser el déu Kim Quy. La tortuga li va encomanar a l’ermità tenir cura de l’ou davant de qualsevol perill, però ellno es sentia segur per poder realitzar la tasca que li havien encomanat. Així, va decidir enterrar l’ou del drac sota terra. El dragonet va anar creixent dins l’ou fins que un dia va eclosionar. Quan l’ou es va trencar, ho va fer en cinc trossos, formant els cinc elements que conformen les muntanyes de marbre de Danang.

Després de visitar les muntanyes de Marbre, seguim una mitja horeta més fins arribar a Hoi An. Ens deixen a l’hotel i tenim la tarda per sortir a explorar la ciutat. Quina és la nostra sorpresa quan descobrim una ciutat absolutament màgica. El colonialisme decadent es barreja amb botigues i restaurants per tot arreu. És una ciutat d’estil afrancesat, de cases de colors ocre i torrats, amb els carrers adoquinats. I per acabar-ho d’adobar tot, els carrers a la nit s’omplen de fanalets que li dónen un aire de conte. Sembla que hem canviat de país. El ritme és diferent. Està clar que és plena de turistes, però no és d’extranyar! Aquesta ciutat és magnètica.

Els carrers son plens de moreres, aquells arbres que els cucs de seda adoren. Visitem un taller de producció de seda on ens ensenyen tot el procés, des del cuc de seda que tots hem criat quan anàvem a l’escola, fins als tapissos que les noies fan amb un grau de detall tal que semblen fotografies.

Els cucs de seda mengen afanyats les fulles de morera

Els cucs de seda mengen afanyats les fulles de morera

Les àgils mans de les costureres creen uns tapissos que sembla impossible que ho siguin

Les àgils mans de les costureres creen uns tapissos que sembla impossible que ho siguin

Hoi An és una ciutat especial dins de Vietnam. El seu centre històric està excepcionalment ben conservat i és un gran exemple del que era un port al sudest asiàtic en els segles XV-XIX. Els edificis tenen, com he comentat un estil colonial afrancesat, però això es combina amb elements locals i foranis, sobretot japonesos. Visitem una magnífica casa japonesa de fusta de teca de dos pisos. Els mobles son de l’epoca i encara hi ha altars que protegeixen la casa.

El carrer vist des del saló de la casa japonesa

El carrer vist des del saló de la casa japonesa

Un dels elements més peculiars de la ciutat de Hoi An és el pont japonès cobert, que data del s. XVI-XVII. El van construir els comerciants d’origen japonès i és patrimoni de la UNESCO. El pont tenia l’objectiu de comunicar els barris xinès i japonès de la ciutat i en el seu interior hi ha un petit temple, anomenat Chua Cau.

El pont japonès

El pont japonès

L'encant de Hoi An és innegable

L’encant de Hoi An és innegable

Com us he comentat, en caure el sol, la ciutat encara afageix un encant adicional, els fanalets que recobreixen el cel dels carrers principals

Com us he comentat, en caure el sol, la ciutat encara afageix un encant adicional, els fanalets que recobreixen el cel dels carrers principals

Passarem un parell de dies passejant per Hoi An i disfrutant de la seva gastronomia. De fet, fins i tot hi passem la nit de cap d’any i posem un fanalet amb una espelma dins com es fa aquí perquè el nou any sigui ple de bons desitjos.

L'arribada de l'any nou es celebra deixant fanalets flotant a l'aigua amb espelmetes a dins

L’arribada de l’any nou es celebra deixant fanalets flotant a l’aigua amb espelmetes a dins

Un dels dies, sota una pluja més que intensa, decidim acostar-nos a My Son, un santuari del regne Champa. Es tracta d’un grup de temples hinduistes abandonats i en runes que van ser construits en els segles IV-XIV. És el jaciment Champa més important de Vietnam i durant segles va estar amagat per la jungla que el va recobrir. Va arribar a ser el centre intel.lectual i religiós més important del regne Champa però no va ser fins a finals del s. XIX que va ser redescobert ja que la selva se l’havia “menjat”. Els francesos en van restaurar parts però els americans el van bombardejar sense treva durant la guerra de Vietnam i van destruir molts temples en una sola setmana ja que els VietCong van fer servir la zona com a amagatall. De fet, encara son més que evidents els cràters de les bombes per tot arreu.

Un dels temples de My Son, aquest bastant sencer

Un dels temples de My Son, aquest bastant sencer

Molts dels temples de My Son estan dedicats als reis Champa associats amb divinitats hinduistes, sobretot Shiva.

Molts dels temples estàn pràcticament destruïts, pel pas del temps però també pels bombardejos americans de la guerra de Vietnam

Molts dels temples estàn pràcticament destruïts, pel pas del temps però també pels bombardejos americans de la guerra de Vietnam

Diuen que la visita a My Son acostuma a ser complicada per la quantitat de gent que hi ha. La veritat que nosaltres només coincidim amb un parell de grups. El motiu: plou a bots i barrals i sense treva.

La tradició Cham diu que el regne el va fundar la reina Po Nagar, descendent d’una família benestant de les muntanyes de Dai An, a la província vietnamita de Khánh Hòa. Es va casar amb el príncep fill de l’emperador xinès, amb el que va tenir dos fills. Amb aquest casament es va convertir en reina del regne Champa però el príncep no li permetia tornar-hi a visitar la seva família. Ella va llançar un tros de fusta de sàndal en el que es va enfilar a la deriva amb els seus dos fills i va desaparèixer. Els esperits la van ajudar i va reaparèixer on la seva família vivia. Quan el príncep va intentar seguir-la amb la seva flota, ella es va posar furiosa i va convertir-lo a ell i la seva flota en pedra.

Abandonarem Hoi An amb una certa amargor ja que l’aire reposat de la ciutat ens ha captivat. Desde Danang sortirem en avió cap a Hanoi, des d’on començarem a explorar la zona del nord de Vietnam.