Ens allunyem de Hanoi en direcció sud per explorar una zona a la que pocs turistes occidentals arriben però que és molt popular entre els vietnamites. El trajecte transcorre entre camps d’arròs i a poc a poc van apareixent muntanyes que recorden a la Bahia de HaLong. La diferència és que en aquest cas les muntanyes punxegudes es troben a l’interior i no parcialment submergides en el mar com veiem a la coneguda bahia.

En el nostre camí ens aturem a Hoa Lu zona situada a uns 90 kms de Hanoi i que va ser capital de Vietnam als segles X i XI, després de 1000 anys de dominació xinesa. És una zona geogràficament curiosa ja que es troba totalment envoltada d’altes i escarpades muntanyes calcàries de manera que es constituïa una fortalesa natural. Només van haver de construir murs en les zones naturals de pas entre muntanyes, la resta quedava protegit del ferotge enemic xinès.

La zona de Hoa Lu permetia la creació d'una muralla natural per protegir-se dels xinesos, que havien ocupat la zona durant més de 1000 anys

La zona de Hoa Lu permetia la creació d’una muralla natural per protegir-se dels xinesos, que havien ocupat la zona durant més de 1000 anys

Hoa Lu era la terra natal de les dues primeres dinasties imperials de Vietnam, els Dinh i els Lê. Quan va caure la dinastia Lê al 1010, la capital es va traslladar a Hanoi i Hua Lu va quedar com la “antiga capital”. Avui en dia ja no queda res de la ciutadella i queden pocs vestigis d’aquell temps, però sí que es poden veure els temples dedicats a dos emperadors de la dinastia Dinh, Dinh Tien Hoang i Le Dai Hanh. El segon havia estat cap de l’exèrcit i va pujar a emperador en casar-se amb la reina. La figura d’aquest està acompanyada de la seva dona, una de les poques representacions femenines que es poden veure a Vietnam.

L'accés als temples de Hoa Lu és per un pont sobre un rierol ple de nenúfars

L’accés als temples de Hoa Lu és per un pont sobre un rierol ple de nenúfars

Els dos temples son de les poques restes que es conserven de la etapa de capital imperial de Hoa Lu

Els dos temples son de les poques restes que es conserven de la etapa de capital imperial de Hoa Lu

Els interiors dels temples son de fusta de caoba

Els interiors dels temples son de fusta de caoba

Un cop visitats els temples, continuem el nostre camí per agafar unes bicicletes i dirigir-nos a la coneguda com a muntanya de Mua. Aquesta muntanya té una pujada de gairebé 500 esglaons de pedra que es van enfilant amunt. Son esglaons irregulars i molts d’ells estan deteriorats. La pujada és farragosa però la recompensa en arribar a dalt de tot son unes vistes que treuen la respiració.

S'agraeix el passeig en bicicleta entre camps d'arròs envoltats per les característiques muntanyes calcàries

S’agraeix el passeig en bicicleta entre camps d’arròs envoltats per les característiques muntanyes calcàries

Al peu de la muntanya de Mua, el drac ens convida a pujar per les escales

Al peu de la muntanya de Mua, el drac ens convida a pujar per les escales

Encara queda força per arribar a dalt!

Encara queda força per arribar a dalt!

I finalment, la recompensa, una imatge que recorda a la Bahia de Halong però amb un mar d'arrossers com a tapís. Preciós!

I finalment, la recompensa, una imatge que recorda a la Bahia de Halong però amb un mar d’arrossers com a tapís. Preciós!

Després de relaxar-nos una bona estona disfrutant de les meravelloses vistes que hi ha des de dalt de la muntanya de Mua, ens disposem a baixar i tornem a agafar les bicicletes per tornar cap el cotxe que ens ha de dur a Ninh Binh a dormir.

Els búfals d'aigua pasten tranquilament a les vores dels camps d'arròs. Son animals immensos especialment adaptats a viure en zones fangoses, per això son molt populars com a animals de tir a Vietnam

Els búfals d’aigua pasten tranquil.lament a les vores dels camps d’arròs. Son animals immensos especialment adaptats a viure en zones fangoses, per això son molt populars com a animals de tir a Vietnam

Ens expliquen que la ciutat de Ninh Binh és molt popular entre els locals per passar les vacances i en arribar a l’hotel sortim a passejar una mica. Quina és la nostra sorpresa quan ens n’adonem que és una ciutat sense vida al carrer. No hi ha bars on poder menjar alguna cosa (després de la animada Hanoi, ens costa de creure). Està tot ple de cases gegantines amb aires de palaus, tant ja construides com en plena edificació. Les demostracions de luxe son esperpèntiques i els “palauets” s’amunteguen uns sobre els altres. Després de caminar una bona estona intentant trobar un lloc on poder prendre alguna cosa sense èxit, ens en tornem a l’hotel per fer una cerveseta tranquil.lament.

Al dia següent explorarem en barquetes de bambú la que els vietnamites anomenen Halong interior. Com he comentat, tota la zona son muntanyes calcàries i hi ha rius d’aigües tranquil.les pels que es pot navegar amb les barques de bambú. La barqueta la condueix una simpàtica dona que només riu, tot i que no ens enten res ni nosaltres a ella. Durant un parell d’hores ben bones, naveguem pausadament i passem per multitut de túnels més o menys llargs sota les muntanyes que ens porten d’una banda a l’altra d’aquestes. En temporada de pluja, no es pot passar per molts d’ells. El paisatge és absolutament preciós i la pau que s’hi respira per la manca de turistes (tant locals com internacionals) fa que dubti de si m’agrada fins i tot més que la autèntica Ha Long.

El paisatge és meravellós

El paisatge és meravellós

Totes i cadascuna de les sortides de les coves aconsegueixen que exclamem impresionats

Totes i cadascuna de les sortides de les coves aconsegueixen que exclamem impresionats

Després del passeig, tornem cap a la zona d’embarcament. Potser hi ha més de 300 barquetes de bambú però ningú per pujar-hi. Ens preguntem si no estarà sobredimensionat el nombre de barquetes ja que nosaltres no hem vist pràcticament a ningú més, però el guia ens diu que els caps de setmana, no hi ha una barca lliure ja que s’omplen de vietnamites disposats a disfrutar de les meravelles del seu propi país. Ens sentim afortunats d’haver pogut disfrutar-ho amb solitut.

A la tarda ens dirigim a visitar una obra faraònica dels nostres temps i la pagoda més gran de tot el país, Chua Bai Dinh. Es tracta d’un complexe budista que es va finalitzar al 2014 que recorda a les grans obres històriques com els grans temples egipcis per la suntuositat i les dimensions col.lossals que té.

Les dimensions de Chua Bai Dinh impressionen

Les dimensions de Chua Bai Dinh impressionen

Un cop dins del complexe, uns passadissos amb 500 estàtues de pedra totes diferents del que s’anomenent arhats (il.luminats), ens dirigeixen cap al temple principal on es troba un buda gegantí de bronze de 10 m d’alçada, amb un buda de color daurat a cada costat.

Cinc centes estàtues, totes elles amb cares i postures diferents franquegen el camí que porta cap al temple principal

Cinc centes estàtues, totes elles amb cares i postures diferents franquegen el camí que porta cap al temple principal

El buda de 10 metres que representa la edat adulta, està flanquejat pel buda de la juventut i el buda de la vellesa, un a cada banda

El buda de 10 metres que representa la edat adulta, està flanquejat pel buda de la juventut i el buda de la vellesa, un a cada banda

La pagoda, de tretze pisos, és la més gran del país i la segona més gran de tot el sudest asiàtic

La pagoda, de tretze pisos, és la més gran del país i la segona més gran de tot el sudest asiàtic

La visió del complexe budista des de dalt de la pagoda és necessària per fer-se a la idea de les dimensions de la obra

La visió del complexe budista des de dalt de la pagoda és necessària per fer-se a la idea de les dimensions de la obra

El buda feliç amb la bossa a l'esquena, contempla la pagoda des de dalt d'un turó. Aquest també és enorme

El buda feliç amb la bossa a l’esquena, contempla la pagoda des de dalt d’un turó. Aquest també és enorme

Acabada la visita al complexe (cal portar aigua perquè realment és molt i molt gran i hi fa una calor infernal) ens queda la sensació que hem visitat una mena de parc temàtic. No estem acostumats a veure aquest tipus d’obres tan massives de producció actual. Quan visitem els temples egipcis, o el vaticà, per exemple, no tenim aquesta sensació perquè la construcció va ser fa molts i molts anys i ens queda molt lluny. Però que avui en dia, en un país superpoblat i amb un nivell de vida més aviat baix, hi hagi qui destini la quantitat de cèntims que deu costar fer això i mantenir-ho, resulta com a mínim xocant.

Potser és quelcom que nosaltres no entenem, potser per un budista convençut té tot el sentit del món, però resulta xocant justament en un país on només un 20% de la població es considera creient…