Sortim del nostre hotel a la zona de Porto Novo per acabar d’aprofitar el darrer dia que ens queda en aquest meravellós país. Avui farem dues visites: la ciutat de Ouidah i la ciutat de Ganvié.

Ouidah és una ciutat costera de Benín que formava part del regne de Whydah, tristament conegut perquè va capturar milions de persones a través de les guerres tribals per vendre-les als Europeus i als Àrabs. A finals del segle XVIII un vaixell anglès (Whydah Gally) va arribar a comprar 500 esclaus al rei Haffon per després vendre’ls a Jamaica, cosa que va convertir Whydah (Ouidah) en el segon port d’esclaus més gran de la coneguda com la Ruta Triangular (la ruta comercial d’esclaus que van establir els Europeus entre les seves principals colònies: Oest d’Àfrica, el Carib i les colònies Nordamericanes). El regne de Whydah va desaparèixer quan va ser conquerit al s. XVIII pel bel.licós regne de Dahomey.

A Ouidah també hi ha un temple, el Temple de les Pitons, un temple animista en el que habiten pitons. Les pitons, no verinoses, son considerades sagrades i es creu que porten bona sort a la comunitat com a agraiment al bon tracte que reben al temple.

Entrada al temple de les pitons

El temple no és massa gran i el cert és que les serps es troben en espais prou recollits. Repten per tot arreu i s’ha d’anar amb compte de no trepitjar-les. Les tenen dins una caseta quan entren els turistes i després les deixen campar lliurement pel recinte del temple. El cert és que estan en prou bones condicions però si el turisme augmenta, potser ja no podran agrair tant les atencions que reben com per aportar protecció als seus fidels.

Les serps es troben dins aquesta caseta, resguardades de les inclemències del temps i no massa molestades ja que el volum de turisme és molt baix

Interior de la caseta on habiten les pitons

La espècie de piton és la coneguda com a reticulada o Python regius (nom científic), com totes les pitons no és verinosa, tot i que pot arribar a ser prou gran. No es tracta d’una espècie en extinció.

Un cop visitat el temple de les pitons anem a visitar una construcció d’origen colonial, el Fort de St. Joan Baptista d’Ouidah, una petita fortalesa construida pels portuguesos a la costa en els terrenys que el rei Haffon de Whydah va regalar-los al 1721 i s’hi van quedar fins el 1961. Actualment la fortalesa allotja el Museu de Ouidah, on es conserven objectes i il.lustracions que fan referència a la història de Benín i que poden ajudar a entendre-la.

Fort de St. Joan Baptista d’Ouidah

Continuem el nostre passeig per Ouidah fent el que es coneix com la Ruta dels Esclaus. Com hem comentat abans, Ouidah va ser un enclau molti mportant en el tràfic d’esclaus africans. Des d’aquí van sortir més d’un milió d’esclaus, molts d’ells venuts pels reis de les tribus rivals als europeus a canvi d’alcohol, armes i altres riqueses.

La Ruta dels Esclaus és un recorregut d’uns 4 km que va des del fort fins a la costa. Els esclaus començaven el seu viatge cap al seu infern a la terra essent encadenats, colpejats i fins i tot marcats amb ferro roent com si fossin bestiar. El final d’aquesta ruta és el que es coneix com La Porta del Viatge Sense Retorn, un nom prou evocador. No és la única porta simbòlica de la costa oest d’Àfrica, n’hi ha d’altres, la més coneguda de totes és la de la Illa de Goreé, una illa que es troba al davant de Dakar (Senegal) i on hi ha el museu de l’esclavatge (visita imprescindible sota el meu punt de vista si algun dia hi aneu).

En aquesta plaça es feia la compra-venda d’esclaus. Dues mansions dels principals comerciants d’esclaus es troben just aquí. El monument, mira cap al camí de la Ruta dels Esclaus, els darrers passos que feien en la seva terra…

Al llarg de tot el recorregut de la Ruta dels Esclaus, trobem escultures amb diferents simbologies.

Aquests nens juguen feliços avui en un dels llocs on més tristesa hi ha hagut del món. L’arbre que es veu al fons, era el que garantia a les ànimes dels esclaus que podrien tornar a la seva terra quan morissin

Aquesta parcel.la tancada i pavimentada és una fossa comuna. Fins no fa massa les restes òssies encara eren visibles però el govern la va cobrir i va erigir un monument en record de tots els esclaus que van ser forçats a marxar per sempre de la seva terra i viure una vida miserable

Crec que és convenient no oblidar el que van fer els europeus (amb ajuda d’alguns governants africans) en el tema de l’esclavisme. Els números son esfereïdors: més de 12 milions de persones van ser arrencades de la seva terra i portades a treballar en condicions infrahumanes (en sentit literal) per tota la seva vida, condemnant també als seus descendents al mateix trist futur.

La Porta del Viatge Sense Retorn a Ouidah és un monument simbòlic que dóna a una gran platja, on es trobaven els vaixells que se n’emportaven els esclaus a centenars

Amb el cor encongit continuem amb la darrera visita que farem abans de tornar a Cotonou. Es tracta de la ciutat de Ganvié, la coneguda com la Venècia Africana. La història de Ganvié no deixa de tenir relació amb tot el que acabem de comentar sobre els esclaus. La gent de la ètnia Tofino vivien com qualsevol altra població del món sobre terra ferma. Però la pressió de les altres ètnies per intentar capturar-los, sobretot els Fon, va fer que haguéssin de buscar una ingeniosa manera d’escapar-se. Sembla ser que els Fon tenen prohibit per religió capturar un esclau a l’aigua. Així que van decidir erigir els seus poblats al mig del llac Nokoué. Això va passar cap al s. XVII i finalment l’esclavisme ja va ser abolit, però la seva vida a l’aigua ha perdurat fins els nostres dies.

Per arribar a la ciutat de Ganvié agafem una petita barca a motor que ens porta durant una bona estona pel mig del llac. És ben bé que es van allunyar de la costa els Tofino (coneguts com els homes d’aigua o waterman).

Les barques dels Tofino en ocasions tenen una senzilla vela que fa la navegació més ràpida i lleugera

La ciutat de Ganvié

La majoria de dones porten uns grans barrets que recorden als barrets mexicans. No els agrada que els facin fotografies. És possiblement el lloc més turístic de Benín i la veritat que molts turistes son poc respectuosos. Crec que paga la pena tenir-ho en compte…

Les seves cabanes estan construides sobre llargues canyes de bambú i es mouen per tot arreu utilitzant barquetes fetes d’un sol tronc que buiden (molt similar als mekoros de Botswana i altres embarcacions que es poden trobar arreu d’Àfrica). La seva vida trancorre dins el llac, on pesquen, comercien, es relacionen… El problema que tenen és aconseguir que els nens aprenguin a caminar ja que no tenen extensió de terra per a poder-ho fer. Per això moltes cases tenen plataformes a mode de terrassa al davant.

Les parades al mercat flotant estan senyalitzades amb llargues canyes de bambú i les venedores munten la seva parada sobre la barca

Casa de Ganvié amb la terrassa al davant per a poder caminar

Amb la visita a Ganvié, acaba el viatge a Benín. Ens dirigim cap a Cotonou per a donar-nos una ràpida dutxa i anar cap al aeroport.

Benín es un país fascinant, ple de gent amable i molt poc adulterada pel mal turisme. És un gran reducte d’una religió antiga com la vida humana en aquesta terra que és l’animisme i amb molt per oferir. És un país tremendament pobre, al que no li manquen recursos naturals però sí bons gestors al càrrec del seu govern. Sanitat i educació son assignatures pendents, com en la majoria de països africans. És a més un destí que ens ha de fer reflexionar sobre un turisme responsable, mirem de fer les coses bé…