Després del llarg viatge amb el tren de la selva, arribem a Manakara i dormim en un hotel molt senzillet. Com quan arribem és de nit, no sabem exactament on ens trobem. Però de bon matí ens trobem amb una meravellosa sorpresa, just al davant del menjador de l’hotel hi ha el Canal de Pangalanes, amb l’aigua totalment plana i reflectint un magnífic cel.

Les aigües calmades del canal reflecteixen un cel preciós de bon matí

Després d’esmorzar ens dirigim a la vora del canal, on ens embarquem en unes piragües tadicionals de la ètnia Antemoro, la ètnia que habita la zona del canal. Les piragües tradicionals estan fetes d’un sol tronc d’eucaliptus vermell.

Piragua tradicional de la ètnia antemoro

El canal de Pangalanes és un canal que van fer els colons francesos connectant rius naturals i vies d’aigua i té una extensió de més de 600 km que discorren de forma paral.lela per la costa est de Madagascar. És un dels canals més grans del món i es va construir per poder navegar de forma més segura, ja que l’oceà en aquesta zona té una virulència considerable, de fet no es recomana el bany a les platges per la gran ressaca que hi ha. A la desembocadura del canal hi ha un gran dic que van construir els alemanys contra el que les onades xoquen amb tota la seva intensitat, passant en moltes ocasions per sobre del gran mur.

Les onades xoquen contra el dic construit pels alemanys

La ¡construcció del canal de Pangalanes va començar abans dels francesos però van ser ells qui el van extendre fins a les dimensions actuals. Es pot dividir en dues parts, la del nord, que és navegable per vaixells motors i la del sud, que té molt poca profunditat, motiu pel qual només és navegable amb les tradicionals piragües.

El canal de Pangalanes sud està transitat principalment per piragües tradicionals de fusta fetes de troncs buits

En el nostre recorregut podem veure les casetes que s’arrengleren a la vora del riu. Son cases de pescadors, cosa que es fa evident per les barquetes però també per la gran quantitat de xarxes que tenen “esteses” assecant-se després de la jornada. Les vores també son plenes de llargues palmeres inclinades i vegetació abundant.

Les xarxes de pesca, un cop reparades, es pengen a assecar al costat de les cases

A més de la pesca, una altra de les activitats que té lloc en el canal de Pangalanes és la cria i recollida d’ostres. És un procés totalment manual i les ostres creixen a les roques del canal.

Recol.lecció d’ostres, una altra de les activitats econòmiques del canal

En el nostre recorregut pel canal passem per sobre d’un pont enfonsat. Ens expliquen que aquest pont es va enfonsar fa més de quatre anys, quan un camioner va passar amb un camió que pesava tres cops el pes màxim autoritzat per creuar el pont i es va enfonsar. A la vora del pont, hi havia un restaurant, amb un nom que feia referència a les boniques vistes. Avui el restaurant ja no es troba en una zona de pas ja que hi ha un pont provisional (de fa tres anys ja) en una altra zona de Manakara i les vistes son a un pont enfonsat amb les baranes rovellades. No havia vist mai ponts enfonsats però en el viatge a Madagascar en veig fins a tres. Sembla que o bé no els construeixen correctament o (segurament) el tema dels pesos de la càrrega no els tenen gens clars.

Navegant per sobre el pont enfonsat

Visitem un poblat de pescadors i ens trobem amb tots els nens de la zona al darrera nostre cantant i mirant-nos divertits. El poblat està situat en la llengua de terra que separa el canal de l’oceà. La platja és d’una preciosa sorra blanca i el mar és d’un blau intens, però l’escuma de les onades suggereix la força amb la que arriba a la terra. Definitivament el bany no és recomanable.

La platja és plena de barquetes com la que ens ha portat pel canal. petites piragües fetes de troncs buits. Resulta sorprenent que s’aventurin en aquestes braves aigües amb embarcacions aparentment tan fràgils.

La platja de sorra fina és plena de petites piragües dels pescadors

Ens espera un meravellós dinar fet a la brasa a la vora del mar en una zona tranquila. Menjarem llagosta i tonyina que han pescat aquest matí acompanyada d’arròs salvatge malgatxe. La llagosta no és massa gran però realment és molt saborosa, no com d’altres que podem menjar en zones com el carib. La tonyina sorprèn pel seu color. És tonyina blanca, una espècie que es troba en aquesta zona del món. La carn és ferma com la de la tonyina que mengem a Europa, té el mateix gust, però és de color blanc intens, com si fos un lluç.

Dinar de luxe a la vora del canal: llagosta i tonyina blanca

Ens queden un parell de visites per fer. La primera és un monument als caiguts per la independència de Madagascar.

Monument als caiguts per la independència de Madagascar sobre el canal de Pangalanes

El segon està gairebé al costat i és un cementiri amb unes vistes privilegiades de l’oceà índic. La curiositat d’aquest cementiri és que no hi ha ni un malgatxe enterrat aquí. La gran majoria son xinesos i alguns altres son senegalesos. Possiblement tots ells eren treballadors que van anar a Madagascar per la construcció del Canal de Pangalanes. Resulta curiós veure tombes xineses amb creus cristianes en un cementiri situat a la illa africana de Madagascar. Avui molts dels descendents d’aquells xinesos segueixen a Madagascar regentant negocis.

Cementiri xinès de Manakara