Després de recuperar-nos dels dies de pista amb els cotxes, ens disposem a descobrir la zona de Bemaraha, on hi ha els coneguts Tsingys. El primer que fem és un passeig en canoes tradicionals pel riu Manambolo. Les canoes estan fetes de dos troncs connectats per fustes de manera que es crea una mena de “catamarà”. Seiem a sobre les fustes així que son relativament còmodes en comparació a les que s’ha de seure al fons del tronc.

Canoes tradicionals per navegar pel riu a la zona de Bemaraha

Canoes tradicionals per navegar pel riu a la zona de Bemaraha

Enfilem riu amunt i es fa palesa la gran erosió ocasionada per la desforestació. El riu és ample però la profunditat és molt poca, fins i tot en algunes zones el barquer ha de baixar per desencallar la canoa que queda encallada en la sorra. Sembla evident que la evolució d’aquest lloc serà que els rius passin a ser rius “temporals” que només apareixeran en la època de pluges però durant la resta de l’any no hi baixarà aigua.

Navegant veiem tombes malgatxes a les parets de pedra i algun cocodril prenent tranquilament el sol. Son cocodrils del Nil, la espècie que podem veure a l’Àfrica continental. Estan presents a la illa, a diferència de moltes altres espècies que no hi son, perquè son anteriors al moment en el que Madagascar es va separar del continent, en el juràssic.

Els pescadors de la zona també fan servir la canoa tradicional

Els pescadors de la zona també fan servir la canoa tradicional

Durant el recorregut tenim la oportunitat de visitar algunes coves, amb estalactites i estalacmites. Son coves enormes i les estalactites calcàries fan un soroll musical molt curiós quan les colpegem

Estalactites a l'interior d'una cova a la vora del riu Manambolo

Estalactites a l’interior d’una cova a la vora del riu Manambolo

Acabada la visita amb les canoes pel riu, tornem cap al punt de sortida on començarem la primera part dels Tsingys. Primer farem una incursió en els coneguts com a Tsingys petits. Son formacions de roca calcària en forma d’agulles verticals fruit de la erosió que van patir quan aquesta zona era submergida sota el mar. No és l’únic lloc del món on hi ha aquest tipus de formacions però pel que diuen és l’únic preparat per poder-les visitar.

Els Tsingys petits

Els Tsingys petits

El recorregut pels Tsingys petits es fa sense arnesos ja que les alçades son controlades i els passos senzills. Hi ha alguna zona molt estreta en la que s’ha de passar entre dues parets de pedra. Cal fins i tot treure’s la motxilla en algun tros, però resulta divertit i les vistes son precioses. Així ens anem preparant per la visita de la tarda.

Per arribar als Tsingys grans agafem el 4×4 i ens allunyem uns 20 km. El trekking als grans Tsingys dura unes 4 hores i la aproximació és aproximadament d’uns 45 minuts per un camí senzill entre vegetació de zones seques. Aquí tenim la oportunitat de veure una espècie de lèmur que encara no haviem vist, el lèmur blanc.

Lèmur blanc

Lèmur blanc

A poc a poc ens anem acostant a la zona pedregosa i ja ens col.loquem els arnesos. Anem caminant entre roques molt aspres al tacte. Recordo que algú em va recomanar portar guants i li agraeixo profundament el consell perquè la experiència millora bastant quan no et fan mal les mans (s’han de fer servir sovint i la excursió per la via ferrata dura una hora i mitja aproximadament).

Comencem la via ferrata, amb els arnesos ben assegurats al fil de seguretat. Està tot molt ben preparat i els passos son tremendament senzills. Però pugem per parets completament verticals i en algun moment tinc sensació de por (el vertígen ataca). Em recordo a mi mateixa que estic assegurada, que la via està en molt bon estat i que estic en un lloc únic (a més que no puc tornar enrera) així que m’armo de valor i segueixo enfilant-me muntanya amunt.

I en arribar a dalt, el regal és un espectacle impressionant. Milers i milers d’agulles de pedra calcària de color gris pugen verticals cap al cel. Amb raó li diuen “boscos de pedra” en alguns llocs. L’esforç i els moments de patiment han valgut la pena, és un regal per la vista.

Vistes des de dalt el mirador, preparat amb una barana pels que ens fa pànic no tenir-la

Vistes des de dalt el mirador, preparat amb una barana pels que ens fa pànic no tenir-la

Continuem passant d’agulla en agulla tot seguint la via. Ara ja acostumada a estar molt amunt, començo a disfrutar més del paisatge i la experiència. A tot arreu on hi pot haver una mica de dubte, hi ha una via per assegurar l’arnés així que penso que si no es té un vertígen incontrolable, qualsevol hauria de poder fer la via.

Les parets dels Tsingys son completament verticals i en algunes zones arriben a tenir 100 metres d'alçada

Les parets dels Tsingys son completament verticals i en algunes zones arriben a tenir 100 metres d’alçada

I arriba el moment més temut, el pas del pont penjat per anar d’un Tsingy al següent. M’havien avisat que hi havia un pont penjat, cosa que de sempre em fa un especial respecte, i temo el moment en el que hi arribarem. Parlo amb el guia i li prego que em deixi passar la primera i sense que tingui temps de pensar-m’ho massa. Insisteixo en que ningú passi alhora que jo ho faig (el moviment quan passen dues persones m’impressiona especialment). Em tranquilitza: per norma es passa d’un en un. Quan hi arribem i el veig em tranquilitzo de cop. El pont té una línia de vida en la que enganxes l’arnés. Dóna molta seguretat i només arribar-hi començo a creuar-lo sense donar-me opció a fer cap plantejament. No miro avall. Miro al final del pont i em mentalitzo que no passa res. Em sento segura. Tant que fins i tot em paro per la fotografia que prova la meva valentia!

 

Creuant el pont penjat als Tsingys, amb una caiguda d'uns 20 metres!

Creuant el pont penjat als Tsingys, amb una caiguda d’uns 20 metres!

Després de creuar el pont comencem el descens, seguint entre les roques. Parlo amb el guia, que no porta ni arnés i m’explica que ell de petit venia a jugar aquí amb els seus amics. Evidentment sense cap mena de seguretat i amb tota probabilitat descalç, tot i que Tsingys en malgatx vol dir el lloc on no es pot caminar descalç. El descens s’agraeix perquè entrem en la zona d’ombra (durant tota la via feia moltíssima calor, cal portar molta aigua i cobrir-se el cap). Desfem el camí de la primera part del trekking amb un somriure als llavis, hem vist un dels patrimonis naturals de la UNESCO i hem superat la prova de la via ferrata. Si em pregunteu si paga la pena, us diré que molt, moltíssim! En acabar ens dirigim cap a l’hotel perquè demà toca desfer el camí fins a Morondava.

El camí es fa llarg ara que ja sabem que el nostre viatge arriba al final. La pista sembla inacabable i penso que potser pagaria la pena haver fer un vol desde els Tsingys fins a Antanarivo enlloc de tornar a passar per la pista. Ens aturem a veure un parell de baobabs monumentals, un de sagrat en el que es demana la fertilitat i un altre de ben curiós que li diuen el baobab dels enamorats, ja que el tronc està dividit en dos que es cargolen. Diuen que si demanes un desig relacionat amb l’amor en aquest baobab es compleix…

Baobab dels enamorats

Baobab dels enamorats

El premi de la tornada a Morondava és poder veure la posta de sol a la Avinguda dels Baobabs, una de les imatges més icòniques del país i efectivament preciosa. Hi ha centenars de persones, en la seva majoria turistes, esperant que l’astre rei desaparegui per darrera dels arbres gegantins.

La llum de la tarda cau sobre la Avinguda dels Baobabs

La llum de la tarda cau sobre la Avinguda dels Baobabs

 

Pel meu gust hi ha massa gent per veure l’espectacle, però tot i així, recomano anar a veure la posta de sol allà. Potser no és mala idea portar uns auriculars i posar-se una música agradable per veure-la, ja que el xivarri de la gentada li treu una mica la màgia, però és preciós.

El sol es pon darrera els magnífics baobabs

El sol es pon darrera els magnífics baobabs

Dormim de nou a Morondava i al dia següent sortim en direcció Tana. Son moltes hores de carretera. Parem a fer nit a Miandravazo, la zona més càlida de Madagascar. Després de dinar i donar-nos una dutxa ,sortim a fer un passeig en canoa pel riu on els locals busquen or.

El paisatge al riu Tsiribihina és completament àrid

El paisatge al riu Tsiribihina és completament àrid

Camí de la nostra embarcació ens trobem amb que la gent va al riu a banyar-se, a pescar i els nens a jugar. A les vores del riu es cultiva arròs.

Arròs plantat a la vora del riu

Arròs plantat a la vora del riu

Naveguem riu amunt fins a la zona on els locals busquen or. No sembla que en trobin massa i em pregunto si té sentit passar-se dies dormint al ras per agafar quatre pepites. L’espectacle de la posta de sol ens meravella desde l’aigua, tornant tot el que es veu de color groc intens.

La posta de sol daurada a Miandrivazo

La posta de sol daurada a Miandrivazo

Fem nit a Miandrivazo i continuem al dia següent cap a Antananarivo. Son de nou moltes hores de carretera fins arribar a la ciutat de nit. Al dia següent fem una volta ràpida en la furgoneta per la ciutat dels 1000 guerrers abans d’anar a l’aeroport per tornar cap a casa. El viatge per Madagascar ha arribat al seu final.

Vistes d'Antananarivo des d'un dels seus miradors

Vistes d’Antananarivo des d’un dels seus miradors