Comença la aventura a Burkina Faso. Amb un vol via Casablanca, ens plantem a Ouagadougou, on arribem de matinada. La arribada ja és tota una odissea a la hora de validar els visats que prèviament hem hagut d’obtenir al consulat de Burkina Faso de Barcelona. Entreguem els nostres passaports a un oficial, amb el visat correctament preparat pel consulat i ens amunteguem al voltant d’una mena de tribuna on un senyor amb aires solemnes va revisant tots els passaports que li van arribant i cridant com si estiguessim a punt d’entrar a un examen de la facultat a cadascun dels turistes pel seu nom. La imatge de veure uns 50 blancs amb cara d’esgotats al voltant d’una tribuna on un home de color, uniformat, amb ulleres i un posat tot estirat va intentant pronunciar els noms que per altra banda li resulten complicadíssims de pronunciar, és impagable. Esperem pacientment i amb la orella posada per intentar esbrinar si aquell bon home serà capaç de pronunciar el nostre nom de manera que nosaltres mateixos el poguem identificar (no és fàcil perquè a més parla amb un volum molt baix). Finalment, sento que pronuncia quelcom que s’assembla a Maria (em dic Mireia però dir Mireia ja seria per  nota) i m’acosto a recollir el meu ansiat passaport.

Quan sortim em trobo amb la agradable sorpresa que el guia és el mateix que vaig tenir fa un any a Benín. És en Sankara, un guia Burkinés que parla un castellà perfecte, amb moltíssima experiència com a guia, molt agradable i a més animista, de manera que coneixerem el país de forma molt propera, cosa que és meravellosa. Si voleu el contacte d’en Sankara, només m’ho heu de dir, ja que organitza viatges a mida també per Benín, Burkina, Costa d’Ivori i Ghana (antigament també feia Mali però la situació segueix complicada per allà).

Fem la primera nit a un hotel a Ouagadougou a prop de l’aeroport. El viatge promet moltes hores de carretera i convé descansar. Al matí ben d’hora arrenquem en els 4×4 per dirigir-nos cap a la primera parada, Bobo-dioulasso. Son hores de carretera en les que ens comencem a fer a la idea del país que ens disposem a conèixer. A primera vista, recorda molt a Benín. Una cosa que crida molt la atenció és la gran quantitat de bicicletes que hi ha. Pràcticament no hi ha vehicles motoritzats, la gent es desplaça amb la bicicleta per tot arreu. Carreguen el que han comprat o el que han de vendre i les dones porten els nadons en el farcellet a l’esquena.

Aquesta imatge ens acompanyarà al llarg de tot el viatge

Aquesta imatge ens acompanyarà al llarg de tot el viatge

El trajecte desde Ouagadougou fins a Bobo Dioulasso és prou llarg però les carreteres estan sorprenentment bé a Burkina Faso i es fa agradable. A poca distància d’Ouagadougou pararem a un llac, el conegut com el llac dels cocodrils sagrats. Es troba a Bazoulé.

Entrada al llac dels cocodrils sagrats amb una gran pedra escolpida amb forma de cocodril bastant deteriorada

Entrada al llac dels cocodrils sagrats amb una gran pedra escolpida amb forma de cocodril bastant deteriorada

Explica la llegenda que aquests cocodrils van caure del cel després d’unes grans pluges fa uns 600 anys de manera que els mossi (la ètnia local) va decidir instal.lar-se en aquesta zona. Fem una petita caminada per un camí sota un sol que apreta i ens recorda que estem molt a prop del Sahara, de fet Burkina Faso forma part del Sahel. Caminem per sobre d’un sòl quarterat per la sequera durant una bona estona. Aquell sòl en època de pluja deu estar cobert d’aigua però ara és completament sec.

El sòl quarterat que en època de pluja està cobert d'aigua

El sòl quarterat que en època de pluja està cobert d’aigua

Queda un petit reducte d’aquest llac on prenen el sol tranquil.lament una dotzena de cocodrils (o potser més perquè es confonen amb el color de l’aigua i de la terra). Aquesta zona manté una mica d’aigua fins i tot en la estació seca, com quan nosaltres la visitem. Son cocodrils de la espècie que trobem per tot Àfrica, els del Nil, de grans dimensions. Difícilment devien caure del cel, els científics diuen que possiblement es van quedar “tancats” en la zona quan es va dessecar algun riu en el que vivien. Actualment viuen en part gràcies a que els habitants del poble, en considerar-los sagrats, els alimenten.

Els cocodrils sagrats estan prou grassonets

Els cocodrils sagrats estan prou grassonets

La visita inclou un espectacle sota el meu punt de vista una mica macabre. Els locals lliguen un pollastre i l’ofereixen als cocodrils, que gairebé com si estiguessin ensinistrats, esperen pacientment a que els hi ofereixin. Un cop un dels cocodrils (generalment el més gros) s’ha menjat el pollastre davant la atònita mirada dels viatgers, ofereixen a qui vulgui poder acostar-se al cocodril i fer-se una foto amb el gegant del juràssic (seient a sobre o aixecant-li la cua). La veritat és que no sembla que al cocodril li molesti massa, però el cert és que el pollastre no deu pensar el mateix. Personalment no m’agraden massa aquests tipus d’espectacles. Dubto bastant de la seguretat d’acostar-se tant a un bitxo tan gros i de cervell tan petit que amb un sol moviment et pot cruspir, però diuen que en més de 70 anys no hi ha hagut cap accident. De fet alguns cocodrils es veuen obesos així que deuen pensar (si és que un cocodril pot pensar una mica) que més els val no cruspir-se a ningú i garantitzar-se el pollastret…

Arribem a Bobo Dioulasso cap al vespre. Després d’una dutxeta sortim a fer un volt per la ciutat. Ens trobem amb la grata sorpresa que hi arribem en la setmana de la música i hi ha un gran escenari en el que hi ha espectacles musicals i monòlegs. Al voltant de l’escenari tenen tot de paradetes de menjar en les que comprar alguna cosa per a sopar i agafar una cerveseta i després seure en les cadires que tenen disposades per tot arreu. És fascinant veure la vida de carrer i de festival en un país africà. Som els únics blancs allà, actualment a Burkina no hi ha massa turisme. Els locals xerren animadament i riuen amb els monòlegs que per suposat no entenem. Sembla que s’ho passen bé. Els espectacles musicals de música tradicional amb gent vestida amb robes típiques i percussió son una veritable delicia.

Un moment d'un espectacle musical amb robes tradicionals dins la setmana de la música de Bobo Dioulasso

Un moment d’un espectacle musical amb robes tradicionals dins la setmana de la música de Bobo Dioulasso

Bobo Dioulasso és la segona ciutat en importància a Burkina Faso, amb una població que supera el mig milió d’habitants. Bobo Dioulasso significa literalment la casa dels Bobo i els Diola, dues ètnies que conviuen en aquesta zona. Comencem el dia passejant per aquesta fascinant ciutat. La primera visita que fem és la esperada mesquita d’estil sudanès. La nostra sorpresa no és poca quan descobrim que la estan restaurant i una tanca metàl.lica la tapa en gran mesura. Intentem negociar amb el cap dels treballadors perquè ens deixi com a mínim entrar a veure els voltants i després del pagament que considera apropiat ens permet entrar dins la tanca, però no podem ni tan sols envoltar-la caminant (i ja no parlem d’entrar dins).

La part que podem veure de la mesquita amb els treballadors fent feines de restauració

La part que podem veure de la mesquita amb els treballadors fent feines de restauració

Al costat de la mesquita han habilitat una nau en la que els musulmans poden resar. A l'exterior hi trobem una gran tina d'aigua i les gerres amb les que fan el ritual de la neteja abans de les oracions.

Al costat de la mesquita han habilitat una nau en la que els musulmans poden resar. A l’exterior hi trobem una gran tina d’aigua i les gerres amb les que fan el ritual de la neteja abans de les oracions.

La mesquita antiga de Bobo Dioulasso recorda molt a la més coneguda mesquita de Djenné, que es troba a Mali. Ambdues son d’estil sudanès i construides amb adob que recobreixen de calç. En les parts altes es poden veure sortint trocets de fusta que no son més que estructures en les que recolzar taulons per a poder fer-ne el mantenimen que anualment cal fer. Trobar-nos amb la mesquita en plena restauració ens permet veure com col.loquen fustes entre aquests sortints per a fer de suport i poder ferles feines necessàries perquè aquestes construccions no es deteriorin.

Els treballadors dalt les bastides tradicionals per poder fer el manteniment

Els treballadors dalt les bastides tradicionals per poder fer el manteniment

Detall de les parets de la mesquita d'adob, amb els sortints de fusta per poder-ne fer el manteniment

Detall de les parets de la mesquita d’adob, amb els sortints de fusta per poder-ne fer el manteniment

Continuarem la nostra visita passejant pel barri antic que data del segle XI. En aquesta zona és on hi va haver els primers assentaments. diu la llegenda que un caçador estava perseguint un elefant i quan anava a abatre’l aquest li va parlar i li va dir que si el matava moririen tots dos. Per això el caçador va decidir no matar a l’elefant (imagino que si un elefant et parla, és per pensar-s’ho) i va considerar que aquella zona era l’adequada per a instal.lar-se i crear una comunitat. Hi ha una casa que indica el lloc on va començar l’assentament, és considerada la primera casa del que antigament es coneixia com a Sya al s. XI.

Primera casa de l'assentament inicial del que avui és Bobo Dioulasso

Primera casa de l’assentament inicial del que avui és Bobo Dioulasso

El barri antic de Bobo Dioulasso es divideix alhora en 4 barris: el barri dels agricultors (animistes), el barri dels musulmans (majoritàriament comerciants), el barri dels ferrers que treballen el ferro i fan eines i un dels llocs més fascinants de tots, el barri dels griots. Els griots son una mena de músics-trovadors que es dediquen a entretenir als seus veïns fent música i explicant històries. Realment és el que més s’assembla al que es coneixia com a trovador en la edat mitjana. De fet, el barri antic de Bobo Dioulasso no deixa de ser un petit reducte de la vida com era a l’edat mitjana. No tenen serveis, com electricitat o aigua corrent. Segons ens explica en Sankara, el govern els havia ofert moure’s a una altra zona amb més serveis, però ells rebutgen deixar les seves arrels i allà segueixen anclats en el seu passat. Indubtablement, això té inconvenients, però també fa que la vida en comunitat sigui molt més present.

Barri animista, amb un gran fetitx on els agricultors fan les seves ofrenes en forma de sacrificis

Barri animista, amb un gran fetitx on els agricultors fan les seves ofrenes en forma de sacrificis

Al barri animista hi trobem per tots els racons fetitxos de diferents tamanys en els que els animistes fan els seus sacrificis. També hi ha la coneguda com a casa de la paraula. La casa de la paraula és quelcom que trobem a molts països africans i sempre m’ha fascinat. En aquestes cases es dirimeixen els conflictes de la població. En general hi ha un o més savis de la comunitat, que acostumen a ser les persones més grans i els líders espirituals que medien quan hi ha conflictes entre veïns. El que més m’agrada és el propi nom del lloc, “Casa de la Paraula”, que evoca que el diàleg és la millor sol.lució a la hora de sol.lucionar conflictes. Potser al món occidental hauriem de recuperar aquestes institucions de diàleg, respecte i convivència… A Burkina a més, a la casa de la paraula també hi ha un lloc en el que es fan sacrificis, és un dels racons de la casa, propiament dita. En aquest lloc dels sacrifiicis hi ha un lloc en el que es pot ficar el cap. L’acusat posarà el cap dins aquell forat per reconèixer la seva culpa en cas que així sigui.

La casa de la paraula

La casa de la paraula amb el lloc dels sacrificis i confessions al fons

També visitem un petit taller en el que un artesà restaura instruments de percussió. Les seves hàbils mans cusen amb eines rudimentàries les pells d’animals dels timbals de tota mena que fan servir. En tenen de fusta, tipus djembés, però també grans carbasses esfèriques amb una pell a sobre. La veritat que el taller està ple fins a dalt de timbals per arreglar, cosa que ens dóna una idea de com n’es d’important la música en aquesta part de l’oest africà.

L'artesà cus les pells al timbal

L’artesà cus les pells al timbal

Continuem la nostra visita al barri antic i comencem a sentir música. És aquella mena de música molt rítmica que fa que fins i tot el cor bategui al seu ritme. I arribem a la zona dels griots. Estan a una mena de porxada tocant tota mena d’instruments de percussió, una mena de cítara de corda i un instrument que es coneix com a balàfon (com un xilòfon però amb carbasses de diferents mides que fan de ressonadors). Els nens s’amunteguen ballant i saltant i rient al voltant de la música. És inevitable, acabem movent els nostres incoordinats cossos tan com bonament podem al ritme que ens marquen els griots entre riures. Un dels moments més fantàstics de la visita a Bobo Dioulasso, sense cap mena de dubte!

Un griot tocant el balàfon

Un griot tocant el balàfon

Continuem la visita pel barri antic i ens endinsem en la zona del barri musulmà. En aquest barri hi viuen els comerciants que professen la fe musulmana. El riu passa per aquesta zona i la veritat que hi ha un passeig que podriem considerar idíl.lic si els plàstics i la brutícia no tapéssin l’aigua. Estem al final de la estació seca i la pluja encara no ha arrossegat tota la “merda” (amb perdó) que els humans han anat llençant al llarg de l’any. En una petita bassa que hi ha al riu hi una uns barbs enormes, que vist com viuen envoltats de brossa, deuen ser mutants. Ells no els consideren mutants, diuen que son barbs (també coneguts com a peix gat o silur) sagrats. Home, una mica sobre-naturals han de ser per sobreviure en aquella aigua tèrbola i plena de plàstics. Entre els plàstics una vaca prima intenta trobar algun brot d’herba. La veritat, que és  una llàstima que ho tinguin així, però la cura pel medi és quelcom que arriba quan les primeres necessitats estan cobertes.

El darrer barri que visitem és el dels ferrers, que treballen amb eines molt rudimentàries el ferro roent per a fer eines i algun que altre souvenir pels pocs turistes que els visiten.

Possiblement els primers que van treballar el ferro ho van fer d'una manera molt similar a com avui ho fan a Bobo Dioulasso

Possiblement els primers que van treballar el ferro ho van fer d’una manera molt similar a com avui ho fan a Bobo Dioulasso

Continuem la nostra ruta no sense abans parar a fer una cervesa tradicional. La cervesa que es beu a Burkina és la cervesa de mill, una beguda amb baix grau alcohòlic, que es fabrica a gairebé totes les cases en unes grans tines i forns d’adob. La tradició marca que s’ha de beure amb una carbassa com a recipient i que abans de beure cal llençar-ne una mica a terra per als avantpassats. Això també passava a Benín, de fet Burkina és una mica una continuació del viatge a Benín, son molt propers. La cervesa de mill té un punt dolcet i la veritat que és prou bona.

Zona de producció de cervesa de mill

Zona de producció de cervesa de mill

Sortim ja del barri antic i ens dirigim cap al mercat, un dels llocs més fascinants de qualsevol país. En alguns països la gent als mercats és una mica hostil i no li agrada que estiguis entretenint-te entre les paradetes mentre ells intenten guanyar-se la vida però a Burkina la veritat que és tot el contrari. Tothom ens somriu i ens saluda i ens miren encuriosits. Sembla que encara tenen poc turisme i la arribada de blancs carregats de càmares i mirades encuriosides els desperta simpatia.

Una simpàtica venedora del mercat ens ensenya les seves mans adornades amb henna. És musulmana i ha anat a un casament recentment.

Una simpàtica venedora del mercat ens ensenya les seves mans adornades amb henna. És musulmana i ha anat a un casament recentment.

La nostra visita a la ciutat de Bobo Dioulasso acaba amb la catedral catòlica de Bobo Dioulasso. És un edifici d’estil molt africà amb sostre metàl.lic. No ens deixen accedir a l’interior perquè el responsable d’obrir la porta no ha vingut, coses que passen a l’Àfrica…

Catedral de Bobo Dioulasso

Catedral de Bobo Dioulasso

La calor a Burkina a l’hora de dinar apreta de valent i ens en tornem al hotel on podem donar-nos un banyet a la piscina. Crec que és una de les vegades que més he agrait tenir una piscina a l’hotel! A la tarda anem a visitar un poblat troglodita animista anomenat Koro. Aquest poblat es troba dalt un kopji (son com muntanyetes de pedres molt grosses). Actualment a la part de dalt del poblat hi viu poca gent, però en origen aquest poblat es refugiava a lapart de dalt de la muntanya per fugir dels conflictes. Avui en dia, com hi ha pau, viuen a les valls.

Accés al poblat Koro

Accés al poblat Koro

Construieixen les cases sobre plataformes que fan amb pedres per nivellar el terreny perquè realment és molt abrupte. En aquest poblat també hi ha barris: agricultors, ferrers (on les dones treballen la ceràmica i els homes el ferro) i comerciants. Al llarg de tot el poblat trobem molts fetitxes amb restes de sacrificis recents però el cert és que veiem ben poca gent. També hi ha una plaça major, on es fan els balls de màscares tan típics de l’animisme.

Vistes del poblat Koro desde dalt del kopji

Vistes del poblat Koro desde dalt del kopji

Una de les coses que més em crida la atenció és un altar dedicat als parts de bessons. Sembla que els animistes consideren que un part de bessons és un mal auguri i quan algú al poblat té una bessonada han de fer un ritual en un altar especial i fer sacrificis per evitar aquest mal auguri. És curiós perquè en parts molt allunyades d’Àfrica com Etiòpia també hi ha ètnies que consideren que els bessons son una mena de maledicció.

Altar per treure el mal auguri dels parts de bessonades

Altar per treure el mal auguri dels parts de bessonades

Després de la visita, retornem cap a Bobo Dioulasso, on tornarem a sopar en la zona de concerts de la setmana de la música. Aquest cop hi ha un grup percussionista brutal que va amb dos grans balàfons, djembés, percussons metàl.liques i carbasses gegants. Brutal!