Namibia, potser un dels primers destins amb els que vaig somiar quan començava a viatjar per Àfrica. A tots els grups amb els que coincidia sempre hi havia algú que em parlava de com n’era de meravellós aquest país. Haig de reconèixer que inicialment no tenia clar ni on situar-lo al mapa. Em parlaven de la seva fauna, dels seus deserts i dels himba, una tribu que es resistia a perdre la seva vida tradicional. Recordo un cop que em vaig anar a informar sobre el destí i davant la meva pregunta de quin era l’idioma amb el què ens podriem comunicar al país, la noia em va mirar mig somrient i em va deixar anar: “no pateixis, que hi ha tan poca gent que quasi no parlaràs”. Aquella frase em va deixar estorada, realment era tant?

Per fi, després de molts anys, començo la meva pròpia història pel país que agafa el seu nom del desert més antic del món, el Namib. I ja us anticipo que crec que és un dels llocs més bonics que he vist i que possiblement visitaré! Com a molts indrets d’Àfrica, els noms tenen significats i Namib en la llengua local significa “lloc gran”.

Namibia és un país jove. La seva independència no va ser fins l’any 1990. Els primers habitants de Namibia van ser els san (també coneguts com a bosquimans i que son genèticament molt simillars als primers humans moderns), que ocupaven les zones del sud d’Àfrica. Una de les característiques dels san és que el seu llenguatge incorpora uns sons que son com espetecs (chasquidos). Avui dia encara algunes de les llengües locals de Namibia tenen aquests sons que sorprenen.

Més tard, van venir més grups del nord d’Àfrica i s’hi van establir. En la època colonial, Namibia es va convertir en un territori sota domini alemany i era coneguda com a Àfrica del Sudoest alemany. La època colonial va ser complexa i plena d’actes vergonyants. De fet el primer genocidi del segle XX va tenir lloc a Namibia per part dels alemanys, amb la repressió brutal d’una sublevació d’alguns grups ètnics. Després de la primera guerra mundial, Alemanya va perdre les seves colònies i Namibia va passar a formar part de Sudàfrica. L’apartheid es va instaurar i va escriure un dels episodis més negres de la història d’aquest país.

Arribem a Windhoek (capital de Namibia) amb un vol via Doha. Només arribar a l’aeroport, primeres imatges. Molta gent amb motxilles i alguns amb grans maletins que fan tota la pinta de portar armes de caça. No puc evitar que se m’encongeixi el cor en veure-ho. No puc entendre com algú pot disfrutar donant mort a animals per plaer. No pretenc fer un al.legat contra la cacera, però em disgusta profundament la cacera esportiva amb la única finalitat de tenir trofeus.

Sortim de l’aeroport i veiem un aparcament enorme ple de cotxes de lloguer. Gairebé tots son 4×4 força nous i molts d’ells fins i tot amb tendes al sostre. També hi ha caravanes 4×4. Sembla que en aquest país és bastant habitual llogar un cotxe i moure’s lliurement. Sospito que em trobaré un país bastant diferent del que acostumo a veure a Àfrica. I efectivament és així. Sortim en els nostres 4×4 en direcció a Windhoek per fer el canvi de moneda i després prosseguir el nostre camí cap al nord, en direcció al Parc Nacional de Etosha.

Windhoek sorprèn per com n’és de modern i net. És una ciutat que podria estar a qualsevol lloc del “primer món”. La gent vesteix amb roba occidental i trobem centres comercials arreu d’allò més moderns. En algun petit mercat pels turistes veiem algunes dones amb robes tradicionals himba venent artesania en paradetes de carrer, però realment son la excepció. És cert que Windhoek és la capital, però mai no m’havia trobat una capital africana tan moderna i sorprèn.

Arrenquem perquè tenim 300 km per davant per arribar a Etosha. El meu cos estava preparat per un llarg recorregut per pistes de sorra  plenes de sotracs i en mal estat. Però la meva sorpresa és que son pistes absolutament llises, amples com autopistes i per les que es pot circular a tota velocitat. Definitivament aquest país és diferent de la resta que he vist a Àfrica subsahariana. Però el que més sorprèn de tot és que fas kilòmetres i kilòmetres i no hi ha ni una població. Tot el paisatge és de savana molt seca però no hi ha poblats escampats com podem veure a molts llocs d’Àfrica. No puc evitar pensar en el que em deia aquella noia de que em seria igual l’idioma perquè no hi ha gent…

Arribem a la zona d’acampada on farem dues nits. Una nova sorpresa. Son zones d’acampada perfectament acondicionades amb banys amb aigua calenta i endolls com si ens trobéssim en un càmping europeu. Començo a pensar que aquest país és diferent de veritat. Que realment és un país per visitar per lliure.

Fem nit i de bon matí ens dirigim cap al parc. Estem allotjats a uns 50 km i per tant encara que matinem no arribem a primeríssima hora. Un cop arribem al parc, ens canviem a 4×4 de safari, que son oberts. Fa un fred que pela! Estem a l’hivern i el matí és molt fred. Tot i que portem mantes al 4×4 cal anar molt i molt abrigat perquè l’aire talla. Conforme avança el dia la temperatura es fa més agradable, però no arriba a fer calor.

Etosha és un parc enorme amb una gran plana central de sal que es coneix com a Etosha Pan. En un dels idiomes locals, Etosha singifica gran àrea blanca. Tot el parc es savana molt seca amb una sorra completament blanca i molt pocs arbres. Els pocs arbres que hi ha son acàcies i bastant petites en comparació amb les d’altres zones d’Àfrica. No sé si és que son una subespècie més petita o bé que realment la seva lluita per la supervivència en condicions tan extremes fa que no puguin crèixer com en altres llocs. Sospito que és més la segona opció. En un moment del safari divisem a la llunyania el que sembla ser un gran llac. Però no ho és. És l’Etosha Pan que us he comentat abans que reflexa la llum i enganya el nostre ull inexpert.

Una acàcia a Etosha amb l'Etosha pan de fons

Una acàcia a Etosha amb l’Etosha pan de fons

L’Etosha Pan fa 120 kilòmetres de llarg.  Sempre està sec però quan cau la pluja (cosa que passa molt poc sovint) adquireix una petita capa d’aigua que concentra tots els minerals. Possiblement es deuen poder veure reflexes com els del conegut Salar d’Uyuni… Es pensa que fa uns 16.000 anys, quan es desfeien les plaques de gel de l’hemisferi nord, una fase de clima humit a la zona del sud d’Àfrica va omplir un llac a la zona de Etosha. Avui aquesta sona és seca però es creu que el riu Cunene alimentava el llac en aquells temps. Uns moviments tectònics van canviar la direcció del riu de manera que el llac es va anar assecant deixant tots els minerals.

A mesura que augmenta la concentració de sal i ens endinsem a l'Etosha Pan, desapareix la vegetació i la vida

A mesura que augmenta la concentració de sal i ens endinsem a l’Etosha Pan, desapareix la vegetació i la vida

El principal herbívor que hi ha al parc d’Etosha és l’Springbock, però també s’hi poden veure ibis red heart (red pel color de la capa i heart per la forma que fan les seves banyes), kudus, impales de cara negra, nyus, búfals, girafes, zebres i elefants. També hi ha carnívors, com lleons, hienes i xacals, tot i que aquests son molt més difícils de veure. En general és un parc en el que els animals es concentren al voltant de les zones amb aigua. Hi ha grans extensions en les que no veiem cap animal però en arribar a les basses d’aigua la vida apareix. El paisatge, és impressionant!

Springbock, l'herbívor més abundant a Etosha

Springbock, l’herbívor més abundant a Etosha

Ibis red heart, dit així pel color del seu pèl i la forma de cor que fan les seves banyes

Ibis red heart, dit així pel color del seu pèl i la forma de cor que fan les seves banyes

Un nyu solitari

Un nyu solitari

Un ramat de nyus, springbocks i un òrix

Un ramat de nyus, springbocks i un òrix

Les zebres que trobem a Etosha, molt abundants, son del tipus de muntanya. Es diferencien perquè entre les ratlles negres clàssiques hi tenen també ratlles marronoses que els donen un aspecte d’enfangades. Sembla que la part blanca estigui una mica bruta.

Hi ha una llegenda que diu que fa molts anys les zebres no tenien ratlles, eren totes blanques. En aquells temps els homes encara estaven domesticant cavalls salvatges però les zebres eren molt difícils de capturar i entrenar. Un dia una zebra molt jove es va perdre i va acabar dins un poblat. La gent la mirava i maquinava a veure de quina manera la podrien capturar.

La zebra es va espantar quan es va adonar del que volien fer i va començar a còrrer mentre la gent del poblat buscava una xarxa per caçar-la. Va còrrer i còrrer fins que finalment va trobar un pot tintura de la que feien servir per decorar les cases. Va tombar el pot de tint i s’hi va revolcar pensant que així estaria lletja i la gent no la voldria capturar.

 

Les zebres son uns animals molt socials que busquen contacte entre ells constantment

Les zebres son uns animals molt socials que busquen contacte entre ells constantment

Un altre herbívor que podem trobar a Etosha és l’òrix.Els òrix son antílops molt grans i amb unes grans banyes rectes anellades. Mascles i femelles tenen aquesta magnífica cornamenta i tenen una cara que recorda al cavall amb unes ratlles que la creuen. També els recorre l’esquena una ratlla fosca i tenen una petita crin. Son un herbívor tremendament resistent a temperatures extremes i sequera. Tenen una particularitat i és que poden augmentar la temperatura corporal de manera que irradien calor enlloc d’absorbir-lo. La sang més freda serà la que arribarà al cervell, prèviament refrigerada a les narines. Crec que és la primera vegada que els veig i els trobo fascinants, sobretot quan es veuen caminant en grup amb les llargues banyes que semblen espases.

 

Orix a Etosha

Orix a Etosha

El segon dia de safari tenim una mica més de sort amb els carnívors i podem veure una parella de lleons (tot i que no massa a prop) i també hienes i xacals. Seguim veient els mateixos herbívors que el primer dia. És curiós que en aquest parc et pots passar una bona estona sense veure cap animal però en el moment que n’identifiques un, comencen a aparèixer com si fossin bolets.

Una lleona amb collaret de seguiment i un lleó amb l'Etosha Pan de fons

Una lleona amb collaret de seguiment i un lleó amb l’Etosha Pan de fons

 

El xacal ens observa atent

El xacal ens observa atent

A l’hora de dinar ens situem en una zona on hi ha una gran bassa, al lodge de dins del parc. Aquesta zona està protegida i es pot veure com els animals s’acosten a beure aigua. Segurament la estona que vam passar en aquest mirador és la que més recordarem d’aquest parc. La bassa sembla la piscina municipal d’un poble a ple estiu. Els herbívors es banyen i refresquen i beuen aigua relaxats.

Els òrix es banyen en companyia d'altres herbívors

Els òrix es banyen en companyia d’altres herbívors

Unes zebres bevent aigua de la bassa

Unes zebres bevent aigua de la bassa

Hi ha un parell de jirafes a la vora, atentes per si ve algun depredador i en un moment donat apareix un grup d’elefants. La bassa es buida. Tothom deixa pas al gegant de la savana. Ningú no vol discutir amb ells. Son els veritables reis d’Àfrica.

El grup d'elefants avança amb pas decidit cap a la bassa mentre la resta d'animals els deixen pas

El grup d’elefants avança amb pas decidit cap a la bassa mentre la resta d’animals els deixen pas

 

La força amb la que mouen l'aigua dona una idea de com pot ser un elefant enfadat i els altres animals no tarden en abandonar la bassa quan ells arriben

La força amb la que mouen l’aigua dona una idea de com pot ser un elefant enfadat i els altres animals no tarden en abandonar la bassa quan ells arriben

Quan els elefants acaben el seu bany i s’allunyen amb la mateixa decisió amb la que han vingut, la resta d’animals torna a les seves activitats aquàtiques i fins i tot les jirafes, per torns, s’acosten per la difícl tasca de baixar el coll fins a l’aigua i poder beure. Màgic.

La indefensió de la jirafa quan està bevent

La indefensió de la jirafa quan està bevent

Etosha és un parc meravellós. Hi tornaré.