Arribem a Swakopmund, punt de partida de les expedicions cap al desert del Namib. Aquesta ciutat, que en altres temps va ser el port principal de l’Africa Alemana del Sudoest , és avui un important punt de les rutes turístiques que s’endinsen en el desert. De fet, Swakopmund és un dels indrets del món on es troba arquitectura colonial alemanya més ben conservada.

Swakopmund és una ciutat moderna i neta amb vestigis colonials alemanys

Però no tot son edificis colonials a Swakopmund. Tenim la oportunitat de fer una visita a la ciutat on el nostre guia ens explica la història de l’apartheid que es va viure en la època en la que Namibia pertanyia a Sudàfrica. Aquí l’apartheid va ser extrem i va ser ja no només de blancs a negres sino també entre les diferents ètnies originàries del país. Així, depenent de la ètnia a la que pertanyien, tenien la possibilitat de tenir cases amb diferents serveis. Les ètnies més perjudicades s’allotjaven en cases que no tenien ni habitacions ni banys. Després venien les que tenien la possibilitat de tenir un bany a fora de casa i finalment, els Herero, que eren els que gaudien de major favor dels colons sudafricans, podien tenir cases amb habitacions separades i bany. Tampoc no estava permès el mestissatge entre ètnies i estaven segregats a la ciutat.

En els suburbis de Swakopmund es separava als habitants per barris en funció de la ètnia. Els drets en matèria d’habitatge variaven segons la ètnia

Després de la visita per Swakopmund, el guia ens porta a sopar a casa seva, on degustem tota mena de plats de la gastronomia Namibia. Així, ens ofereixen pasta de nyame, verdures, carn, peix en conserva i fins i tot uns cucs que pocs valents s’atreveixen a tastar. Tot això regat amb un bon vi sudafricà i amenitzat amb un grup coral a capella d’una qualitat excepcional i amb la particularitat que en les seves cançons hi incorporen espetecs, propis de les llengües ancestrals de Namibia.

Swakopmund actualment com hem comentat és un lloc on fer tota mena d’activitats relacionades amb el desert. També és una ciutat agradable en la que fer un passeig per la costa a la posta del sol o disfrutar de bons restaurants a la vora del mar. El dia següent tinc clar quina activitat vull fer, sobrevolar en avioneta el desert del Namib. Tothom que conec que ho ha fet m’ho recomana molt i no vull desaprofitar la oportunitat de veure les vistes des de l’aire del que diuen és el desert més bonic del món. Hi ha multitut de llocs on contractar el viatge en avioneta, que varia en preus segons la capacitat de la avioneta i la distància recorreguda. Contractem un vol d’aproximadament una hora i mitja que ens portarà per sobre el desert, fins al primer vaixell de la costa dels esquelets i després de tornada al aeroport. Tot està previst per fer-ho a la tarda i al matí passegem per la ciutat però finalment ens diuen que la avioneta té un problema técnic i no podrà volar aquella tarda. Sospitem que els ha entrat un altre grup que només podia volar avui i com saben que nosaltres ens quedem un dia més, ens han mogut cap a demà, però només ho podem sospitar.

Com que tenim la tarda lliure i Swakopmund és un lloc on es poden fer moltes activitats, decideixo agafar un quad per anar per les dunes. No havia conduit mai un quad. Tot el que sigui motoritzat m’agrada però li tenia un cert respecte a aquest vehicle. Començo a poc a poc seguint el guia que no ens perd de vista en cap moment. Ens anem endinsant en un laberint de dunes infinit que anem retallant agafant-les com si fossin grans paelles d’un circuit invisible. La sensació és espectacular. El que més em recorda és la sensació d’estar en una muntanya russa, pero conduint tu i amb un paisatge que no pot ser més bonic. Ens passem una bona estona de duna en duna en un ball infinit fins que, en un canvi rasant, tenim unes vistes meravelloses, el final del desert del Namib a l’oceà.

Si teniu temps a Swakopmund i us agrada conduir, no us podeu perdre una ruta en quads entre les dunes!

Tornem cap a la ciutat per disfrutar de la posta del sol pel passeig marítim i un bon sopar en un restaurant. Les activitats d’aventura han fet resorgir Swakopmund després de la caiguda que va tenir un cop els alemanys van perdre el domini de Namibia ja que posteriorment tota la activitat portuària important es feia a Walvis Bay.

Després dels quads, tornem cap a la ciutat on podem passejar per la vora del mar veient la caiguda del sol sobre l’oceà Atlàntic

Al dia següent, tal com estava previst, tenim la oportunitat d’agafar per fi la avioneta. La sortida és ben d’hora, amb la sortida del sol. Es tracta d’avionetes per a 6-8 persones de tamany reduit però amb tots els seients amb finestra per poder gaudir de les vistes. L’aerport és una petita pista de terra a les afores de la ciutat. Es tarden uns 15 minuts des del centre on ens venen el viatge fins a l’aeroport.

Amb la sortida del sol, les avionetes escalfen motors per ensenyar-nos les meravelles del Namib

En poca estona estem volant i contemplant fascinats el mar de dunes que conformen el desert del Namib. Hi ha sorra fins on arriba la vista. De tant en tant podem veure alguna gran muntanya sobresortint de roca però en la seva gran majoria és un mar de sorra. En alguna zona podem veure un lleu to més verdós, sense abandonar el color ocre de la sorra. Sempre son zones més baixes que fan pensar que en algun moment ha passat un riu i que hi ha aigua subterrània que permet que les espècies més resistents puguin fer-s’hi un lloc.

Muntanyes de sorra que amaguen antigues mines

La llum de la sortida de sol banya de color daurat les dunes, projectant-ne les ombres i creant imatges difícils d’esborrar. Sembla ben bé una tela de seda fina que algú ha deixat caure amb subtilesa. Les vistes son absolutament precioses, no puc més que recomanar-vos que feu el vol en avioneta quan visiteu Namibia.

Un mar de dunes

I finalment arribem al primver vaixell de la costa dels esquelets. Uns kilòmetres endins de la sorra, hi ha un gran vaixell completament cobert de sorra. És el que es coneix com la costa dels esquelets. Les corrents marines feien que els vaixells que quedaven a la deriva anéssin a parar a aquesta part de la costa africana. Després d’estar vagant sense rumb per l’oceà i passant penúries de tota mena, les tripulacions veien que per fi arribaven a terra. Quina era la seva sorpresa quan en arribar tot el que trobaven era un immens desert. Per això, en aquesta zona es diu que s’hi trobaven els esquelets dels mariners nàufregs que arribaven al desert del Namib. Actualment els esquelets son gegants i de ferro, son els vaixells que han quedat incorporats al paisatge. L’avançament del desert cap a l’oceà fa que avui quedin a uns kilòmetres de la costa. Diuen que antigament es contaven per centenars, però actualment en queden molt pocs. Sembla que el govern Namib ha venut la ferralla a empreses xineses que els han anat desballestant. Però la imatge és colpidora…

L’esquelet d’un vaixell a la costa dels esquelets

Vist l’esquelet del vaixell, continuem el nostre vol cap a la costa, on podem veure la manera en la que el desert infinit va a morir a l’oceà. A la costa es veuen colònies de llops marins però la imatge més fascinant és la perfecció de les llengües de sorra que entren dins el mar. Crec que és una de les visions més boniques que he tingut mai!

Les llengües de sorra entren dins l’oceà

En algunes zones hi ha veritables precipicis de sorra que acaben de forma abrupta com si fossin un penya-segat, amb la diferència que aquest penya-segat és viu i la sorra va caient a l’aigua en petites cascades que es formen amb el vent. Continuem el nostre vol fins a arribar una zona de salines, que afageixen colors de la gamma dels blaus i els rosats a la nostra visió. Les colònies de flamencs sobrevolen les salines i paren a alimentar-se de tant en tant. La visió és impressionant.

Les salines de Swakopmund

El vol acaba amb la visió de Swakopmund i retornant a l’aeroport. No puc deixar de repetir-vos-ho, si algun dia aneu a Namibia i visiteu Swakopmund, feu el vol en avioneta, no us podeu perdre aquest espectacle!

Ens venen a buscar de seguida per agafar de nou els 4×4 i continuar el camí. Farem una petita parada a Walvis Bay per veure els flamencs que es poden trobar a la vora de la ciutat. En acabat, el nostre camí ens porta cap a l’est, endinsant-nos cada cop més en el gegant Namib.

Flamencs a Walvis Bay

En realitat el Namib ocupa gran part del territori de Namibia per la costa oest des de Sudàfrica fins a Angola. Amb una longitut d’uns 2000 km, té amplades que van dels 80 als 200 km. Es considera que és el desert més antic del món, ja que es va formar en la època en la que els dinosaures es van extingir i és patrimoni de la UNESCO des del 2013. El nostre camí discorre per pistes envoltades de paisatges àrids però que van canviant. Cada punt del recorregut és un espectacle pels sentits.

La pista creua el tròpic de Capricorn

Després d’unes hores de carretera en les que no veiem una ànima, com passa a gairebé tot el país, arribem a un lloc ben curiós, conegut com a Solitaire. Es tracta d’un punt del camí on hi ha una benzinera, un munt de cotxes, motos i camionetes antics devorats per l’òxid del desert, amb un restaurant i un fantàstic pastís de poma que fa les delícies de tots els viatgers. De fet és la única benzinera que hi ha desde Walvis Bay fins al parc del Namib-Naukluft, on ens dirigim.

Uns vehicles rovellats marquen la nostra arribada a Solitaire

Després de la parada a Solitaire a dinar i tastar el pastís de poma, continuem fins al lodge on acamparem per dues nits. Té una piscina i amb la calor acumulada del dia ve molt de gust un bany. Quina és la sorpresa quan descobrim que, tot i la calor que hem passat, l’aigua està glaçada… i és que a la nit la temperatura baixa i molt!

Al matí ens llevem ben d’hora per poder anar cap a la coneguda Duna 45. La Duna 45 és coneguda perquè els viatgers hi van a primera hora del matí per veure la sortida del sol des del seu cim. Les dunes més properes al mar i paral.leles a la costa estan enumerades de forma paral.lela, com si fossin carrers. Les interiors estan enumerades en forma d’estrella i tenen números particulars. en el cas de la Duna 45, el nom prové de la distància a la que es troba del congost de Sesriem.

La cua de vehicles per anar a veure la sortida de sol fa que si et despistes arribis tard. No hi ha gent a Namibia, però per anar a veure la sortida de sol a la Duna 45 s’ha de contar amb més temps del que ens podriem imaginar

Com que tenim el campament bastant lluny de la Duna 45 i hi ha molt de trànsit per anar-hi (crec que és l’únic lloc de tot Namibia on hi ha aglomeració de gent), pot passar com ens va passar a nosaltres, que el sol surti i encara estiguis fent la cua per entrar al parc. El sol no espera a ningú així que si hi aneu, matineu, matineu molt!

Als peus de la Duna 45

La Duna 45 és una immensa muntanya de sorra de 300 metres d’alçada a la que es pot pujar seguint la carena. A la part de baix, on hi ha molta més gent, resulta difícil avançar perquè els peus s’enfonsen a la sorra però conforme anem més amunt, la pujada és menys intensa i la sorra està més compactada de manera que s’avança molt millor. Les vistes son impressionants amb el sol de fons daurant tota la sorra que tenim al davant.

Les vistes semblen decorats impossibles

Quan arribem a dalt, seiem a contemplar la immensitat que tenim al davant i la bellesa tan increïble que la natura ens ofereix en un lloc aparentment no apte per a la vida com és el desert del Namib. Em podria passar hores mirant a l’horitzo i estudiant les delicades corves que dibuixa la sorra…  Si ens esperem una mica, molts dels que han pujat a la duna a primera hora baixen ràpidament per continuar el seu camí i en podrem gaudir en silenci…

A la Duna 45 s’hi ha d’anar amb temps per contemplar i deixar que els nostres sentits s’empapin d’aquestes vistes

Tot i que la Duna 45 s’aixeca 300 metres, no és comparable amb la duna coneguda com a Big Daddy, que està molt a prop i puja fins als 380 metres! Nosaltres no ho fem, peró és possible pujar-hi. Pel que ens comenten, es necessita una bona estona per pujar-hi. Crec que si hi tornés a anar m’ho organitzaria per poder-hi pujar ja que sota el Big Daddy podem veure el Deadvlei de Sossusvlei.

En aquesta imatge veiem com comença la duna més gran del món, el Big Daddy. Si seguiu el caminet que fa la sorra arribareu fins a dalt de tot, a 380 metres d’alçada

Sossusvlei és el que es coneix com a Deadvlei. Son veritables cementiris vegetals al mig del desert. En realitat la paraula Deadvlei el que vol significar és un llac mort i no una vall com podriem sospitar. És així perquè la paraula prové de l’Afrikaans i no de l’anglès, tot i que soni similar a death valley. Aquestes valls es van formar en el passat quan hi havia crescudes dels rius. Aquestes crescudes inundaven les valls que es formen entre les dunes formant els Vleis (llacs entre les dunes). Aquestes petites crescudes i la acumulació d’aigua permetia que les acàcies, un dels arbres més resistens a la sequera del món que pot aguantar fins a 8 anys sense pluja, creixessin en petits “boscos” enmig de les dunes.

Però fa uns 900 anys hi va haver un canvi en la climatologia que va fer que els rius que creaven aquests Vleis s’assequessin i deixés d’arribar-hi aigua. Les dunes van anar aïllant cada cop més la zona i les acàcies es van assecar i morir. L’efecte del sol de justícia del desert va fer que la fusta patís un procés similar a la carbonització de manera que van quedar de color negre. La descomposició de la matèria orgànica requereix una mica d’humitat i en aquesta zona no n’hi ha prou perquè pugui tenir lloc aquesta descomposició de manera que fa 900 anys que tenim un bosc sec enmig de les dunes.

Les restes d’una acàcia dessecada fa 900 amys als peus del la gran Duna Big Daddy

La imatge de Sossusvlei és una de les més emblemàtiques de Namibia

Les formes de les acàcies, el color vermellós de les dunes i les restes del llac més blanquinoses amb un cel de blau infiinit confereixen unes imatges difícils d’oblidar

El que va ser el fons del llac està quartejat com si no fes tant temps que hi havia aigua.

Quan passeges pel Deadvlei de Sossusvlei no tens noció del temps. Miris on miris la vista és impressionant. Nosaltres ho visitem cap a migdia però estic segura que la vista a qualsevol hora del dia ha de ser màgica. Veure els colors blanc de la zona del fons del que va ser un llac, amb les acàcies seques en diferents colors com a testimonis d’un passat molt diferent, les dunes immenses vermelloses i un cel d’un blau etern és un espectacle es miri com es miri. Diuen que un cop cada 5-10 anys hi ha la possibilitat que les pluges facin que Sossusvlei tingui aigua durant unes setmanes i això fa que torni a brotar la vida. Crec que, com deien a Costa Rica, veure una cosa així seria “demasiado bonito”…

Un grup d’òrix ens despedeixen quan abandonem la zona de les dunes

Abandonem la zona del Namib on hem estat veient les dunes i encara tenim temps per veure com un grup d’òrix ens despedeixen. El Namib és possiblement un dels llocs més hostils de la terra però té la màgia del desert que fa que totes les visions siguin miratges. Com a testimoni de temps passats en els que hi havia petits rius que discorrien per la zona, visitem el congost Sesriem, que es troba prop de la entrada al parc nacional Namib-Naukluft. el riu Tsauchap ha donat forma a aquest congost entre sorra durant milions d’anys però tot i que diuen que té aigua tot l’any el cert és que quan nosaltres hi anem es pot percebre la humitat però no hi ha aigua. El nom del congost prové del fet que per arribar fins al fons del mateix calien sis (ses) tires de pell (riem) per aconseguir l’aigua que portava el riu.

La part ampla del congost de Sesriem

Conforme avancem pel llit del riu, el congost es va fent estret i la sorra ens cau des de dalt. La veritat que angoixa una mica ja que la erosió d’aquest conglomerat de sorra amb pedres és a velocitat de vertígen. Com deia, no hi ha aigua, però el nostre cos, castigat per l’aridesa del desert, nota que en aquesta zona hi ha humitat.

El pas de l’aigua ha anat escolpint les parets del congost

Acabada aquesta visita, iniciem el nostre retorn cap a Windhoek, on podrem descansar abans de tornar cap a casa.

Namibia és un país meravellós, tornaré.