Després de visitar Old Dongola, on veiem les restes de part de la història més recent de Sudan abans de l’arribada de l’Islam, continuem el nostre camí per explorar cronològicament les diferents civilitzacions que han habitat a la vora del Nil. Quan pensem en el riu Nil sempre ens ve al cap en primer lloc son els Egipcis, els seus temples i els seus faraons. Però el Nil és molt llarg i la civilització Egípcia va començar a desenvolupar-se a la zona més al nord, tocant al Mediterrani.

Desde Old Dongola ens dirigim com dèiem cap al Nord seguint el Nil i ens parem a fer un cafè típic sudanès carregat de gingebre al poblat de Gadar, que es troba entre oasis enmig del desert de sorra fina. Una de les primeres instruccions que ens dóna la nostra guia és deixar les càmeres al cotxe. Sembla que el govern no vol que es facin fotografies de llocs com els mercats i hi tenen gent que vigila de paisà que es compleixi la norma. Som la sensació al poblat, tothom ens mira rialler desde les ombres i s’adrecen a nosaltres amb un somriure. El cafè és deliciós i els que ens envolten s’acosten a nosaltres. Son ells qui ens demanen fotografies, que fem amb els telèfons ja que no ens han deixat baixar les càmeres. Sembla que a poc a poc les normes en aquest tema es van fent més flexibles.

Dins els poblats també podem trobar les tines d'aigua pels viatgers que vèiem per tot arreu en el camí. Sempre sota l'ombra d'un arbre i plenes d'aigua que es conserva fresca

Dins els poblats també podem trobar les tines d’aigua pels viatgers que vèiem per tot arreu en el camí. Sempre sota l’ombra d’un arbre i plenes d’aigua que es conserva fresca

Continuem el nostre camí cap al nord atravessant el desert Nubi i parem en un palmeral de dunes perfectes on podem dinar a l’ombra. Tenim sort, perquè sembla que en aquests palmerals habitualment hi ha les mosques de les palmeres, que no son nocives però si prou molestes.

Les dunes de la zona on parem a dinar estan cobertes d'una mena de planta enfiladissa que en sosté la sorra, i és que la sorra del desert Nubi és molt fèrtil gràcies al llim que el Nil ha anat deixant durant mil.lenis

Les dunes de la zona on parem a dinar estan cobertes d’una mena de planta enfiladissa que en sosté la sorra, i és que la sorra del desert Nubi és molt fèrtil gràcies al llim que el Nil ha anat deixant durant mil.lenis

El nostre trajecte continua fins arribar a Kerma. Kerma, també coneguda amb el nom de Dukki Gel, va ser la capital d’una civilització que avui coneixerem per primera vegada i de la que se’n sap ben poquet. És una civilització contemporània amb les piràmides de Giza (fa més de 5000 anys), però en no tenir escriptura és gairebé desconeguda. A la zona de Kerma hi ha un gran jaciment arqueològic, un dels més grans de la Nubia antiga i hi han construit un museu on s’exposen troballes d’anys d’excavacions a més de la part dedicada als faraons negres.

Aquest museu es troba als peus d’una gran muntanya d’adob, el temple conegut com Deffufa de l’Oest (que significa en Nubi edifici de blocs de fang). A primera vista sembla que es tracti d’una gran muntanya de fang, però quan t’hi acostes veus que hi ha restes del que van ser blocs d’adob disposats un sobre l’altre. L’edifici sembla massís. Les dimensions son immenses, crec que és la construcció més gran que he vist mai d’adob, fa uns 50 metres de llarg i arriba fins als 25 metres d’alçada. Es creu que és la estructura més gran i més antiga feta per l’home a l’Àfrica subsahariana!

Resulta curiós fixar-se en la forma del temple, que recorda al que veurem més endavant en el nostre viatge, el sagrat Jebel Barkal, que també varen venerar els egipcis més tard. Potser els Kerma ja adoraven aquella muntanya sagrada i la varen voler repetir en el seu temple. O potser és casualitat…

El gran temple dels Kerma, Deffufa de l'oest

El gran temple dels Kerma, Deffufa de l’oest

A la base del gran temple, hi ha tot de restes del que un dia va ser la ciutat de Kerma. Al temple s’hi pot pujar per una escalinata restaurada, des d’on contemplarem la posta de sol sobre el palmeral a ambdues bandes del Nil. De pujada, en un petit replà, hi podem trobar una gran base cilíndrica de granit blanc, una mena d’altar, que no se sap ben bé per a què servia.

Posta de sol sobre el palmeral del Nil

Posta de sol sobre el palmeral del Nil

Després de veure el déu Ra amagar-se per ponent, ens dirigim a visitar el museu. Com us he comentat, al museu hi ha troballes de la zona a més de tota una part dedicada als faraons negres (dinastia XXV) però una de les coses que trobo més curioses son les tombes dels Kerma. Els kerma s’enterraven en posició fetal en una mena de grans tines que rodejaven de pedretes negres a la part exterior i blanques a la superior. Recordeu les tombes del cementiri d’Old Dongola? Doncs aquí veiem l’origen de la col.locació de les pedres, és una tradició que a Sudan porta més de 5000 anys vigent, que es diu aviat!

Tomba kerma amb la característica disposició de pedres fosques a fora per espantar els mals esperits

Tomba kerma amb la característica disposició de pedres fosques a fora per espantar els mals esperits

A més de la disposició de les pedres, també hi veiem estris de ceràmica i caps de bestiar, en concret vaques. És curiós com històricament l’ésser humà sempre ha volgut marxar d’aquest món amb riqueses, des de fa mil.lenis…

Els Kerma és el que es coneix com el primer regne de Cush, el primer regne Cushita.

Continuem el nostre camí després de visitar el museu cap a Tombos, on dormirem en una casa núbia que han adaptat per poder allotjar turistes. Son cases senzilles amb un pati al davant i tancades tradicionalment per grans portes. La casa en la que ens quedem (i les més modernes) té la porta del pati de ferro, però la porta tradicional de les cases Nubies és una gran arcada amb una porta de fusta (al desert la fusta és un bé preciadíssim) i generalment un “trofeu” a la part superior, que pot ser un crani d’una vaca, un cocodril o qualsevol altre element que faci les funcions d’identificar als amos de la casa i donar-los un estatus en la societat.

Porta tradicional d'una casa Nubia

Porta tradicional d’una casa Nubia

Al dia següent passegem per Tombos i de sobte ens trobem amb una gran figura d’aspecte egipci tombada a terra. Ens hi acostem mentre la nostra guia somriu complaguda de veure la nostra sorpresa. Ens trobem a la cantera de granit de Tombos, que durant algun temps va proveïr de granit per les construccions egipcies en aquesta zona de Sudan. Es troba a la zona de la tercera cataracta. Aquesta cantera mostra signes d’haver estat abandonada bruscament amb feines inacabades com la gran estàtua que hem vist en primer lloc.

La estàtua es correspon amb una representació del gran faraó negre: Taharqo. Aquest faraó va ser el que va aconseguir defensar la zona dels atacs dels asiris i va arribar a regnar durant 36 anys, un regnat prou llarg pel que acostumaven a durar. Finalment va ser derrotat pels asiris i això va significar el final del gran Egipte unificat.

Estàtua inacabada a la cantera de Tombos del faraó Taharqo

Estàtua inacabada a la cantera de Tombos del faraó Taharqo

Al voltant de la cantera hi ha més restes d’època egípcia, des d’una zona amb la signatura de l’escribà del faraó Tutmosis III, fill de la coneguda Hatshepsut (el que va fer destruir la cara de totes les imatges de la seva mare que li va arrebatar el tron quan ell era un nen. També hi ha més inscripcions a les roques que no sabria identificar.

Inscripcions i esteles a la cantera de Tombos

Inscripcions i esteles a la cantera de Tombos

 

Egipte no va aconseguir combatre el primer regne de Cush fins que va disposar de cavalls, que els van permetre remuntar el riu i arribar a la tercera cataracta. Això va passar en època de Tutmosis III, i això ho explica l’estela a la imatge següent. Amb els cavalls tiraven dels barcos a contra-corrent i d’aquesta manera van aconseguir arribar al que més tard es coneixeria com Alt Egipte o Nubia.

Estela de Tutmosis III on s'explica com remunten la tercera cataracta gràcies als cavalls que traccionaven dels vaixells

Estela de Tutmosis III on s’explica com remunten la tercera cataracta gràcies als cavalls que traccionaven dels vaixells

Després de la visita a la cantera i un agradable passeig descobrint inscripcions a les pedres més o menys clares, continuem fins al Wadi Sebu. Un Wadi és un riu sec, un riu que normalment no porta aigua però que quan hi ha les pluges a la zona de les muntanyes pot arribar a portar grans cabdals d’aigua que arrosseguen i dónen vida ni que sigui momentàniament a les zones més àrides de la terra. Peró no sempre Sudan i el seu desert han estat zones tan seques. En època pre-egípcia probablement la zona del Wadi Sebu era un riu més o menys permanent envoltat d’una savanna. I allà els sudanesos de la època passaven llargues hores a la fresca. En aquests temps es dedicaven a treballs artístics i avui dia ens han deixat els seus petroglifs, que no son més que gravats a la pedra.

El wadi Sebu avui és gairebé totalment sec, però no sempre ha estat així

El wadi Sebu avui és gairebé totalment sec, però no sempre ha estat així

A les parets de pedra hi trobem gravats que representen tota mena de fauna que avui només coneixem en països més al sud del continent africà. Hi ha clares representacions de jirafes, zebres, estruços, lleons, òrix,… fauna que sense cap mena de dubta habitava aquesta zona en aquella època.

Clara representació d'uns òrix en els petroglifs del Wadi Sebu

Clara representació d’uns òrix en els petroglifs del Wadi Sebu

Aquests dibuixos ja son sorprenents però el més fascinant de tot ho veiem al final de la visita. En uns dels petroglifs es veuen representats els vaixells dels egipcis remuntant la tercera cataracta. Son el que es coneix petroglifs de contacte (de contacte entre dues civilitzacions) que deixen constància de la manera en la que veien els locals l’ascens del riu per part dels egipcis que canviaria la seva història per sempre.

Representació dels vaixells egipcis remuntant la tercera cataracta amb cavalls remolcant els vaixells

Representació dels vaixells egipcis remuntant la tercera cataracta amb cavalls remolcant els vaixells