El relat del viatge a Camerún comença amb la nostra arribada al aeroport de Yaoundé volant amb la companyia Air Maroc. Arribem de nit, plou i l’Abdul, el nostre guia, ens presenta el seu germà, que té un cotxe d’empresa. Acabem de conèixer el nostre guia i el primer que coneixem de Camerún és que el seu germà té un cotxe d’empresa. Està clar que està ben posicionat i això és quelcom que cal que el món sàpiga! Nosaltres anem en un altre cotxe, bastant destartalat. Els tràmits a l’arribada al país son prou ràpids, ens revisen el carnet de vacunació, comproven que portem el visat al nostre passaport i poc més.

Dormim a l’hotel i ens despertem amb el traquetejar d’un tren de mercaderies que avança feixuc entre les barraques de Yaoundé. L’ambient és enganxós, humit. Ara ja no plou, però gairebé sembla que si ho faci. El plan era sortir a les 8.30h del matí en direcció als poblats pigmeus pero al final sortim més tard. Esperem asseguts a la porta de l’hotel, veient com el guia va amunt i avall. La resposta és sempre que ja de seguida sortim, però no sortim. La resta del grup ha dormit a Douala i ens hem de trobar amb ells. Sembla que anirem com a mínim dues hores tard. Som a l’Àfrica, i aquí la vida passa tranquila, sense pressa. Ens relaxem i acomodem a les cadires de l’hotel i veiem la vida passar, tard o d’hora arrencarem, segur.

Finalment arrenquem, pujats a la part del darrera d’un cotxe senzill amb seients tous, anem avançant tremendament a poc a poc pels carrers de Yaoundé que semblen un mercat infinit. Paradetes amb fruites, verdures, tota mena d’estris per la llar, carnisseries, tallers mecànics,… totes elles es van seguint una darrera l’altra. No s’acaben mai. El nostre avenç és feixuc. El trànsit pels carrers de sorra és completament aturat. L’Abdul ens diu que és el normal a la capital.

Ens parem a una benzinera i veiem com el guia truca per telèfon esberat. Gesticulant s’allunya de nosaltres. Se suposava que haviem de trobar a la resta del grup en aquesta benzinera però sembla que el conductor del bus i el guia no s’han entès. Ens diu el guia que clar, com que el conductor és de la zona anglòfona, no se n’entera de massa. Detectem certa rivalitat entre les zones anglòfona i francòfona. De fet, Camerún és l’únic país del món en el que el número de persones que parlen anglès està reculant, en favor del francès, parlat per la majoria que ostenta el poder. Hi ha rivalitat de fa anys entre anglòfons i francòfons. Ara sembla que han trobat riquesa a la zona anglòfona i el conflicte està servit.

Tornem a pujar al cotxe, hem d’anar cap a una altra benzinera a trobar la resta del grup. De nou ens veiem immersos en el trànsit incomprensiblement intens de Yaoundé. El guia va trucant al conductor. No entenem el que diuen però sembla que del tot d’acord no estan. Finalment, i després de 4 hores, ens trobem amb la resta del grup. Per dins tenim un cert neguit ja que després de tantes hores (ells encara en porten més a dins la furgoneta) per trobar-se amb nosaltres, potser no els trobem del millor humor del món. Però veiem que del minibus baixa un grup de gent jove, amb alegria, contenta i somrient. Es coneixen entre ells. Es respiren bones vibracions. Aquesta gent seran grans companys de viatge, n’estic segura!

Dins el bus comencen les presentacions i les explicacions de la odissea que han viscut ells per arribar al punt de trobada. Hi ha molt bon ambient, ens en anem a veure un grup de pigmeus i el que anem veient per la finestra fa molt bona pinta. Aquest viatge promet, ens relaxem veient el paisatge per la finestra i escoltant els nostres nous amics que segueixen parlant animadament.

Però el relax dura poc. El minibus s’ha escalfat i hem hagut de parar. El conductor té el motor obert i el sol apreta així que ens posem sota cobert en una cabana de canyes i aprofitem la estona per dinar els entrepans que hem comprat a la boulangerie.

I quina és la nostra sorpresa quan ens fixem en el que estan fent en el nostre transport. El conductor ha agafat el pot de salsa de tomàquet triturat que teniem per la pasta que possiblement menjariem en algun moment i l’està posant cap a dins el radiador. Els nostres ulls es surten de les òrbites. Ens agafa un riure que podriem dir que és de sorpresa però també amaga certa incertesa, inseguretat… és el vehicle amb el que ens hem d’endinsar a la selva camerunesa i l’estem arreglant amb tomàquet triturat!

I, per sorprenent que pugui semblar, la cosa funciona. El minibus torna a arrencar. Hem perdut moltíssim temps entre no trobar-nos i la averia així que sembla que arribarem tard. El plan és arribar fins a la zona propera a on viuen els pigmeus i fer un trekking per arribar al seu poblat d’unes dues hores. Arribarem molt més tard del previst, però ens esperen així que, animats, tornem a pujar dalt el minibus. La carretera ha passat a ser de sorra vermella i comença a ploure amb intensitat. Bé, intensitat és poc, comença a ploure amb fúria. Sembla que el cel es trenca sobre nostre. El vidre del davant del minibus està completament blanc per la intensitat de la pluja i no es veu la carretera. Mai no havia vist ploure d’aquesta manera, i sóc del Maresme, que estem acostumats a la gota freda a la tardor!

Inicialment el plan era fer el trekking encara que fos de nit amb els frontals per arribar a dormir al poblat pigmeu però plou amb tantíssima intensitat que optem per quedar-nos en un hotel local a Messamena. És una població molt petita que no està gens, i quan dic ‘gens’ vull dir ‘gens’, acostumada a visites de blancs. Segueix plovent i ens refugiem en un bar a prendre una cervesa fresqueta mentre ens preparen la pasta (això sí, sense tomàquet) per sopar. Al nostre voltant tot el poble observant-nos. No és habitual que tinguin visites d’europeus i estan fascinats mirant com ens comportem. Aquesta és una de les parts meravelloses de viatjar, veure com els del lloc on vas tenen la mateixa o fins i tot més curiositat per veure’t a tu que la que tu tens per veure’ls a ells.

Com que hem perdut molt temps, el plan és matinar moltíssim demà i a les 5 sortir per anar a fer el trekking que haviem de fer aquesta nit. Així ho fem. A les cinc de la matinada, ja sense pluja, ens enfilem al bus que surt amb dificultat de la zona on estava aparcat al alberg per la gran quantitat de fang que hi ha. De nou estem animats, cansats però amb moltes ganes de, per fi, començar el que seria el viatge pròpiament dit. Però als 3 km de sortir ens trobem amb que el minibus es torna a espatllar. Està clar que el tomàquet no és una sol.lució definitiva així que no us recomano fer-ho als vostres cotxes! Per sort s’espatlla davant una casa on la mestressa ens dóna aigua calenta per poder fer-nos cafè i te i esmorzar.

El conductor i el guia cada cop es porten pitjor entre ells. Arriba un moment que el conductor es posa a canviar una roda, que no estava espatllada, ho fa clarament per no haver de discutir més amb el guia. La situació es surrealista. Els de la casa s’entretenen encuriosits mirant-nos i interactuant amb nosaltres.

Un dels nens de la casa en la que ens van oferir aigua calenta per poder esmorzar

Passades 4 hores, apareix de nou el nostre guia amb un 4×4 i dues motos. Dos del grup aniran en moto i la resta anirem apretats a la part del darrera del tot-terreny fins al punt d’inici del trekking. Allà ens reben els nostres nous guies, un grup de pigmeus jovenets, encapçalats per un que porta un antifaç adaptat per cobrir-se un ull que va perdre fa un any. Son ells els qui ens guien per dins la selva caminant durant una hora i mitja. Sorprenentment, tot i la intensíssima pluja d’ahir, no hi ha fang. El bosc és tan dens que no arriba a mullar intensament el terra, absolutament cobert de restes vegetals. Estem al segon pulmó del món. Cal portar calçat preparat perquè si que hi ha passos d’aigua on inevitablement et pots mullar, però el camí està pràcticament sec. Bé, li dic camí però certament si no vas amb un pigmeu al davant que et guii, és impossible distingir-lo de la resta de la selva.

El sostre dels arbres a la selva protegeix de la pluja

Finalment arribem a un clar en el que hi ha un poblat pigmeu de cabanes fetes amb vegetals. Ens reben un grup de dones grans amb càntics i fulles de palma. Entre elles hi ha el que fa tota la pinta de ser el líder espiritual o bruixot. Tenim la pell de gallina, hem arribat al poblat baka. Els baka son un poble de les tribus pigmees que habita aquesta zona de Camerun i l’Àfrica central. Els pigmeus com a grup son els que es van escindir fa més anys de la resta de grups ètnics africans i es van adaptar a la vida a la selva. Son gent d’estatura baixa i moviments àgils i ràpids completament adaptats a la vida entre branques al sotabosc de la selva.

El bruixot del poblat baka

El primer que ens crida l’atenció és el que sembla ser el bruixot del grup. Es tracta d’un home d’edat mitjana però que va vestit amb una mena de “tutú” fet amb fibres vegetals i porta múltiples cues de gineta penjades per tot arreu.

Els personatges més importants del poblat baka

La societat baka és acèfala, és a dir que no hi ha un cap de tribu com hi pot haver en la majoria d’altres ètnies, però si que tenen personatges importants del poblat que ens presenten d’un en un. Coneixem al bruixot, al més longeu del poblat, el que ensenya a caçar, la comadrona, la que fa els piercings,… si, he dit els piercings, i és que els pigmeus baka encara conserven la tradició de fer-se perforacions en les que posar-se decoració que pot ser des d’ossos a branquetes.

Dona baka amb perforació al nas amb intenció decorativa

El poblat està format pel que es coneix com a muglús, cabanes amb forma d’iglú fetes amb branques i fulles que son completament impermeables. Com en moltes societats africanes, les diferents feines estan repartides entre els gèneres i la construcció dels muglús és feina de les dones baka, que les decoren constantment amb fulles fresques i en mantenen l’entrada neta.

Els muglús es construeixen a ran de terra entre els arbres amb materials vegetals

Els rajos de sol es colen entre les fulles dels arbres altíssims creant imatges que semblen de somni

A poc a poc, anem acostant-nos mútuament, els baka a nosaltres i nosaltres als baka. No estan gens habituats a visites de blancs. Els nens petits encara s’espanten quan ens veuen tan descolorits. Ens comenta l’Abdul que van vestits però fa relativament poc, que van ser els missioners cristians qui els van anar acostumant a cobrir-se el cos, però ells no portaven roba. Vivien completament integrats a la natura, i en gran mesura encara ho fan. Conforme va passant l’estona veiem que les dones ja no es preocupen de cobrir-se els pits, ja s’han acostumat a la nostra presència i comencen a actuar no del tot com si no hi fossim però si amb més naturalitat.

Els nens baka no van a l’escola, aprenen dels grans a ser un bon baka, en total convivència amb la natura

Arriba un moment absolutament solemne, el moment en el que ens conviden a la casa de la paraula. No tothom hi pot entrar. És un espai reservat per a reunions importants per a la població i és un gran privilegi que ens hi convidin. Per entrar-hi, les dones grans i el bruixot ens tornen a beneïr amb els seus càntics. Fan cants polifònics amb uns aguts que semblen d’un altre món. És emocionant.

Entrada a la casa de la paraula

La casa de la paraula és possiblement el lloc més important en moltes societats africanes. És on es prenen les decisions importants per al poblat i on es dirimeixen els possibles conflictes i situacions complexes a les que es pugui enfrontar la població. Allà, els ancians del poblat i el bruixot ens expllquen com conviuen en respecte i equilibri amb la natura. Estimen la selva que els dóna la vida. Son animistes, però tenen un déu al que adoren especialment i és el gingi, el déu de la selva. La casa de la paraula dels baka és un muglú geganti en el que podem fer peu dret i hi cabem unes 20 perones!

A la casa de la paraula, amb els ancians del poblat i el bruixot

Hem comentat, que tot i no portar robes característiques, els baka es decoren amb piercings però alguns baka també porten tatuatges i les dents esmolades. És un ritual que només fan en el cas que el gingi dóni permís i digui que és un bon moment. El gingi parla a través del bruixot, que és fàcilment identificable per la manera en la que va vestit. Ens diuen a la casa de la paraula que a la nit hi haurà una festa en la que preguntaran al gingi si l’endemà es pot fer el ritual de l’esmolat de dents. Si el gingi dóna el seu permís, demà ho podrem veure. M’entra aquella sensació agredolça que sempre tinc amb rituals així. Per una banda veure-ho és de privilegiats ja que son costums ancestrals que pocs poden veure en directe. Però per l’altra, no tinc cap dubte que es tracta d’un ritual tremendament dolorós i segurament sigui molt dur veure-ho en directe… Esperarem a veure què diu el gingi…

Dona baka amb les dents esmolades i una petita escarificació a la cara

A la tarda ens ensenyen el seu mètode de cacera. Un grup de dones surten del poblat amb gossos fent sorolls i ‘armades’ amb vares. A uns pocs metres del poblat comencen a donar cops a la entrada d’un cau. En una altra sortida del cau, un petit gos espera a que surti una rata de selva. Quan la rata intenta fugir per l’altra sortida espantada, les dones la colpegen amb els pals fins que la maten. Amb el bullici del moment el gosset acaba rebent un bon cop de pal i s’allunya endinsant-se a la selva cridant. No el tornarem a veure. La petita rata serà el sopar de la família de la dona que l’ha caçat.

La dona que ha caçat la rata ens la mostra orgullosa, aquesta nit la seva família podrà incloure més proteïna a la seva dieta

El bosc selvàtic dóna als baka tot el que necessiten per viure, fins i tot els facilita medicines. Evidentment es tracta de medicina tradicional però amb un petit passeig podem comprovar com utilitzen la escorça de diferents arbres per obtenir sol.lucions entre mèdiques i màgiques. Així, en tenen pel mal de panxa, per la bronquitis i, com no? per millorar la potència sexual dels homes. Els preguntem a les dones si realment funciona mentre el bruixot, en pren una bona dosi. Aquesta nit hi ha festa i es deu haver de preparar… Elles enriolades ens afirmen que sí que funciona! Sembla mentida que sense parlar el mateix idioma hi ha coses que no necessiten paraules i que fan riure a totes les societats del món, per ancestrals que siguin!

Les escorces dels arbres permeten fer pocions de medicina tradicional

Amb la caiguda del sol, de seguida es fa fosc al poblat baka i els homes caçadors han tornat de la selva amb el material que faran servir per crear el gingi de la festa d’aquesta nit. Els tam-tams comencen a sonar i la festa comença quan es fa fosc.

La percussió forma part de qualsevol festa africana

El gingi resulta ser tremendament semblant al fetitx que havia vist en la festa animista a Benín. No és més que una mena d’escombra gegant que gira sobre si mateixa i va perseguint dones i nens que el provoquen amb cants i balls. Els cants son de nou polifònics i tremendament aguts. Els homes van guiant el camí que va fent el gingi mentre gira com una baldufa al voltant del foc.

El gingi

En poca estona tothom se’n va a dormir, sembla que el gingi ja s’ha calmat. Ens fiquem a les nostres tendes i ens relaxem recordant-nos a nosaltres mateixos com en som d’afortunats de poder conèixer llocs i gents tan diferents de la nostra realitat. Encara no ha sortit el sol quan se senten a la llunyania unes notes que recorden a un instrument de corda, no sabria dir quin. Mentre anem obrint els ulls comencen a sonar de nou els timbals i els cants tornen a aparèixer. La festa ha tornat a començar. Crec que és la única ètnia que conec que matina per fer una festa!

Els homes envolten el gingi amb fulles de palmera i a poc a poc el van treient del poble. La festa s’ha acabat i el gingi ha dit que no és un bon dia per fer el ritual d’esmolat de dents. De nou, en part respiro tranquil.la per no haver de veure el patiment de ningú, i en part una mica trista per no tenir la oportunitat de veure-ho. Son dicotomies que tinc sovint de viatge…

Els homes separen al gingi i a poc a poc va sortint del poblat

Acabada la festa la vida torna a la normalitat al poblat baka. Els tam-tams queden arraconats i els nens tornen a correr i jugar per tot arreu mentre les dones preparen el menjar i arreglen els seus muglús.

Abans de desfer el nostre camí i tornar al punt on ens recull el minibus, els homes ens porten a una zona propera on ens ensenyen la manera amb la que preparen les trampes per caçar utilitzant lianes i fibres vegetals. També ens ensenyen com fan servir aquestes mateixes lianes per enfilar-se dalt els arbres i agafar la mel. És increïble el grau d’integració amb l’entorn d’aquesta gent.

Una liana vegetal és la que permet als baka enfilar-se dalt d’arbres infinits

Encara amb els sentiments a flor de pell per la increïble experiència viscuda amb aquesta gent, ens disposem a marxar del poblat per continuar el nostre viatge. Ens va costar arribar, molt, però va ser una experiència increïble. Havia vist altres grups pigmeus a Uganda (els twa), però no tenien res a veure amb els baka. Els baka segueixen vivint de la manera com han viscut durant milenis, completament adaptats al medi i pràcticament no pervertits ni per altres ètnies, ni altres religions, ni altres cultures. Les grans indústries que talen arbres per fer plantacions de palma els pressionen perquè abandonin el seu entorn. Tant de bo això mai passi. No podem perdre aquesta immensa riquesa cultural.

Quan arribem al camí on ens havien deixat el 4×4 i les motos, ens trobem de nou amb el mateix minibus que ja ens ha deixat tirats un parell de vegades… no podem evitar un somriure pensant que tornen a venir problemes… però això us ho explicaré al proper post.