Colors… meravellosos colors…

Sempre que torno d’un viatge me n’adono que els colors juguen un paper molt important en els records. Cada país té el seu color. Un cop has visitat un lloc i el teu cor li ha assignat el seu color, sempre que el veus et retornen a la ment les experiències i sensacions viscudes. Els colors permeten viatjar en el temps… I no només els colors, de vegades les olors o també els sons ens poden transportar a terres llunyanes que hem tingut la fortuna de conèixer. Ara em vénen al cap les olors de l’arribada del peix a la platja de Mbour (Senegal) on les olors nauseabundes de les restes oblidades del peix es combinen amb la magnífica visió del caos organitzat en el que els joves corren per la platja per poder descarregar com més peix millor i guanyar-se el jornal. I qui no recorda després de ser-hi la crida a la oració a les mesquites dels països musulmans?

Però això anava de colors i me n’estic anant pels núvols. Us estava explicant com cada viatge que he fet m’ha deixat el seu color. Així, Costa Rica és indiscutiblement verda. El verd i l’abundància d’aigua per tot arreu son els records més vius que en tinc. I hi podriem afagir el color taronja intens, del bec dels tucans, aquelles aus impossibles que semblen ser només en dues dimensions, com si fossin de dibuixos animats. El verd també és un color que se’l disputa Sri Lanka, però d’una intensitat més baixa. La ‘petita Àfrica’, la llàgrima d’India, és verda per tot arreu. Thailàndia també estaria en la gamma de verds, tot i que les platges de vegades poden fer pensar en el blau turquesa, que predomina a les seves aigües. Però a Thailàndia hi ha un altre color, aquest més relacionat amb les creences humanes que amb la natura: el daurat dels seus budes.

El daurat dels budes en totes les seves postures també podria ser el color de Thailandia

La verdor de Costa Rica als peus del volcà Arenal

Sri Lanka, amb els seus camps de te verd intens

Jordània té el color del blat que tant em va impactar quan vam pujar al Mont Nebo, des d’on segons les escriptures, Moisès, amb 120 anys d’edat i després de 40 anys d’èxode des d’Egipte guiant el seu poble, va poder divisar la terra promesa a l’altra banda de la fèrtil vall del riu Jordà. Sempre m’han meravellat les llegendes i és indiscutible que la Biblia n’està plena, independentment de si hi creiem o no. A Jordània, però, li hem d’assignar un altre color: el rosa. El rosa intens amb aigües de la pedra que conforma un dels llocs més impressionants del món: la ciutat de Petra, la ciutat perduda dels Nabateus.

El color blanc trencat de la sorra de la zona de la vall del Jordà a Jordània

La meravellosa Petra amb la seva pedra rosa de totes les tonalitats

I ens en anem a Àfrica, la terra dels colors, la terra càlida i acollidora que em té el cor robat. El color que més em va impactar a Senegal va ser el vermell, el vermell de la terra que els locals diuen que està tenyida per la sang vessada. Marroc té el color ocre de les dunes del desert a Merzouga, on el desert es torna un miratge que atrapa les mirades. El magnífic Egipte té el color intens de la sortida del sol, de Rà un dels seus déus més importants, el color de la pedra de les piràmides. I Etiòpia… Oh! Etiòpia, té el colors diferents, al sud és el vermell del fang amb el que es fan les trenes les dones Hammer, al nord, el color és el blanc, el blanc dels mocadors amb els que els fidels ortodoxes etíops es cobreixen el cap per anar a la cerimònia de la missa. Botswana té un color daurat clar, efecte de la sorra blanquinosa que li regala el Kalahari a la savanna, el color del pèl dels grans felins que hi habiten, els lleons.

El sol de la tarda banya les dunes daurades del desert de Merzouga a Marroc

El blanc dels fidels del nord d’Etiòpia anant a missa pietosos

Color xocolata en els cabells de les dones Hammer del sud d’Etiòpia a la vall del riu Omo

Madagascar pertany a la meva estimadíssima Àfrica. Només 400 km separen la separen del continent dels colors però pel que es diu en realitat és un món a part. La quarta illa més gran del món i la més gran d’Àfrica, amb un territori similar al de la península ibèrica i amb una capital de nom impossible de memoritzar (Antananarivo) però que disfruta d’un nom d’amiga, Tana, amb la que els locals i els que algun cop han sentit curiositat per ella la anomenen carinyosament. És bonic que una ciutat tingui un nom ‘pels amics’. De fet la meva ciutat també el té: Barcelona és coneguda col.loquialment com Barna (tot i que els extrangers la coneixen com a Barça…).

De majoria cristiana i amb una petita comunitat musulmana al nord, encara hi sobreviuen regions animistes que les grans religions monoteïstes intenten seduïr. No ho aconsegueixen, les arrels de les creences ancestrals estan molt endins en les ànimes d’aquestes poblacions. Segueixen sacrificant cebús en honor als seus déus animistes. De fet, les tradicions són tan fortes que diuen que la supervivència dels lèmurs, un dels animals més emblemàtics de l’illa, és gràcies a les supersticions… Menjar carn de lèmur és un tabú per la societat malgatxe, nom amb el que es coneix la gent que habita la gran illa vermella. Em va sorprendre la provinença del nom del lèmur. El lèmur era un fantasma o un esperit en la mitologia romana. Sembla ser que aquests petits primats criden en la nit i per això els van considerar mereixedors d’aquest apel.latiu. Són uns primats especials que només es troben a Madagascar de forma endèmica. Diuen que quan arribes a Madagascar en veus tants que la seva observació amb els dies es converteix en quelcom tan normal com veure un colom. Dubto que la meva càmera pensi el mateix i, fins que no aconsegueixi ‘la mirada’ del lèmur, no em cansaré de disparar!

Els lèmurs tenen un depredador principal, el fosa, al que atribueixen una natura demoníaca. Tindré la sort de veure’n? Diu la llegenda que quan llepen la cara dels humans aquests entren en un estat de somnolència que els hi permet arrencar els intestins. També diuen que sempre que poden rapten nadons. Potser per això els van atorgar el paper dels dolents a la pel.lícula d’animació Madagascar? Semblen felins, però no ho són. No hi ha grans felins salvatges a Madagascar. Sabent que no són felins, podriem pensar que son família dels cànids com les seves veïnes les hienes, però tampoc no és així. De fet son parents de les mangostes i son el representant més gran d’aquesta família. Una de les característiques més fascinants de Madagascar: hi ha espècies absolutament úniques, que han evolucionat separades de la resta del continent.

És també molt coneguda l’avinguda dels baobabs. En el meu primer viatge a Àfrica, a Senegal, em vaig quedar absolutament impressionada amb les dimensions dels Baobabs. A Madagascar hi ha sis espècies de baobabs que només creixen allà. Una d’elles es la que té forma d’ampolla, que acostuma a aparèixer en qualsevol imatge de Madagascar (juntament amb el lèmur) com a emblema de l’illa. Semblen arbres dissenyats per decorar una obra de teatre infantil. Tenir-ne un al davant ha de ser magnífic!

Els baobabs de l’Àfrica continental son ben diferents dels de Madagascar. En aquesta imatge, un baobab de Botswana

Madagascar es va separar d’Àfrica fa 92 milions d’anys, un temps que resulta impossible de dimensionar per al meu cap. Aquest aïllament del continent va possibilitar una evolució independent de moltes espècies d’animals i plantes, i per aquest motiu és un dels punts més especials d’observació de fauna i flora del món. Aquest fet no va passar desaparcebut a Charles Darwin, el naturalista anglès que va parlar per primer cop de l’evolució de les espècies. Darwin era un apassionat de les orquídies, unes plantes que han desenvolupat un sistema molt sofisticat per aconseguir la pol.linització. Produeixen molt poc pol.len per poder estalviar energia i això es tradueix en que han de ser tremendament eficients. Tenen una gran especialització per atraure determinats tipus d’insectes que disseminin el pol.len per a poder reproduir-se. La orquídea de Madagascar (Anagraecum sesquipedale) li va treure el son a Darwin durant molts anys, de fet fins i tot li va costar burles. Té un receptacle per nèctar tremendament llarg i Darwin va postular que hi havia d’haver una papallona a Madagascar que hagués desenvolupat una trompa prou llarga com per arribar al fons del receptacle, d’uns 30 centímetres. Els seus col.legues es van riure de la seva teoria, però amb els anys es va descobrir que efectivament tenia raó, que la papallona existia (Xanthopa morganii praedicta – praedicta perquè Darwin la va predir…), i amb això es van establir les bases per definir la coevolució: la evolució de dues o més espècies adaptant-se l’una a l’altra per poder sobreviure.

Sempre m’agrada conèixer ni que sigui una mica la història dels llocs on viatjo. En el cas de Madagascar la veritat que m’era totalment desconeguda. Els primers en arribar a les costes de Madagascar curiosament no varen ser humans provinents del continent africà sino que van ser gents que es varen embarcar en un llarg viatge de més de 5000 kms per mar desde Indonèsia. Per aquest motiu, els trets facials i l’idioma tenen un origen asiàtic i no Africà. Sorprèn, oi?  Es protegeixen la pell amb una barreja de sorra i plantes, quelcom que es fa per totes les costes de l’Índic. Van portar els seus animals domèstics, entre ells els cebús. Va ser a posteriori que van arribar també humans d’ètnia bantú provinents del continent africà. Els perses i els àrabs van arribar a Madagascar a l’edat mitjana. Ho van fer amb una mena de faluques, molt similars a les embarcacions que naveguen pel Nil. Avui els pescadors malgatxes encara les fan servir per feinejar en les costes. De fet els àrabs van ser qui van donar el nom a Madagascar, prové de Al madina gaskaria, que significa ‘la ciutat bonica’, no ho trobeu màgic? Els pirates europeus també hi van fer maldats i Madagascar no es va lliurar del comerç d’esclaus. Espanyols, Francesos, Britànics i Portuguesos s’hi van intentar instal.lar però la població nativa va resistir-s’hi amb èxit. Va ser finalment colònia francesa (per això la segona llengua és, després del malgatxe, el francès). Al 1960 va aconseguir la seva independència. Des de llavors hi ha hagut revoltes, cops d’estat i governs de dubtosa legitimitat. Sembla que la transcisió cap a la democràcia plena és complicada en tot el continent africà, inclosa la seva illa més gran.

A Madagascar li diuen la Illa Vermella. Em pregunto què haurà portat a donar-li aquest color. Diuen que és com un continent en miniatura en la que es poden veure des de deserts fins a selves tropicals. Es voldrà apoderar Madagascar del color vermell? Serà un vermell de sang com explicaven a Senegal? De sempre he volgut anar a Madagascar a conèixer aquesta meravella que fusiona cultures africanes i asiàtiques i en la que hi ha una diversitat natural única. Sospito que si en tornar us dic que Madagascar és vermell, serà el vermell intens d’un rubí que guardaré per sempre en el petit joier que és el meu cor. Estic completament segura que Madagascar, aquesta destinació somiada, acabarà enamorant-me, i us ho explicaré amb tot luxe de detalls per aconseguir que vosaltres també us n’enamoreu.