Tant voltar pel món, de vegades no ens en adonem de les meravelles que tenim a l’abast de la mà. De vegades el pressupost no ens permet fer grans viatges però no ens en hem d’oblidar que molt a prop de casa tenim moltíssims llocs carregats d’història que ens poden permetre disfrutar i aprendre en un sol dia. Amb aquest objectiu, inicio una sèrie de posts (amb una freqüència que dependrà del temps lliure que tingui), de petites escapades per aquest petit gran país en el que vivim, Catalunya.

El primer lloc al que anirem és Cardona, a la Catalunya Central, escenari del 1714 i lloc estratègic clau durant segles.

Per entendre una mica la importància d’aquest lloc és important conèixer una mica la història. A l’any 711 els musulmans van fer la seva entrada a Europa per Tarifa. En molts pocs anys van anar avançant cap el nord fins arribar a prop de París. Val a dir que no van trobar massa resistència a la península però l’exèrcit gal els va fer recular fins la zona on ens trobem. Això va fer que aquesta zona adquirís una importància estratègica clau per la defensa dels territoris cristians. Borrell II va decidir que Cardona havia de ser un enclau estratègic i necessitava gent per poder fer la defensa del territori. Amb aquest objectiu va emetre la carta de població de Cardona, la carta de població més antiga que es conserva en l’estat espanyol i que data del 986 d.C. En aquesta carta, s’atorgava als futurs pobladors de Cardona una sèrie de privilegis com el dret a mercat, la exemció d’impostos i el dret a recollir sal de la muntanya de sal cada dijous per a satisfer les necessitats personals així com la protecció de les seves dones, nens i ancians dins la fortalesa en cas de conflicte. La condició de tot plegat era que tot home entre 14 i 60 anys havia de lluitar en cas de guerra, es convertien en exèrcit.

La ciutat organitza un recorregut pel centre històric que s’inicia amb la explicació d’aquesta carta de població i es continua passejant pels carrers de la vila medieval amb un fantàstic guia que explica les curiositats i la història de la ciutat.

Cardona era un encreuament de camins, entre ells de camins de peregrinatge cap a Santiago de Compostela, i com a tal, tenia un hospital (de hospitalitat, no amb el concepte amb el que el tenim avui) on es tenia cura dels peregrins i se’ls netejaven les ferides. Actualment, en el que era l’antic hospital hi viu una família i no es pot visitar, però sí la petita capella dedicada a Sta. Eulàlia adjacent al mateix.

L’esglèsia de St. Miquel és la principal de la vila de Cardona. La part superior del campanar va ensorrar-se i la van substituir per una estructura de ferro que allotja les campanes. En el seu interior hi conté Notre Damme du Port, una figura que va portar el duc de Cardona de Marsella després de la conquesta d’aquesta ciutat.

En el seu interior també hi podem observar un retaule d’art flamenc explicant la història de Sta. Úrsula i les 11.000 donzelles que van ser mortes pels Uns (això sí, després d’una festa de 3 dies i 3 nits que va organitzar el papa amb els bisbes a l’arribada del vaixell amb les damissel.les…). També hi ha una cúpula barroca que han restaurat, però la veiem d’un blanc immaculat perquè han decidit que com els colors no s’han mantingut, no s’han de imitar. La curiositat és que hi ha un angelet negre, que si esta pintat, que sembla que va voler deixar el director de la restauració en homenatge als Angelitos Negros de Machin… per llogar-hi cadires!

En acabar la visita pel centre històric, ens dirigim cap a la muntanya de Sal, una de les principals raons de la riquesa d’aquesta ciutat i dels senyors de Cardona, que eren coneguts com els reis sense corona i els senyors de la Sal. La sal en aquell llavors era un bé equiparable al petroli o l’or avui en dia, així que podem imaginar la riquesa que devien arribar a acumular els Cardona, que van ser primer vescomtes, despres comptes i finalment ducs de Cardona (actualment encara hi ha descendents del llinatge però es van emparentar amb els Medinaceli i van anar cap a Córdoba).

A la muntanya de sal ens expliquen un altre tipus de història, història geològica i el per què de tenir una muntanya de sal que emergeix. Fa 40 milions d’anys Cardona i els seus voltants eren part d’un mar que es va anar dessecant. Això va deixar un sediment salí d’uns 2 km de profunditat en tota aquesta zona. En la formació dels pirineus, es van moure les plaques i el sediment es va plegar justament per formar la muntanya de sal. Per aquest motiu els estrats es veuen en vertical i no en horitzontal. De fet aquest plec, segueix creixent, i per aixo els romans deien que era la muntanya que mai no s’acabava. La sal que es veu a la superfície es sal comuna, sal de cuina o clorur sòdic. En capes més profundes hi ha sal magnèsica. I encara més profundament hi ha clorur potàssic, que es fa servir per medicaments i també per la fabricació d’explosius.

Els senyors de Cardona agafaven i comerciaven amb la sal comuna, que era un bé preciat durant anys ja que era la única manera de conservar els aliments. Per la sal comuna no calia perforar, s’agafava directament de la muntanya. A principis del segle XX van descobrir el clorur potàssic i una empresa d’explosius va començar a perforar la muntanya. Van arribar a més de 1000 m de profunditat i hi ha més de 300 kms de galeries subterrànies. Va arribar el moment en el que les capes ja es posaven horitzontals i la extracció era més cara que el benefici que se’n treia. Al 1990 va tancar definitivament la mina de sal. Les mines properes de Sallent i Súria segueixen actives però allà les capes son horitzontals i no cal perforar tant per aconseguir la preciada sal potàssica.

Dins les galeries (només es visita una petita part del primer pis, sense baixar a les profunditats) es poden veure les estalactites i estalagmites de sal així com el degoteig d’aigua que les va formant i que acaba convertint-les en columnes. És una fantàstica visita que no s’ha de deixar de fer si es visita Cardona (important anar a agafar ticket només arribar a la ciutat per poder organitzar la resta del dia).

En acabar ens dirigim cap a la darrera visita, la del castell de Cardona, la fortalesa inexpugnable. Edificat el 886, mai no ha estat conquerit, ni tan sols a la guerra de Successió Espanyola, on Cardona va resistir fins el 18 de setembre de 1714, quan el general Berwick que dirigia les tropes Borbòniques va amenaçar Cardona amb passar a tots els barcelonins a foc i ganivet si Cardona no capitulava. Això la converteix en un baluard de Catalunya.

El primer castell era un castell merament defensiu amb una torre del homenatge de 25 metres d’alçada (actualment només en té 14) i un pati d’armes i la residència dels seyors. Aquesta torre del homenate és coneguda com la torre de la Minyona pels cardonins. Diu la llegenda que Adelès (filla del senyor de cardona, de pell blanca i ulls blaus i cabells rossos) es va enamorar d’Abdalà (el príncep musulmà d’ulls verds) i el senyor de cardona en descobrir els seus amors, la va acusar d’alta traició. Enlloc d’executar-la la va tancar dins la torre, on mai més no podria parlar ni escoltar la veu de ningú. Com que Adelès era de la noblesa havia de tenir un servent, tot i estar captiva, i al seu servent li van tallar la llengua i les orelles per evitar que parlés amb ella i, evidentment, també el varen castrar… No sabem quina part té de llegenda i quina de cert però li atorga un aire màgic fantàstic!

Els interiors de la part “moderna” del castell ens mostren com a poc a poc es van anar incorporant els luxes, com el que es pogues pujar l’aigua amb una politja fins a l’habitació dels senyors.

Al costat del castell hi ha la col.legiata de Sant Vicens de Cardona, que es va construir amb un estil romànic però amb una peculiaritat, els sostres son extremadament alts per la època. Està en restauració per actes que s’han de fer de la commemoració del tricentenari del 1714, però només entrant es perceb com d’importants eren els senyors de la sal.

Acabem la visita amb un cafetó a la terrassa del parador de turisme que hi ha en el castell de Cardona, disfrutant d’aquestes magnífiques vistes que permetien control.lar tota la Catalunya Central, des dels Pirineus fins a Montserrat.