Etiòpia és un país de grans dimensions. Això fa que les distàncies siguin enormes i hi hem de sumar que les carreteres molts cops son menys que idònies i el trànsit no motoritzat és constant. Per aquest motiu, molts cops els desplaçaments es fan amb vols interns. Això permet estalviar molt temps, però alhora impedeix fer-nos una idea més propera de la realitat del país.

Viatjar en transport terrestre permet veure com el paisatge canvia cada poc temps en aquest país tan divers

En el nostre cas, tenim un dels dies de carretera més llargs de tot el viatge en el que anirem de Konso fins a Yirga Alem passant per les muntanyes conegudes com a Gugi. El camí es fa per pistes de muntanya en condicions millors i pitjors en la seva major part. Seguirem enfilant-nos a muntanyes que ens oferiran unes vistes meravelloses.

Ruta de Konso a Yirga Alem – Font: Google maps

Ens passem tot el dia de trajecte, veient com els camps de sorg van deixant a poc a poc espai als camps de teff, el cereal propi d’Etiòpia amb el que preparen la massa que constitueix la base de l’alimentació del país: la ingeera. Tot i que els etíops afirmen amb molta rotunditat que només en tenen ells de teff, la realitat és que Eritrea també en cultiva (d’acord, es va independitzar d’Etiòpia no fa massa), però no només Eritrea, també a la Índia i a Austràlia hi ha cultius de teff. És un cereal amb un alt contingut en fibra i ferro, a més de proteína i calci. Els camps recorden als de blat pel seu color daurat, però la llavor és molt més petita i les piles en els camps segats tenen una forma de cúpula que s’identifica amb facilitat.

Les piles de teff ja segat s’identifiquen per la curiosa forma de cúpula que fa que semblin bolets gegantins en la llunyania

La injeera es fa amb farina de teff fermentada i després cuita en una planxa ceràmica que sembla un tomba-truites molt gran. La consistència a mi em va recordar les tripes cuites, de fet fins i tot fa “foradets” que li donen un aspecte semblant. La injeera la fan servir com a base (com si fos una creppe) i a sobre s’hi posen diferents menjars ja siguin guisos més o menys picants, purés de llegums com llenties i cigrons (shiro wat) o bé verdures. No fan servir coberts, es tallen trossos de injeera i es fan servir com a pinça per agafar el menjar que s’hi deposita. La carn a Etiòpia és tremendament dura, ja sigui de vaca, de cabra o fins i tot el pollastre. A tenir en compte si no sou molt carnívors!

Camps de teff ja segat i de sorg al darrera amb una terra vermella que s’endevina en els camins

La carretera és el terreny dels ramats, ocupen tota l’amplada amb criatures que els condueixen

Camps de conreus, termiters, bestiar i caminants conviuen en harmonia

Una muntanya de mans pot ser tot un repte quan els nens tenen por de tu per ser tan “descolorida”

Aquesta zona per la que viatgem no és una zona transitada pel turisme. Ens parem en un poblat en el que hi ha mercat. Les parades s’amunteguen a terra i el bullici és evident. En quant baixem dels tot-terrenys i comencem a passejar, es va fent un cercle al nostre voltant, en el que la gent no ens perd de vista però es mantenen a una distància prudencial.
Els adults ens miren extranyats i desconfiats, els nens ens miren amb por. A poc a poc anem guanyant-nos la seva confiança i algun valent s’atreveix a posar la mà sobre la meva. Llavors sembla que s’obre la veda i tots els nens volen posar aquesta mà! És fantàstic veure com vencen la por i juguen encuriosits i alhora prudents amb tu. Alguns segueixen tenint por, s’acosten i intenten tocar-nos els cabells i quan veuen que els mirem, s’espanten. És fàcil vèncer la por si tu mateixa toques els teus cabells i els permets fer-ho. De nou, una munió de mans ve per tocar els cabells. Estic segura que som la sensació en el poblat aquell dia. Possiblement els turistes passin ben poc sovint per aquí, veient aquestes reaccions tan espontànies. Els més jovenets ens fan fotos amb els mòbils (sí, en aquesta zona ja n’hi ha) sense que ens n’adonem. Quan ens girem i somriem per la foto, riuen, entre avergonyits i sorpresos. Crec que no tenen clar si ens pot molestar que ens en facin. Llavors ens toca a nosaltres, treiem càmeres i comencem a fer fotos. Per primera vegada des que estem a Etiòpia, la gent té més interés en veure’s a la fotografia que en demanar-nos diners pel fet d’haver-los retratat. Crec que hi ha gent que mai no s’havia vist en una imatge. No tardem massa a tornar a pujar al tot-terreny. Encara ens queden unes hores de trajecte i els conductors no volen que se’ls faci de nit a la carretera, troben que seria perillós…

Tot i que no somriuen, els agrada sortir a les fotografies, però sobretot que els ensenyem la imatge a les pantalles

Seguim el nostre camí, disfrutant de la meravellosa sensació de ser tremendament benvingut. A tots els poblats pels que passem, els nens corren cap a la carretera, deixant tot allò que estan fent, per saludar-nos amb tota la efusivitat. És tan així, que sents una responsabilitat enorme de tornar totes i cadascuna de les salutacions. Corren, criden i agiten la mà amb un somriure que els omple la cara i així poble rera poble.

Els nens deixen tot el que estiguin fent per venir a saludar-nos a peu de carretera

Al vespre arribem al nostre destí, a Yirg Alm. És un lodge fantàstic amb unes cabanes de luxe on podem descansar després del llarg viatge per carretera. La música ha amenitzat el trajecte però les emocions i el cansanci fan acte de presència. En aquest lodge hi ha unes hienes que venen a menjar la carn que els dónen al vespre els responsables del lodge. La veritat que sembla molt preparat pel turisme, perquè, tot i que és cert que a Etiòpia hi ha una ciutat on tradicionalment es donava carn a les hienes perquè no ataquessin la ciutat a la nit i matessin nens, malalts i gent gran, això passa a Harar, centre de la comunitat musulmana i lloc que no visitarem. De tota manera, a la nit se les sent, criden com si fossin nens petits i la veritat que, si no fos perquè les cabanes son realment ben acondicionades, seria una mica angoixant…