Tribus d’alta muntanya i llacs facits de perill: els voltants d’Arba Minch

Ens despertem amb unes vistes immillorables sobre els llacs Chamo i Abaya amb el Pont de Déu que els separa (veure post de l’arribada a Arba Minch). El pas dels rajos de sol entre els núvols i la seva caiguda sobre les aigües fan que es pugui entendre per què li diuen el Pont de Déu al istme que separa els dos llacs. Davant nostre, el part natural de Nechisar.

Vista panoràmica sobre els llacs Chamo i Abaya

Avui toca explorar els voltants de la ciutat de la zona Gamo-Gofa d’Arbaminch i ens acostarem a un poblat de la ètnia Dorze. Tenim uns 30 kms per pistes de muntanya, que tot i que estan en condicions bastant bones, pugen de valent i fan que el desplaçament suposi una hora llarga de camí.

Ruta al Poblat Dorze des d’Arba Minch – Font: Google Maps

Conforme anem enfilant-nos per la muntanya, podem veure les vistes impressionants sobre els llacs. Els Dorze viuen en zones d’alta muntanya, a uns 2700 metres d’alçada, i el primer que sorprèn és la vegetació que hi ha. Tot ple d’arbres i plataneres. En la nostra latitut no tenim arbres per sobre de 2000 metres d’alçada, en canvi a les muntanyes etíops no existeixen els cims pelats que tant acostumats estem a veure. Fa fresca, però no la que esperariem a aquesta alçada si estiguessim a Europa.

Vista sobre els llacs

En arribar ens reb el cap de la tribu, un home amb rastes i tremendament afable que ens dóna la benvinguda al seu poblat i es disposa a acollir-nos amb tota la hospitalitat del món. El primer que ens ensenyen son les cabanes en les que viuen, les anomenades cabanes-elefant. La semblança amb aquest animal és claríssima i ens expliquen que, en part, és un petit homenatge als gegants que en altres temps habitaven aquestes terres. Em resulta també sorprenent que al voltant de la cabana tenen plantades floretes i l’aspecte cuidat que presenten totes les cases. De fet, això de cuidar en certa manera l’estètica de la casa és quelcom que es repeteix en molts llocs al llarg del país. Les cabanes-elefant tenen una estructura feta de canyes de bambú que els dóna la forma i estan recobertes amb el que serien les fibres que recobreixen el propi bambú. poden durar uns 40-50 anys i son impermeables.

Cabanes-elefant dels Dorze

El nostre guia particular està disposat a ensenyar-nos com viu la seva comunitat i ens conviden a entrar dins una de les cabanes. La part que sobresurt més (el que seria l’inici de la trompa si realment fos un cap d’elefant) és una espècie de rebedor on hi ha un petit banc. El separa una porta de la cambra principal interior en la que hi ha un foc a terra i bancs que l’envolten. Quan seiem, ens n’adonem que a una de les tres cambres accessòries el que hi ha son uns vedells. Els tenen dins de casa, en una cambra separada, i així la calor dels animals ajuda a escalfar la llar també. L’altra cambra que hi ha és una mena de despensa en la que guarden mantega embolcallada amb fulles de platanera. La darrera cambra és la habitació, on dormen tots els membres de la família.

Ens ofereixen café, un dels productes més coneguts d’Etiòpia, però el prenem de la manera que ho fan ells. El café es preparar en infusió dins una cafetera que tenen al foc a terra. Mentre es fa, tenen encens cremant, el que dóna una combinació d’olors fantàstica. Un cop infusionat, s’ha de deixar reposar perquè el marro caigui al fons de la cafetera per servir-lo. Es serveix calent en les tasses i es consumeix sense sucre juntament amb blat torrat. Haig de dir que és un café deliciós. El preparen d’una manera molt similar a com ho fan els turcs, però de sabor, almenys per al meu gust, és molt més bo l’etíop.

La cafetera fumeja i perfuma l’interior de la cabana-elefant

En acabar el café sortim a l’exterior per veure més coses que el nostre amfitrió té preparades per nosaltres. El primer que veurem és la base de la alimentació d’aquesta tribu: una espècie de pà que fan amb una planta anomenada falsa bananera. El procedimient per aconseguir aquesta massa ens el mostren pas a pas. El primer que fan es extreure la “carn” de les tiges de la falsa bananera amb un ganivet. Això ho amassen i aplanen i ho posen a fermentar embolcallat amb les fulles de la mateixa planta durant un parell de mesos a la intempèrie. En acabat tallen i amassen i ho couen al foc amb unes planxes de ferro. Això ho consumeixen amb la deliciosa mel d’acàcia (imprescindible tastar-la si aneu a Etiòpia) i una pasta de color vermell que pica de mil dimonis. La massa i la mel son boníssimes, la salsa picant és per a valents! Aquest menjar l’acompanyen d’un licor d’alta graduació (diuen 45º però semblen molts més) a base d’all, ordi, blat de moro, anís i llúpul. No us sabria dir si em va agradar o no…

Continuem la nostra visita al poblat Dorze i seguim coneixent com subsisteixen. En aquest poblat una ONG va instal.lar uns telers de manera que els teixits de cotó s’han convertit en la principal font d’ingressos d’aquesta comunitat. Ens trobem dones filant el cotó i homes treballant amb els rudimentaris telers.

Dona Dorze filant el cotó

El maneig del teler és cosa d’homes al poblat Dorze

Una altra indústria totalment artesanal que podem visitar és un taller de terrissa, on preparen des de la fina sorra per fer-ne el fang fins a la creació i cocció de peces d’artesania. El destí de la majoria de les peces que produeixen és el propi país, tot i que algun turista pot comprar alguna peça, en realitat no hi ha una indústria dirigida al turista o de souvenirs.

Dona tamisant l’argila per poder elaborar artesania

Mentre l’home teixeix al teler que té davant de casa, ella arregla el cabàs amb una gran agulla

Durant tota la visita al poblat els nens ens acompanyen, agafant-nos les mans i jugant amb nosaltres. Alguns demanen diners però en realitat no és dels llocs on més atossiguen en aquest sentit. D’altres intenten vendre’t algun collaret o braçalet, però hi ha possibilitat d’interacció i joc sense intercanvi monetari (quelcom que ens costarà de trobar en aquest país).

Els nens del poblat Dorze corren a agafar les mans dels blancs

A Etiòpia és molt freqüent veure nanos jugant amb un pal i una roda

Acabada la visita al poblat Dorze, tornem a pujar als 4×4 per dinar al hotel on ens allotgem. La restauració no està gens dirigida al públic occidental en general de manera que molts dies acabem dinant en hotels i establiments dirigits a turistes. Tot i que a mi m’agrada conèixer el país i el que fa la gent del lloc i conscient de que pugui semblar “poc autèntic”, la veritat és que al sud alguna vegada mengem en restaurants més locals i les condicions higièniques son bastant baixes…

Les carreteres i pistes de muntanya son transitades arreu del territori etíop

La verdor de les muntanyes Shara és sorprenent

A Etiòpia son les dones les que van carregades

Havent dinat ens toca visitar el llac Chamo i observar animals. Etiòpia és un país que en altres temps va tenir fauna possiblement tant destacable com la que té avui en dia Kènia. Però no ho van saber protegir i avui, tot i que hi ha alguna reserva natural i queden alguns animals, resulta complicada la observació de fauna salvatge. El llac Chamo és un dels pocs llocs on es pot observar fauna. Així que ens disposem a agafar una barqueta i a navegar-lo a la tarda, amb el sol africà que va caient. Us deixo algunes imatges que crec que parlen per sí soles.