Com deia en el post anterior, ens llevem molt d’hora, a les cinc de la matinada, després d’un cafè observant el bany del darrer dels elefants que es banyen al toll de Elephant Sands, sortim en tot-terrenys en direcció a un camí de la reserva privada d’Elephant Sands: Hunters’ Road (el camí dels caçadors). No hi anem pas a caçar, però sí que tindrem una primera aproximació al que seran els dies que ens queden per davant. Sortint del lodge els conductors paren per observar unes petjades que hi ha a terra. Sembla que son de lleons, lleons que han estat rondant pel voltant del campament a la nit. Sorprèn el tamany de les petjades, son més grans que la petjada d’un cavall… Un petit calfred em recorre l’esquena. Serà avui el dia que podré veure per fí un Big cat?

Després d’una estona de camí entrem en la reserva que està franquejada per un campament militar que s’encarrega de control.lar els furtius, un dels grans problemes a Botswana. En poca estona comencem a veure els primers animals salvatges.

Entre les branques sobresurt el coll estirat d’una jirafa que ens vigila des de la vora del camí. Sorprèn la elegància que tenen aquests animals gegantins, el mamífer més alt del món. Resulta curiosa la història del nom de la jirafa. El nom amb el que es coneix a nivell científic és Giraffa camelopardalis. La primera part del nom, prové de l’àrab en el que ziraafa o zurapha significa alta. La part camelopardalis prové del grec i el llatí i ve a voler dir camell-lleopard. Sembla ser que Juli César va portar la primera jirafa a Europa desde les campanyes a Àsia menor i Egipte. Sembla que no tenia massa clar quin animal era i li van dir camell-lleopard, com si fos una barreja entre un camell i un lleopard. Hi ha diverses subespècies de jirafes que es diferencien pel patró de les taques del cos. Les que es troben a la zona de Botswana son les de les espècies d’Angola o de Namibia i a la part del sud del país hi ha també la versió sudafricana.

Les jirafes son un remugant fascinant. Essent el mamífer terrestre més alt, poden pesar fins a 1600 kg. Tenen algunes característiques anatòmiques que les fan úniques. Per exemple, el seu nervi laringi recorrent és el més llarg de tots, amb una longitut que pot superar els 2 metres i les neurones que el formen poden arribar a tenir una longitut de quasi cinc metres en els individus més grossos (el nervi laringi recorrent fa una forma de U, per això és el doble la longitut de les neurones). El sistema circulatori també és únic. El cor fa aproximadament 60 cm de llarg i ha de generar una pressió sanguínia amb el batec que és equivalent al doble de la que necessita el cor de les persones. A més hi ha un sistema que s’anomena rete mirabile en el coll que s’encarrega d’evitar que “li pugi la sang al cap” a la jirafa quan baixa el cap. El tema de control.lar la sang que arriba al cap quan la jirafa el baixa també compta amb les vàlvules que hi ha a les jugulars. Per acabar-ho de complicar, la jirafa és un remugant. Això significa que ha de regurgitar menjar a la boca per remugar-lo com fan les vaques. Però el coll de la jirafa és tan llarg que per a poder regurgitar necessita tenir una musculatura esofàgica inusualment forta. No trobeu que son fantàstiques? Doncs quan les veus caminar per davant teu sense pressa i amb tanta elegància, encisen!

La jirafa ens observa amb el coll estirat mentre mastega tranquilament unes fulles d’acàcia, el seu principal aliment

Un altre herbívor remugant que es deixa veure és l’impala. Ja us explicaré més coses dels impales en altres posts perquè en vam veure molts i en aquest em volia centrar en la jirafa. Emeten una espècie de lladruc d’avís quan veuen perill i surten corrent disparats amb una agilitat increïble. Fa patir veure aquelles potetes tan finetes trampejant els obstacles. Tenen el privilegi de ser molts i viure en grups, però en ser un dels antílops més abundants, també son la presa habitual dels depredadors.

Un impala a la carrera amb les dues franges negres característiques a la part posterior

El dia passa sense pressa pels elefants, que aprofiten qualsevol petit toll d’aigua per refrescar-se. No son ni les set del matí i la calor ja és sofocant.

Entre la vegetació a poc a poc van apareixent més animals. La vista s’ha d’acostumar per poder identificar-los abans que marxin, com aquestes zebres.

La sequera és palesa. Hauria d’haver començat a ploure al mes de novembre i estem a finals de desembre i la estació de pluja encara no ha arribat. Trobem uns quants animals morts. Entre ells una hiena que quasi sembla dissecada (de dimensions enormes val a dir) i també un búfal, o més aviat el que queda de la pell i la cornamenta d’un búfal, que la resta ja ha estat aprofitat. A la sabanna tot es recicla!

El cadàver d’una hiena sec entre les herbes és testimoni de la cruesa de la natura.

Son sorprenents els cranis dels elefants, Possiblement és de les poques coses que no es menja ningú de manera que de tant en tant es veu com un crani d’un blanc impol.lut sobresurt entre les herbetes que intenten sobreviure.

Després de veure uns quants animals més, tornem cap al lodge per esmorzar. No hem tingut sort. Els felins se’ns han resistit.

En acabar ens dirigim cap a un poblat dels san (el que anomenaven antigament bosquimans). Aquesta gent vivien a la zona del Kalahari on hi ha les reserves de caça. El govern de Botswana els va expulsar d’allà i els ha reubicat en zones en les que no hi ha forma de poder tirar endavant. La terra és erma i seca i no poden subsistir si no és per la ajuda internacional. Ens reb el cap del poblat, vestit per la ocasió amb un vestit d’executiu que li va tres talles grans i amb un telèfon mòbil. Ens hem de presentar per poder estar una estona amb ells i saludar a tot el poblat. Ell es fa el distret i es posa a parlar per telèfon. Tot el poblat guarda silenci assegut al voltant d’un arbre en cercle. En una part del cercle estem tots nosaltres. No s’acosten. No gosem acostar-nos fins que el cap de la tribu ens doni permís. I l’obtenim, però després de resar un parenostre amb ells per demostrar que som bona gent. Els nens ens miren divertits. Les dones també. El cap de la tribu manté el seu posat altiu però quan un dels del grup li comença a fer un retrat, apareix un somriure de dents immaculadament blanques que és la confirmació que la visita procedirà amb normalitat. Ens volen fer un ball, però no estaven preparats, així que ens disposem a voltar pel poblat. Veiem unes dones molent el mill amb uns morters grossos i un pal llarg. Ho provo. És complicat. I cansa! Elles aprofiten la força del pal quan cau i li afageixen força amb el cos. Nosaltres ho intentem fer amb el braç i el resultat és una riallada de totes les dones. M’agraden aquests moments d’interacció amb els locals…

D’aquest arbre, que no en recordo el nom, en treuen una espècie de fruit que recorda a una mongeta amb el que s’alimenten els san

Quan tornem del passeig pel poblat ja està tot a punt. Uns joves del poblat s’han vestit amb la roba tradicional i es disposen a fer-nos un ball tradicional. L’escenifiquen amb una espècie de teatre en el que un d’ells és el bruixot i una de les noies va a buscar la seva ajuda perquè es troba malament. Sembla com si volguessin explicar-nos que amb els balls li treuen el malefici i al final se’n van tots recuperats. Es mouen amb una energia envejable. Als turmells porten cordes plenes de closques d’alguna cosa semblant a una ametlla que piquen quan ells piquen contra terra amb els balls. Canten i ballen per a nosaltres, i nosaltres estem fascinats. El poble també aten l’espectacle amb espectació, valgui la redundància. Sembla que no ho veuen cada dia. Com aplaudim tots amb energia el cap del poblat els diu que han de fer un bis. I el fan. Repeteixen el mateix espectacle. Idèntic. Desperta tendresa i fa que et sentis feliç veure com li posen unes ganes tremendes al que fan per aconseguir que ens agradi.

Un moment del ball que ens van dedicar els san

Aquesta tortuga formava part del “conjur” que el bruixot feia en l’espectacle per curar a la noia posseïda

La passió que posen en el ball emociona

En acabar l’espectacle encara tenim una sorpresa més. El cap de la tribu s’aixeca i fa un discurs en el que els diu a tots els del poblat que és extremadament important que tractin bé als visitants. Que en un futur si ho gestionen bé pot ser un mitjà de subsistència i que tinguin molt present que necessiten que la gent vagi a veure’ls per donar a conèixer la seva ètnia i mantenir un lloc en el món. No puc evitar pensar que té raó. Que com més els coneguin més podran buscar recolzament per defensar la seva causa i retornar a les terres que han estat seves des del principi dels temps. Per altra banda, la autenticitat que hem vist amb la pseudo-timidesa dels ballarins, segurament es perdi quan les visites es converteixin en un negoci. És una sensació contradictòria…

En acabar ens dirigim cap a Gweta. On passarem la nit abans de prosseguir el camí cap al delta del Okavango.

Desde Elephant Sands fins a Gweta – Font Google Maps

En la ruta habitual, la parada a Gweta s’aprofita per anar a visitar el salar. Ens diuen que en aquesta època no s’hi pot anar. Ens quedem en un lodge a Gweta que té una piscina. Després del llarg camí amb el camió i d’haver matinat tant i tantes emocions, la piscina ens sembla el millor lloc del món per quedar-nos. Ens posem en remull fins que arriba l’hora d’anar cap al bosc dels baobabs a veure la posta de sol.

Un dels magnífics baobabs banyat per la llum de la caiguda del sol

El bosc de baobabs és una zona més o menys plana en la que hi ha uns quants exemplars. No estan apilotonats amb la imatge que tenim els mediterranis d’un bosc sino que estan dispersos. Això permet veure com en son de magnífics en tots els sentits. La caiguda del sol en aquest entorn amb una bona copa de vi son un dels moments més màgics del viatge, especialment per a tots aquells que mai no havien vist un baobab. Anem a dormir d’hora que demà seguim en ruta!