Prop d’Adjumani passem la nit en un lodge per a pescadors a la vora del riu. Només arribar descarreguem i ens donem un bany a la piscina. No és la millor piscina del món ni l’aigua més neta que hem vist, però refresca i ens hi quedem una bona estona. Portem dos dies seguits amb piscina i ens fa por que encara ens hi podriem acostumar. Havent-nos relaxat arrenquem a caminar una estona, ha estat un dia de cotxe prou llarg i les emocions de la història dels nens-soldat Acholi encara ens remouen.

Tenim un passeig que ens portarà a dalt d’un kopje per poder divisar la vall per la que discorre el Nil Blanc. El Nil Blanc és un dels dos rius que es fusionen per formar el conegut i històric Nil. L’altre, és el Nil Blau, que vam poder veure a Etiòpia. El que es coneix com a Nil Blanc en realitat és la fusió de varis rius que drenen el Llac Victòria. El Nil Blanc aporta només entre un 20 i un 25% del cabdal d’aigua del Nil però, en comparació amb el Nil Blau, el cabdal és més constant al llarg de l’any.

El Nil és el riu més llarg d’Àfrica i durant segles es va pensar que ho era del món, pero al 2008 van descobrir que el naixement de l’Amazones es troba al sud del Perú (i no al nord com es pensava) i això ha fet que li arrabatés el lloc al Nil. La font més allunyada del Nil es troba a Tanzània, en el riu Kagera i això fa que la distància que recorre una gota d’aigua desde que surt de la font de Kagera fins que arriba al mediterrani sigui de 6756 kilòmetres.

De River Nile map.svg: Hel-hama (discusión · contribuciones)derivative work: Rowanwindwhistler (discusión) – River Nile map.svg, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=38554770

La búsqueda de les fonts del Nil ha mantingut ocupats als exploradors durant segles. Especialment el Nil Blanc, que en la antiguitat es pensava que fins i tot el riu Níger en formava part i que s’amagava sota terra durant dies per tornar a reaparèixer a terres etíops. El llac Victòria va ser descobert per als europeus al 1858, quan Speke va arribar a la seva vora sud amb el seu company Burton, buscant els grans llacs dels que havien sentit parlar a la població local. Speke li va donar el nom de Victòria al gran llac en honor a la reina d’Anglaterra i va afirmar que havia trobat la font del Nil Blanc. Però Burton es va ofendre perquè no ho considerava certificat i això va acabar amb una gran baralla pública i detractors i defensors de l’un i de l’altre. Livingstone no va poder confirmar-ho però finalment Stanley va confirmar la veracitat en trobar les Cataractes Ripon a la vora nord del Llac Victòria.

Però no va ser fins el 2004 que es va poder navegar la longitud complerta del Nil amb una expedició que va sortir del naixement del riu a Uganda i va arribar al mar Mediterrani 4 mesos i dues setmanes més tard. Uns mesos més tard hi va haver una altra expedició per navegar el riu des del llac Tana a Etiòpia fins a Alexandria. Aquestes dues darreres expedicions tenen els seus documentals (El riu més llarg el primer i El misteri del Nil el segon). Però sembla que la cosa no queda aquí i al 2005 un altre equip va navegar la part més remota del Nil que comença en el bosc Nyungwe de Rwanda i al 2006 un altre equip va declarar que havien estat els primers en viatjar pel NIl fins a una nova font en aquest bosc descobrint que té 107 kilòmetres més del que es pensava. No sé què hi ha de cert en cada expedició ni si encara ens han de descobrir coses sobre aquest riu que possiblement sigui el que més històries amaga del món, però sembla que encara en tindran entretinguts un temps intentant esbrinar quin és l’origen del Nil.

El cas és que vam sortir del lodge i vam caminar per la pista una bona estona per després endinsar-nos en els camps i a poc a poc ens vam anar acostant a una zona amb un soroll eixordidor que no sabiem ben bé de què era. Passavem entre pastures on ens miraven les vaques curioses i petits grups de babuins ens miraven enfilats dalt de kopjes que trobavem per tot arreu. En tot el camí hi havia grans pedres en forma de còdols de riu però de dimensions gegantines, possiblement arrossegades en el passat per les aigües.

Les vaques ens miren curioses quan atravessem les seves pastures

Passada una estoneta ens comencem a enfilar dalt un dels kopje. És bastant alt i de dimensions considerables. A poc a poc anem enfilant-nos fins que arribem a una gran superfície plana que el corona. La vista es perd en un mar de papirs immens. El soroll continua, son granotes que rauquen amb totes les seves forces. La llum de la tarda cau a les nostres esquenes i la ombra del kopje en el que estem i els veïns es va allargassant sobre els papirs, però sense cobrir-los.

Dalt un kopje veiem com cau la llum de la tarda i a poc a poc va deixant pas al capvespre sobre el Nil Blanc

Crec que aquesta posta de sol va ser un dels moments més bonics del viatge. Estavem tots asseguts, mirant a l’infinit que ens marcaven els inacabables papirs, amb la remor de les granotes i veient com les aus volaven cap als nius a l’alçada dels nostres ulls. Un dels moments màgics del viatge.

En acabar la posta, baixem a poc a poc i desfem el camí. Les vaques encara son pacientment en les pastures i arribem ja de nit al lodge. Tenim una celebració després del sopar ja que és l’aniversari de la nostra guia. La cohesió del grup cada cop és millor i crec que tots ens sentim afortunats d’haver coincidit amb gent tan especial.

L’endemà seguim el nostre camí cap a Arua per pistes plenes de pols. Anar al darrer cotxe és garantia de tenir la cara de color terra vermella en poca estona.

Ruta Adjumani – Arua – Font: Google Maps

Per poder seguir el nostre camí hem de creuar el Nil, ja que passarem a la vora oest del mateix. No hi ha pont en aquesta zona i el creuament el fem amb un ferri. Ens fan signar un document amb el nostre nom i identificació i un nom i telèfon de contacte. Ens expliquen que això és per si s’enfonsa el ferri, que puguin avisar a la família. No acaba de ser relaxant del tot aquesta manera de gestionar-ho… Al ferri fem cua per separat les dones dels homes. Hi pugen els cotxes, motos i nosaltres asseguts a les vores. És un trajecte prou llarg per tractar-se de creuar un riu!

La gent puja ordenadament a la plataforma que ens portarà a l’altra vora del riu

El Nil fa de mirall i la vista sobre les aigües del cel ennuvolat és preciosa

El desembarc també és ordenat i tranquil

Els locals creuen el riu amb aquestes barquetes que mouen amb rems

A la vora del riu, les barques mig enfonsades conviuen amb garses i nens que juguen

Un cop creuat el riu Nil seguim el nostre camí cap a Arua, on passarem la nit en una escola en la que hi ha unes aules especials per a nens amb deficiències auditives (podeu veure més sobre les escoles d’Uganda que vam visitar visitant aquest post). Abans d’arribar a la zona on muntem el campament, visitem el mercat d’Arua, molt diferent dels mercats que vam veure a l’est d’Uganda i més semblants a mercats d’altres indrets d’Àfrica. Aquí hi ha gent més malcarada, tot i que sempre trobem qui disfruta fent broma amb nosaltres i fent-nos provar els menjars que venen. Son mercats més grans i miren amb més recel als blancs que passegem per allà ocupant espai i sense comprar res.

Aquesta dona riu amb les cares que fem quan ens ofereix per menjar peix ressec