El nostre viatge per Kènia continua amb la visita a un dels llocs més icònics de l’Àfrica, el parc Maasai Mara. Aquest parc es troba en la frontera amb Tanzània, formant part del conegut Serengueti. El nom d’aquesta zona ve donat per la ètnia que la habita des de fa centenars d’anys, els Maasai, i pel riu que el creua, el riu Mara que de ben segur heu vist als documentals de la gran migració.

Àfrica és el continent més salvatge i la imatge que en tenim al cap tots nosaltres d’entrada (totalment errada per altra banda ja que la diversitat de climes i paisatges és brutal) es correspon amb el que podem veure a la gran reserva del Maasai Mara: extensions infinites de savanah esquitxades d’acàcies i grans grups d’herbívors de tota mena, nyus, zebres, antílops de molts tipus, tamanys i formes diferents i els simpàtics facocers, que segurament identificareu més ràpid si us dic que és el Pumba de la pel.lícula d’animació Madagascar.

La malària que causava una gran mortaldat entre les persones i la malaltia de la son que afectava especialment al bestiar, van fer que l’Àfrica fos un continent molt poc pobalt fins al segle XIV (s’estima que en tot el continent hi vivien només uns 40 milions de persones). La població humana era reduida i estava molt dispersa. Això propiciava que hi hagués moltes tribus diferents amb costum diferents que no tenien contacte entre elles més enllà dels conflictes ètnics i territorials que gairebé sempre eren propiciats per la manca d’aliment en una zona que feia que hi haguessin moviments migratoris i es generessin conflictes territorials amb els habitants dels nous territoris. Quan la població és dispersa no es generen les grans civilitzacions com va passar en la resta dels continents del món. Tampoc no hi havia opcions de comerç per als Europeus, de manera que va ser un gran desconegut fins al s. XIX. Els Europeus coneixien la costa africana, pero no s’endinsaven dins el continent.

L’interés per l’Àfrica no va aparèixer fins al s. XV, quan apareix la burgesia, amb poder econòmic i capricis de lloc exòtics. A més, l’imperi Otomà busca conquerir la actual Turquia (Constantinpla, avui Istambul) i per això talla la ruta de la seda, que durant segles portava riques mercaderies cap a Europa. Per evitar el bloqueig otomà, els europeus van anar cabotant la costa africana i vorejant-la i van establir-hi punts de suport logístic. Els portuguesos van ser els grans exploradors inicialment però després els van seguir d’altres països. De tota manera, no hi havia interés en entrar dins el continent.

Al s.XIX, la revolució industrial fa que es necessiti molta més matèria prima a Europa. Europa mai no ha sigut un continent ric en matèria prima. Aquesta necessitat de matèria prima combinada amb la necessitat de trobar nous mercats per l’excés de producció i la millora en el tema sanitari pel descobriment de la quinina per protegir-se front la malària fa que els europeus comencin a tenir interés en conèixer l’interior d’Àfrica i conèixer tot el que hi ha, com s’hi pot arribar i fer-ne una colonització.

El tema de l’esclavatge ha anat lligat a la història de la humanitat durant milenis. Ja en èpoques de grecs i romans es convertien en esclaus els vençuts en les batalles. Els àrabs van ser els principals comerciants d’esclaus en la antiguitat però als s.XVIII i XIX, la necessitat de mà d’obra per les grans plantacions de cotó al continent americà va fer que els europeus s’apuntessin de forma massiva a aquest vergonyant negoci. El comerç amb vides humanes i la explotació de les riqueses africanes van convertir el continent africà en el pati de jocs de poder dels europeus.

Els colors vistosos dels maasai en la savanah

Una de les ètnies africanes més conegudes son els Maasai. Els maasai son un poble d’origen nilo-saharià que en el seu origen eren guerrers i caçadors i recolectors. No arriben al mig milió de persones en població i ocupen territoris tant de Kènia com de Tanzània. Actualment son pastors semi-nòmades d’ovelles i cabres i, com tots els pobles nilòtics, també de bestiar vacú, que es considera signe de riquesa.

Guerrer maasai amb la seva característica manta

Viuen en pobles anomenats “manyata”, formats per cabanes d’adob i sostre de branques i amb tancats per tenir el bestiar protegit a la nit. Els homes joves son guerrers, encarregats de defensar el clan dels atacs d’altres ètnies i de les feres pròpies de la zona on habiten. Mentre son encara forts guerrers, porten llargues cabelleres amb pentinats de trenes. Les dones i els homes més grans i nens, porten el cabell tallat molt curt. Es vesteixen amb teixits de cotó i sempre porten la característica manta-maasai, que els serveix per abrigar-se i protegir-se de les inclemències del temps i també com a jaç quan han de dormir. Acostumen a portar molts colors vermells.

Els guerrers maasai porten llargs cabells pentinats amb trenes

El ritual d’iniciació dels nois guerrers consistia en haver de lluitar amb un lleó i matar-lo. De fet, el cap de la tribu porta el seu barret fet amb la melena d’un lleó que suposadament ha matat ell. Avui no se’ls permet fer aquest ritual. El cap de la tribu que vam visitar ens va ensenyar el seu barret i un parell de cicatrius enormes a la cama que segons ell s’havia fet en la lluita.

El cap de la tribu que vam visitar amb el barret que l’identifica com a tal fet amb una melena de lleó

Com en moltes ètnies africanes, l’animisme, els rituals i el respecte pels consells d’ancians formen part de la estructura político-religiosa de la societat. Tenen una religió monoteista amb un déu suprem anomenat Ngai. Una de les particularitats dels maasai que també és prou coneguda son les dances dels guerrers, que consisteixen en grans salts amb el cos completament estirat. Son de mena alts i espigats, però quan salten amb aquella verticalitat es fan gegantins i de ben segur impressionaven als seus enemics.

Els guerrers maasai es preparen per al ball

Tot i que avui molts porten sabates, d’altres fan aquests salts sobre els peus despullats

Les dones son propietat dels homes i la poligàmia és pràctica habitual. Un home tindrà tantes dones com pugui mantenir. N’haurà de pagar una dot, que diuen que és de 3 vaques, dues ovelles i un bou, però de ben segur que això varia segons el clan i la dona. La llibertat sexual és també per a la dona. Poden tenir relacions sexuals amb qualsevol home de la tribu sempre i quan ella vulgui. Si hi hagués un cas de no consentiment i es donés la violació, la dona pot matar al seu agressor. Els casaments es fan entre maasai però de tribus diferents, per evitar la consanguinitat.

El repartiment de tasques el tenen molt ben definit. Els nens s’encarreguen de vigilar el bestiar, les dones munyen els animals, s’encarreguen de la casa i del manteniment dels sostres de palla i de tenir fills i fer collarets i d’altres abaloris. Els homes s’encarreguen de caçar i defensar el territori. Una part de la feina dels homes és la de robar bestiar, especialment vaques. Com en el cas dels karamoja d’Uganda (que també son nilòtics), consideren que totes les vaques del món un ser suprem els les va entregar a ells, per tant tenen dret a quedar-se qualsevol vaca.

Els maasai van ser explusats d’un 60% del seu territori a principis del s.XX, quan els britànics van donar els seus terrenys als colons. Les reserves els van desplaçar encara més. Però no ho van fer fàcil, ja que com hem comentat eren sanguinaris guerrers i de fet molts dels europeus els temien. Aquesta reducció de territori els va obligar a deixar la vida de caçadors i convertir-se en pastors seminòmades que també cultiven morisc i d’altres aliments. Un cop més, de fora vénen i de casa els treuen, aquesta ha estat la trista història d’Àfrica.

Una banya de kudu serveix d’instrument per comunicar-se

La cultura maasai possiblement estigui destinada a desaparèixer. Avui el turisme fa que encara conservin part de les seves tradicions però el cert és que pel que diuen en algunes zones és un veritable espectacle. El poblat que vam visitar nosaltres no és de “pega”. De fet vam acampar a uns metres d’ells un parell de nits i els sentiem com feien la seva vida. Però sembla que hi ha altres zones que s’han convertit una mica en un parc d’atraccions.