Continuem el nostre trajecte des del llac Afrera en direcció al punt en el que començarem la ascensió al Erta Ale, Dodom. Atravessant el desert, veiem en la llunyania una muntanya que sembla tenir un petit núvol a dalt. Conforme ens anem acostant ens n’adonem que el suposat núvol no ès més que el fum del volcà actiu possiblement més conegut de tot Àfrica, l’Erta Ale. Arribem a un petit assentament de cabanes de pedra amb sostre de palla en el que descansarem una mica abans de començar a caminar.

El volcà Erta Ale fumejant es pot veure des de molts quilòmetres de distància

Comencem la ascensió en pondre’s el sol. Estem molts metres per sota del nivell del mar i la temperatura és alta així que el trekking es fa quan la temperatura comença a baixar. No és una caminada complexa per la pendent o el desnivell. Son uns 8 km de pendent progressiva i suau que si no fos per la calor es farien amb tota comoditat. L’equipatge i el menjar els transporten els dromedaris així que no anem excessivament carregats.

El nom del volcà parla per sí sol, Erta Ale vol dir “la Muntanya que Fumeja”

El volcà Erta Ale és el que es coneix com a un volcà en escut. Això significa que la elevació del volcà s’ha produit a partir de petites erupcions de lava de baixa viscositat de tipus basàltic (el tipus de roca volcànica més comú a l’escorça terrestre) que surt per petites fisures o xemeneies que es van obrint a la superfície del volcà. La lava basàltica flueix amb facilitat i això li confereix una forma arrodonida i aplanada que fa que siguin volcans de grans dimensions, tot i que només fa 613 metres d’alçada (en aquest cas no es conta sobre el nivell del mar perquè estem en plena Depressió del Danakil). De fet els volcans més grans del món acostumen a ser d’aquest tipus. La base del volcà Erta Ale fa ni més ni menys que 50 km de diàmetre!

Els dromedaris formen part del paisatge en el territori Afar

Caminarem durant uns 8 km entre camps de lava que adopta formes espectaculars. Segons el tipus d’erupció hi ha formacions de lava diferents. Quan la lava és molt calenta i fluida, amb un baix contingut en gas, adopta formes arrodonides que moltes vegades formen túnels perquè la lava de la part exterior s’ha solidificat en refredar-se i per dins hi ha anat passant la lava calenta que anava sortint. En altres zones, la lava crea formes molt rugoses que es deuen a que aquella erupció anava carregada de gasos que anaven formant bombolles que queden escrites en el perfil de la lava.

Erupcions que es van assecant van formant llengües de lava que es solidifiquen com si fossin xocolata calenta

És increïble que hi hagi tantíssima lava per tot arreu, de fet des de molt abans de començar a caminar el que ens envoltava eren camps de lava i tota prové d’erupcions antigues del Erta Ale. Cau la nit i seguim caminant muntanya amunt. No es fa difícil perquè la temperatura ara és més agradable. Seguim caminant fins que la pendent s’aguditza una mica, estem arribant al cim. La presència humana es fa palesa, hi ha un munt de cabanetes, se senten veus per tot arreu, els dromedaris descansen i està ple d’ampolles d’aigua per tot arreu. No puc evitar pensar com en som de bruts els humans. Estem possiblement en un dels lloc més remots del món, que tot i que reb turisme, no és turisme de masses. Però ho embrutem tot.

El cim de l’Erta Ale conté la gegantina caldera elíptica de 1.7 km x 600 m. En aquesta caldera hi ha uns quants cràters, el més conegut de tots és el cràter sud. En arribar descarreguem i reservem les cabanes en les que dormirem i baixem cap a la caldera per poder veure la lava. Baixar a la caldera es fa per un petit camí tipus “escaleta” per la que podem baixar fins dins la caldera. Comencem a caminar per sobre de capes de lava solidificada d’erupcions recents. La lava solidificada es trenca com si fos gel sota els nostres peus. De fet el so que fa és molt similar al de quan trepitgem neu lleugerament congelada. S’ha d’anar amb compte perquè si es trenca i el peu s’enfonsa molt, ens podem tallar perquè son com vidres.

Les parets de la gegantina caldera del Erta Ale

Ens acostem fins al mateix cràter. L’Erta Ale és conegut perquè ha tingut durant decenis un llac de lava vermella que ha fet les delícies dels viatgers que s’hi apropaven des de com a mínim el 1967. Fins no fa massa era un dels pocs volcans que tenien aquest llac persistent de lava. Però al gener del 2017 va patir una erupció que va fer que s’obrís un segon cràter més avall de manera que el nivell de lava va baixar. Des de llavors, la visualització de la lava depen molt de la sort ja que en estar molt baixa el fum cobreix la sortida del cràter. No tenim sort, veiem el fum però no la lava…

El cràter treient el fum que ens amaga la lava

Després de sopar uns quants del grup tornen a baixar intentant veure la lava o almenys un fum tenyit de llum vermella, però tampoc tenen èxit. Anem a dormir i de bon matí ho tornem a provar. Tampoc no tenim èxit. Però el passeig per la caldera amb la llum del dia veient tot allò que caminàvem ahir a les palpentes és impressionant.

La sortida de sol des de dins la caldera

Ràpidament mengem un parell de galetes i un plàtan i comencem el descens com més aviat millor. La calor apretarà des de ben d’hora al matí. Baixant, seguim disfrutant de la meravella que s’esten al nostre voltant. Els paisatges son immensos camps de lava de formes impossibles. Baixant comprovo que efectivament la baixada és molt més dura que la pujada que vam fer ahir a la nit. A part de tenir el cos cansat per la activitat d’ahir, la calor és forta i apreta i la pressió per trobar-nos tants metres per sota del nivell del mar em provoca mal de cap. Arribo al campament somiant amb una dutxa freda, però tot el que podem tenir és una ruixada amb una mena de sulfatadora plena d’agua escalfada per la inclemència del sol del Danakil. Tornem a refugiar-nos a les cabanes dels campament base una estona per esmorzar (aquest cop ja bé) i recuperar-nos.

Arrenquem per seguir la nostra ruta i parem a dinar a una casa Afar feta de palla. Ens acullen i estem una bona estona parlant amb ells, però no ens permeten fer-los fotografies. Els Afar son recel.losos de la seva intimitat, no els agrada que els fotografiem. Ens quedem amb la bona estona passada i les curiositats compartides. Els Afar son gent seminòmada que es dedica al comerç de dromedaris i de sal. Tenen una vida duríssima en unes condicions de temperatura, aridesa i manca d’aigua que fan esgarrifar. Els seus rostres estan marcats pel desert, per la dura vida que els ha tocat viure. Per nosaltres seria tremendament difícil viure com ho fan ells, però ells, en la seva majoria, no han conegut res més. Em pregunto si saben que hi ha llocs on la vida no és tan dura en tots els sentits. M’entristeix veure com aquesta comunitat musulmana dins un país cristià ha quedat relegada a la zona més àrida i hostil de tot el país. Això sense tenir en compte que la zona ha estat a més assetjada pel conflicte amb Eritrea que ha durat fins fa ben poc…

El nostre camí continua per la terra dels Afars fins a Ahmed Ale, on dormirem en uns camastres de fusta i tires de pell de cabra a peu de carretera entre rucs i cabres que passegen per allà. Per fi podrem disfrutar d’una cervesa fresqueta al bar de la població. També ens podem dutxar, amb la sulfatadora que us he comentat abans, dins una petita cabina metàl.lica que hi ha al costat del lloc on son els nostres camastres. Demà continuarem ruta cap el Dallol.