Primer dia al desert. Ahir l’Amar ens va fer una planificació del dia i la veritat que sembla que serà complert. Agafem forces a l’esmorzar, no massa tradicional, excepte perquè hi ha una mel deliciosa. Però encara amb el primer cafè del dia entre mans,  tenim la primera visió màgica, un grup de dromedaris passant per les dunes davant de la finestra del menjador. Aquesta visió exòtica, no sabria ben bé com definir-la, et fa sentir com els antics exploradors que viatjaven a l’Àfrica, els grans aventurers de pel·lícules antigues de tons torrats i roba de color caqui.

Quan amb el primer café del dia, tens de regal la visió d’una caravana de dromedaris, amb unes dunes de fons, no pots evitar enamorar-te d’aquest lloc

En acabar d’esmorzar ens organitzem en dos tot-terrenys i comença l’aventura del dia. Els tot terrenys que fa servir Marrakech Sahara Tour (www.marrakechsaharatour.com) son moderns i amplis i estan en bones condicions, ens enfilem cinc a cada tot-terreny i encara hi queda lloc. El nostre conductor condueix amb destresa pels camins, evitant la pols dels altres tot terrenys i agafant els bots convenients per animar la sessió. Tot això amenitzat per música local que de seguida convertim en la banda sonora del viatge.

L’Amar, devorant quilòmetres amb la mirada posada en l’horitzó

Primera parada: un llac. Sorpresos? Doncs nosaltres també ens vam sorprendre. Sembla que al desert hi plou de tant en tant, i quan això passa es formen llacs. És absolutament màgic veure les aigües quietes del llac amb les dunes reflectides. En aquest cas, el llac és el que es coneix com a Llac Yasmina.

El Llac Yasmina, amb les dunes reflectides en les seves aigües

Estar al desert permet fer petites bogeries, i no passa massa estona abans que demanem al nostre conductor que ens permeti pujar a la baca del cotxe, per poder disfrutar de les vistes privilegiades i l’aire a les nostres cares. Som tres els que ens hi enfilem i, la veritat és que la sensació és boníssima, sobretot perquè de seguida ens adonem que la conducció ara és molt més suau. Però per molt suau que conduexi l’Amar i per molta sensació de llibertat que tinguem anant “allà dalt”, la baca es de ferro i de seguida se’ns passen les ganes d’estar-hi, sobretot tenint en compte que demà haurem d’anar en dromedari una bona estona… Més val tenir el cul en condicions!

La primera parada la fem a prop d’una filera de roca negra. No acabem d’entendre de què es tracta, però en acostar-nos-hi i mullar la pedra, descobrim que està plena de fòssils, de forma cilíndrica, que fan de testimoni del passat marí d’aquesta zona del desert del Sàhara

Cal acostar-se per adonar-se’n de la meravella que tenim al davant

El tipus de fòssil que hi veiem és del grup Orthoceras un tipus de mol.lusc cefalòpode que es va extingir i data de fa uns 360 milions d’anys. És tan abundant que fins i tot les piques dels banys del hotel tenen pedra amb aquests fòssils incrustats. Aquests fòssils ens parlen d’un passat llunyà, molt llunyà, en el que el que avui és desert era el fons d’un mar ple de vida. Sembla mentida que la extensió desèrtica més gran del món, el poderós Sàhara que avui amenaça amb el seu avanç, fos en el passat un mar. El que abans donava vida, o potser fins i tot d’on va sorgir la pròpia, avui és sec i la supervivència es fa complicada per qualsevol organisme.

Fòssils del grup Orthocera

Seguim en ruta, passant pels camins amb les dunes de fons. I ens adonem que aquesta part del desert és ben fosca, és com si tingués una crosta de color negre sobre la que trepitgem. Quan ens hi acostem veiem que son petites pedres negres, però la visió de lluny fa que el nom que ens deia l’Amar (el desert negre) sigui més que justificat. A més, amb les dunes daurades de fons, l’efecte visual és meravellós.

Aquesta zona de desert negre s’anomena La Hamada (o hammada en àrab) és un tipus de paisatge de  desert de roca amb molt poca sorra. En aquest cas la grava que la recobreix és de color fosc i per això dóna lloc a aquesta imatge de desert negre. Possiblement el seu origen es deu a que el vent durant milions d’anys ha anat escombrant la sorra cap a les dunes que formen els anomenats “ergs” (dunes). En aquesta zona es poden arribar a temperatures de fins a 55ºC. Per això enviar a algú a la hamada és com enviar-lo a l’infern, o al que més s’hi assembla a la terra.

El desert negre o hamada

Seguim avançant, ara per camins amb més sorra, on notem com el cotxe llisca amb cada gir que fa l’Amar. El bon ambient dins el tot terreny és increïble i en un moment ens trobem tots cridant i rient mentre esquivem els bots. És ben bé que quan estàs en un lloc com el desert, descobrint món, divertint-te i a més tens una gran companyia al teu voltant, només tens ganes de riure i de cridar, com si tot el món hagués de prendre consciència de com n’és de fantàstic aquest moment per a tu.

El següent pas és anar a veure un pou en mig del desert. Resulta sorprenent que algú un dia fes un forat en un lloc sense cap vegetació i trobés prou aigua per fer-hi un pou amb el que s’abasteixen els nòmades, els qui passen i fins i tot el bestiar. Un rudimentari bidó de plàstic lligat amb una corda serveix per extreure’n l’aigua que surt fresca de sota les dunes.

Diuen que el més bonic del desert és que en algun lloc amaga un pou

El bateig al desert, una aigua fresca i neta que et revitalitza

Després d’aquests moments d’eufòria, tornem a la realitat de la vida al desert. Ens acostem a un cabana feta d’adob en mig del no-res. A la porta, un ruc lligat a una muntanya de pedres i un petit cabrit que ens ve a saludar com si fos un gos. També surten de pressa i corrents les nenes de la casa, son tres i despentinades, esperant que els viatgers els fem algun regal o alguna carícia. Hem portat roba vella que donem a la mare, que ve més pausada quan les nenes ja han estat una bona estona amb nosaltres, mentre s’arregla el vel per evitar que li veiem el rostre. Una casa al mig del no-res amb tres nenes i la seva mare, un ruc i una cabreta i sense terra cultivable a prop. És inevitable preguntar-se com s’ho fan per sobreviure en un entorn tan hostil. Fora de la casa, una haima, que possiblement fan servir de menjador quan es reuneix la família. On deu ser el seu marit? Estarà treballant en algun camp? Tindrà un ramat de dromedaris i els estarà portant a pasturar? O bé treballa en algun dels hotels de la zona fent la vida més fàcil als que venim per d’aquesta manera intentar fer la de la seva pròpia família sedentària? Son nòmades, però amb la casa d’adob estan passant a ser sedentaris. Serà realment millor aquest tipus de vida que la passada? No crec que tingui prou coneixement com per opinar…

En mig del no-res, una família viu amb el que és imprescindible, res més

Les nenes despentinades venen de seguida a saludar els visitants

Una casa d’adob, un ruc i una cabreta petita, potser son totes les pertenences d’aquesta gent…

Una mica més endavant ens trobem una altra casa semblant a la anterior. A fora, en un forn a terra fet d’adob, hi ha una dona preparant la pizza bereber. Omple la massa amb la carn, les verdures i les espècies i la posa al foc, mentre li va donant voltes amb dos trossets de fusta. Fa molta calor, especialment davant del foc, però ella porta roba d’abric com si estiguéssim a la neu.

Preparació de la pizza bereber en un forn d’adob

Al costat, hi ha la haima, on ens ofereixen un te bereber. No hi ha menta en aquest te, sinó que hi ha una barreja d’herbes que li donen un gust diferent. Li diuen el whisky bereber. A fora de la haima, el que sembla una cabra penjada per les potes d’un trípode de fustes. Es tracta d’una bota d’aigua, la pell de la cabra (amb pèl i tot) serveix per guardar l’aigua i conservar-la fresca, possiblement gràcies al pèl que li fa de cambra d’aire. Quan volen beure, simplement deixen anar la corda que hi ha al que seria el coll de la cabra i té fins i tot dispensador. Sembla mentida que tenint tan poc, el primer que fan és oferir-nos el seu te i un tros de la deliciosa pizza bereber que acaba de preparar la senyora.

Dins la haima, bebent whisky bereber, amb la cuina al fons i la bota d’aigua

La pizza bereber, amb carn i verdures i una combinació impossible d’espècies, és un plat deliciós

El nostre restaurant ens espera. Més enllà tenim uns fantàstics cuiners berebers que ens estan preparant el dinar: amanida (molt semblant a un salpicón amb tomàquet, olives i ceba) i pizza bereber que ens preparen, aquest cop fent servir una campana de ferro per crear el forn sobre les brases. Espontàniament, quan el dinar està llest, els nostres cuiners, junt amb el guia, es posen a ballar tot tocant una safata de metall i cantant. És genial veure com de bé s’ho poden passar. Dinem a l’ombra d’un arbre dels pocs supervivents, veient les dunes i tenim un temps per relaxar-nos i empapar-nos de la màgia del desert. Això és vida!

Preparació de la pizza bereber

En aquest cas el forn el creen amb una campana metàl.lica

Arriba la tarda i, tot i que l’ambient propicia una migdiada a l’ombra, tenim moltes coses per veure i molt poc temps així que ens dirigim cap a un poblat abandonat, Mfis. Es tracta d’un poblat fantasma que vivia de la explotació que van fer els francesos d’una mina de plom. No en queda pràcticament res, ja que les cases d’adob s’han anat desfent des que als anys ’50 es va abandonar. Aquestes mines formen part del que s’anomenen mines de Kohl (que també poden ser de coure i zenc). La mina també està abandonada, un solc obert a terra, de bastanta profunditat amb una grua rovellada amb la que pujaven i baixaven els productes que en treien i també el personal que treballava en la mina son els testimonis que en queden.

Solc de la mina de Mfis, s’ha d’anar amb compte perquè no hi ha cap protecció i la rasa és profunda

La grua amb la que pujaven el coure i el zenc extret i també amb la que baixaven els treballadors

En acabar toca tornar a l’hotel per disfrutar d’un dels millos moments del dia, de nou, la posta de sol, des de les dunes, fent un viatge cap a l’interior que atorga una pau que en pocs llocs podem aconseguir. És el desert qui calma la nostra ànima…