El dia comença d’hora al parc de Moremi, com sempre que s’ha de sortir a intentar avistar fauna salvatge. Sortim a fer un primer safari de bon matí amb el sol que s’aixeca. Després de la nit en les tendes del campament que van muntar els nois, toca aprofitar que estem en mig del no-res per intentar veure aquells animals que tant ens fascinen. I som realment afortunats. En el nostre recorregut ens trobem amb una femella de lleopard, possiblement bastant jove. Preciosa. Es mou sigilosa entre els arbustos perseguint algun petit mamífer. Podem veure com es prepara per caçar-lo, adoptant una postura asseguda molt similar a la que mostren els gats domèstics quan volen caçar una mosca. Ens permet ser allà amb ella mentre es prepara per fer el salt… No té sort, se li escapa la presa… Després de seguir-la una estona, la perdem de vista. En general quan pensem en grans felins ens els imaginem caçant grans preses però el cert és que el lleopard acostuma a caçar petits mamífers i ocells per la seva subsistència. En ocasions algun impala jovenet, però diguem que no es complica massa. Crec que és l’animal més bonic del món…

La femella de lleopard marxa sense aconseguir caçar la seva presa.

Després del safari, en el que tornem a veure elefants, zebres, impales i altres bèsties que ja comencen a formar part del nostre dia a dia (sí, sembla increïble que et puguis acostumar a veure aquests animals tan exòtics amb uns pocs dies), tornem al campament per esmorzar abans de fer la part més dura del viatge. Hem d’anar desde Moremi fins al parc Savute (que ja pertany a Chobe) per camins de sorra tova, sota un sol infernal que no té cap mena de pietat amb nosaltres. La sequera es fa palesa en aquesta zona a mesura que anem avançant kilòmetres. La zona de Savute està encerclada per un anell de sorra que es l’antiga línia de costa d’un gran llac que cobria la part nord de Botswana. En la part més profunda, hi ha el riu Savute, que té una peculiaritat bastant sorprenent, apareix i desapareix independentment de les pluges que hi hagi a la zona. De fet això ja ho va poder experimentar Livingstone quan va descobrir les cataractes Victòria al 1851. Quan ell hi va anar descrivia un pantà ombrívol però cap al 1888 es va començar a assecar i va seguir totalment sec fins el 1957. Hi van crèixer acàcies fins arribar a tamanys considerables durant aquest temps però quan es va assecar, els arbres van morir i van quedar a la zona com a macabres testimonis d’un passat ric en aigua. Avui en dia, parts de Savute son com un desert (de fet la sorra és de desert) i altres parts tenen grans savannes on creixen herbes durant la temporada de pluja, de manera que els animals hi poden sobreviure.

Els animals busquen les poques ombres que hi ha en aquesta zona tan seca, de manera que no és extrany veure diferents espècies compartint-la, com en aquest cas

La zona de Savute és coneguda per la gran quantitat d’animals que s’hi poden veure. En condicions normals és relativament senzill veure lleons i altres felins, fins i tot lleons organitzats en manades que es dediquen a caçar elefants. En general la temporada de pluja comença sobre el mes de novembre però aquest any s’ha retrassat de manera que està tot tremendament sec i, després de moltes hores de viatge per arribar-hi, no tenim gens de sort en la visualització d’animals. Estem hores i hores donant voltes i veiem ben poca cosa, i els lleons, se’ns resisteixen.

Els búfals ens miren tranquils… Resulta sorprenent que aquests animals aparentment tan pacífics com una vaca, siguin dels més temuts pels guies dels safaris

Hem estat moltes hores de viatge per arribar a Savute, on els nois comencen a muntar el campament i en el safari de la tarda esperàvem veure tota mena d’animals. A Savute és el lloc on hi ha la concentració més gran d’elefants del món i, ni tan sols aquests gegants es deixen veure. Tot està tremendament sec i l’aspecte és desolador. Els conductors ja no saben quin camí agafar per intentar veure algun animaló…

I seguim així fins que veiem en la llunyania un núvol fosc amb una columna de pluja descarregant. De cop comencen a aparèixer nyus, búfals, xacals, impales, elefants, girafes i tota mena d’animals. Tots caminen cap al mateix lloc, van directes al lloc on plou. Tots els tolls d’aigua son secs i la natura obliga a que tots ells es moguin en la mateixa direcció. És impressionant com poden detectar que uns kilòmetres més enllà tenen la clau de la seva supervivència. No hem pogut veure massa animals, però la desfilada en busca de l’aigua ha estat un espectacle fantàstic.

Xacal de llom negre, la espècie més petita que hi ha i considerat el membre més antic de la família dels cànids.

Tortuga lleopard

El ramat de nyus es dirigeix cap a la zona on la pluja comença a caure, tot i que alguna de les cries segueix mamant sense permetre a la mare avançar

Els estruços es veuen amb facilitat en aquesta zona tan seca

Una acàcia morta, testimoni de temps en els que la sequera no imperava en la zona, davant la columna de pluja salvadora uns kilòmetres més enllà.

Tornem a dormir en campament itinerant enmig del no-res però la veritat que amb tan poca fauna com hi ha la sensació no ha estat la mateixa que la nit anterior a Moremi. Potser també estem més cansats després de dos dies d’intensitat brutal… A la nit la tormenta arriba al campament. Saber que plou en un lloc on fa tanta falta dóna una extranya sensació de pau, en saber que tot estarà millor a partir de demà perquè la vida salvatge sigui una mica menys dura…