De bon matí ens dirigim cap a una petita pista des d’on s’enlairen les avionetes. Ens enfilem en una petita avioneta amb capacitat per a sis persones. La veritat és que, si us deia que la sensació d’anar en helicòpter la vaig trobar genial, l’avioneta trobo que no és tan agradable. S’ha de mirar lluny constantment per evitar marejar-se perquè es mou molt i és prou sorollós. Ara, les vistes des de l’aire veient els animals en llibertat son meravelloses.

En aquesta petita avioneta ens vam desplaçar fins a la zona del parc de Moremi

El vol dura menys d’una hora i de seguida tornem a aterrar en una pista que sembla un camp de patates. Recorda a les velles pel.lícules d’exploradors que es movien per Àfrica en avioneta. Sembla que el temps va decidir parar-se en aquella època i tot està igual que llavors, amb la diferència que no anem vestits amb roba de colors terra i pameles que ens tapin el cap sino que anem amb roba esportiva i de colorins.

Un cop aterrem ens ve a recollir el convoi amb el que ens mourem els propers tres dies. Ens allunyem definitivament de tota resta de civilització per anar de parc en parc per pistes entre tota mena de bèsties salvatges. Anem amb tres vehicles, dos tot-terrenys que porten a set de nosaltres cada un i un altre que fa la funció de vehicle d’avituallament, on van les tendes, les provisions, els banys portàtils i el nostre cuiner amb dos nois que l’ajudaran a muntar i desmuntar el campament. Son unes quatre-cinc hores de camins traquetejants amb sorra en gran quantitat. Ens diuen que no és infreqüent que els cotxes encallin o que hi hagi punxades. Els vehicles son oberts (son com pick-ups però amb cadires a darrera i un toldo que protegeix del sol, però que en realitat no evita que faci moltíssima calor). Avancem amb lentitut perquè els camins no son gens senzills i a més cada dos per tres ens trobem amb algun animal que mereix la nostra atenció.

Les jirafes tornen a fer acte de presència, aquest cop les podem veure més d’aprop

Un cop dins el parc de Moremi, passem un pont de fusta que serà el darrer rastre de civilització que veurem en uns dies. Pel pont només hi pot passar un vehicle. Estem explorant una zona que és molt poc visitada, en la que abunda la fauna. Resulta fascinant però és inevitable pensar que si en algun moment passés alguna cosa, segurament quan algú se n’adonés ja no en quedaria res de nosaltres, només la ferralla dels vehicles. A la natura ningú espera…

El pont de fustes sobre un toll ple a vessar d’hipopòtams marca l’entrada al parc de Moremi

Després de moltes hores de cotxe arribem al campament amb una calor horrible. La temporada seca s’ha allargat (hauria d’haver començat a ploure al novembre i estem a finals de desembre i encara no ho ha fet) i cau un sol de justícia sobre nosaltres. A més, només un dels vehicles (no en el que anem nosaltres) té nevera de manera que l’aigua que portem la bevem a una temperatura que en condicions normals no beuriem, però quan fa tanta calor i estas tan mancat d’aigua, la beus… Un punt negatiu per Kananga, perquè crec que els dos vehicles haurien de portar nevera. Arribem a una petita explanada i en una estona els nois munten les tendes en forma de cercle. Una mica allunyats de les tendes munten la dutxa de campanya i el bany, que consisteix en un forat a terra que taparem amb sorra que deixen preparada al costat. La dutxa és un gran bidó suspès que té una aixeta en la part inferior i que permet rentar-se amb aigua que recullen els nois del riu (no puc evitar angoixar-me pensant que el riu està farcit d’hipopòtams i cocodrils…).

Ens expliquen les normes del campament. Ens hem de mantenir dins el cercle de les tendes. No ens podem allunyar perquè pot ser perillós i ens ho diuen seriosament, no es tracta d’espantar a ningú sino de conèixer els riscos que hi ha. A la nit no es pot sortir de la tenda. Si per necessitat imperiosa s’ha de sortir, s’ha d’avisar al company que surti amb nosaltres i amb un frontal i posar-se al costat de la tenda. Per la resta, absolutament prohibit sortir durant la nit, ni tan sols per anar al bany després de sopar que ja és fosc. Tot dins el cercle de les tendes.

Després de dinar en el campament, tenim temps per una dutxa ràpida abans de fer el safari de la tarda. Mentre una del grup s’esta dutxant apareix un grup de babuins que la rodegen. Tot el grup ens movem fent soroll per espantar-los i allunyar-los. Impressiona saber que tens uns simis envoltant el campament, prou intel.ligents per desenvolupar estratègies que les nostres oxidades ments urbanites són incapaces d’el.laborar.

En acabar, i ja recuperats de la calorada, ens disposem a fer el primer safari per Moremi. De seguida ens adonem que aquest safari és de veritat. Comencem a veure més d’una espècie animal. Els hipopòtams dins l’aigua mentre els elefants es refresquen amb l’aigua i uns impales pasten al voltant. És natura en estat pur i nosaltres en som testimonis excepcionals. No hi ha absolutament ningú més, només la natura i nosaltres.

Uns elefants es refresquen amb l’aigua d’una bassa farcida d’hipopòtams

Els hipopòtams intercalen badalls amb sospirs mentre es netegen entre ells

Diuen que els hipopòtams son especialment perillosos quan son fora de l’aigua, sembla mentida que un herbívor pugui ser un dels grans responsables de morts a l’Àfrica

Després d’una bona estona escoltant fascinada i a pocs metres els esbufegs dels hipopòtams i veure’ls netejar-se entre ells i badallar constantment mostrant unes dents que fan esfereïr, ens porten cap a un petit racó on paren el 4×4. Sota els arbres hi ha una lleona, que ens mira sense cap interés i es torna a concentrar en el que feia, acabar-se de menjar mitja impala que devia haver caçat poca estona abans. Estira la seva carn amb parsimònia i constància i en va arrencant tot el que pot. Mastega sense cap esforç tot el costellar, demostrant sense voler-ho la gran força de les seves mandíbules. Ens va mirant de tant en tant. Estem a pocs metres. No ens surten les paraules, gairebé no podem ni respirar de la impressió de tenir un gran felí per primera vegada al davant.

La lleona devora tranquilament l’impala mentre ens mira de reüll

En acabar amb tot el que quedava del impala, s’aixeca i amb parsimònia s’acosta a una altra lleona que respira feixuga. Es saluden refregant els seus cossos com fan els gats domèstics i beuen una mica d’aigua per jaure a respirar amb dificultat. No estan malaltes. Han menjat tant que tenen l’abdomen totalment distès i no poden expandir totalment els pulmons. Imaginem que la nova lleona havia menjat l’altra meitat del impala abans que trobessim a la primera. Jauen desinteressades, amb la tranquilitat de qui no té cap amenaça. Començo a notar com m’emociono. Per fi he vist un gran felí en directe. Sabia que això passaria, i és que no hi ha res més bonic que veure animals en llibertat, però els felins tenen un magnetisme especial…

En acabar la lleona es reuneix amb la seva companya amb la que relaxadament es refrega com faria un gatet

Seguim la nostra ruta pel parc de Moremi però ja de camí al campament. Ens trobem amb molts elefants, que en ocasions ens fan tremolar perquè sembla que paren atenció a nosaltres i inquieta que un animal de més de tres tones pugui pensar que estàs al seu camí. El sol va caient sobre la sabanna i parem per fotografiar una elefanta amb la seva cria petita just amb la posta de sol. De cop sentim un so tremendament potent al costat nostre. És un altre elefant. Un mascle que no haviem vist abans i que avança cap a nosaltres barritant. Ens quedem paralitzats, tremolant. En aquell moment me n’adono de veritat que això no és una broma, que estem enmig d’animals salvatges que es poden sentir molestos per la nostra presència i la seva ira pot ser implacable. Sembla que amb la nostra paralització es queda content i es relaxa. A poc a poc el conductor arrenca de nou el 4×4 i ens allunyem. Respirem quan veiem que ens allunyem. L’ensurt no ha estat poc i de fet el conductor ens demana disculpes en arribar al campament. No havia vist el mascle i haviem estat en una situació de perill. No és criticable, hi ha tantes bèsties que és impossible controlar tots els factors. Però ens n’hem endut un bon ensurt! De fet no puc fer més fotografies aquella tarda… El pols em tremola massa!

Algunes de les cries d’elefant son ben petites!

La posta de sol va venir carregada d’emocions en aquest dia de safari inoblidable

Arribem al campament quan ja ha caigut el sol. Ara toca sopar en bona companyia i recordar les vivències del dia. Ha estat un dia carregat d’emocions i la tarda no s’ha quedat curta! Mentre sopem s’acosta una hiena gegantina al campament. Ens comenten que és una hiena que veuen de tant en tant. Li donen una mica de carn i marxa. Sembla que deu ser un exemplar vell que no li permeten estar en la manada i es busca la vida com pot.

Quan ja hem acabat de sopar, en la negror de la nit i mentre estem parlant entre nosaltres, sentim un rogit que fa tremolar els nostres cossos. La guia i els nois ens diuen que es tracta d’un lleó. El rogit s’ha sentit molt a prop. En aquell moment sí que començo a sentir certa por. M’havien comentat que els lleons en principi no ens veuen com a preses però que de tant en tant entren als campaments i juguen amb el material. No puc evitar recordar com juguen els meus gats amb els ocellets i pel meu cap passen tota mena d’imatges. No veig el moment de ficar-me dins la tenda i dormir perquè ja se sap que si estàs adormit res dolent no pot passar. Un retorn a la infantesa? Aquella nit em va costar dormir, l’estat d’alerta m’impedia agafar el son i la calor dins la tenda (haviem baixat totes les cortines per “protegir-nos” del lleó) no ajuda… Amb la distància, ho recordo amb emoció i amb un somriure, tot i que en el moment no ho vaig passar massa bé. No tot pot ser tan màgic!