El dia comença d’hora. Ens toca desmuntar el campament a Sipi Falls ja que avui tornem a posar-nos en ruta per seguir descobrint el país. Desde Sipi reculem una mica fins a Mbale per agafar la carretera que va en direcció nord fins a Kiru, lloc on acamparem aquesta nit.

De Sipi Falls fins a Kiru – Font: Google Maps

Iniciem el camí amb el que es convertirà en una tradició en aquest viatge. Nosaltres arrenquem caminant mentre els conductors i suport acaben de recollir-ho tot. D’aquesta manera estirem una mica les cames i anem agafant forma pels trekkings que haurem de fer en aquest viatge. Caminem carretera avall mentre els nens ens van saludant al nostre pas. És un passeig agradable. Encara no fa calor i no plou, de manera que podem disfrutar del paisatge mentre avancem. Hi ha més camps de matoke, nens que corren, motos que van amunt i avall per la carretera, gent treballant a les portes de casa o en els camps, gent que camina i transporta llenya i tota mena de càrregues i vaques que, lligades a la vora de la carretera, ens miren encuriosides al nostre pas. Respiro fons, m’encanta aquesta quotidianitat africana.

Passada una estona ens recullen els 4×4 per fer el trajecte per carretera. Estarem pràcticament tot el matí per arribar a Soroti a l’hora de dinar. Arribem amb temps per poder anar a fer un volt per una de les atraccions més fascinants que hi ha al món: el mercat. Soroti és una ciutat que està als peus d’un kopje, una muntanya de roques que apareix de cop en la planície i que veurem sovint en tot el nord d’Uganda. Els geòlegs sembla que no es posen massa d’acord en quin és l’origen d’aquestes formacions rocoses…

A la ciutat de Soroti s’hi respira vida

Entrem dins el mercat i ens trobem amb un magnífic mercat africà en el que els gibrells de colors llampants es fan un lloc entre tota mena d’aliments. La veritat que es veu prou net per tractar-se d’un mercat africà. Els vegetals els agrupen en piles que corresponen al consum d’una família i el peix respira frescor. Trobem també carnisseries i la zona del peix dessecat, que el venen juntament amb mantega de cacahuet. El motiu de vendre aquests dos aliments tan diferents al mateix lloc és que hi ha un plat típic que es cuina amb peix dessecat rehidratat i mantega de cacahuet.

El peix fresc (d’aigua dolça) té molt bon aspecte en comparació amb el que he vist en altres països africans

Les carnisseries es troben a la part construïda del mercat

El peix dessecat forma part de la cuina tradicional est-ugandesa

En una de les zones del mercat ens trobem moltíssimes dones que cuinen i van amb plats amunt i avall. Per no perdre vendes, els mercaders es queden a la parada a l’hora de dinar i les dones son les que s’encarreguen de portar el menjar de la cantina del mercat directament a la zona de venda. La zona és tot bullici de dones portant plats amunt i avall mentre els nens corretegen entre cassoles.

El guisat de peix dessecat rehidratat amb mantega de cacahuet és un dels plats tradicionals en aquesta zona

Acabada la visita al mercat ens dirigim al lloc on dinarem. Portem dinar cuinat pel nostre cuiner i només demanem les begudes al bar. És quelcom que resulta sorprenent per a nosaltres ja que en un bar en el nostre país resultaria complicat poder anar a dinar d’aquesta manera, però, com veurem al llarg de tot el viatge, és una pràctica habitual a Uganda.

Havent dinat ens disposem a pujar de nou als cotxes per anar a visitar la població de Obalaang. Ens trobem en terres de la ètnia Teso (també coneguda com Iteso). Els Iteso pertanyen al grup Nil-Saharià (les ètnies africanes es classifiquen en grups lingüístics). Son gents que provenen de la zona del Sahel que després de la darrera glaciació es desplacen cap al Nil per fugir de la sequera. Allà s’hi estableixen barrejant-se amb els grups que habitaven allà i formen el que coneixem com a grup Nil-Saharià. Altres van anar cap al Níger i van formar el grup Nil-Congoleny. Els del primer grup son pastors, son nòmades. Els del segon son agricultors de manera que son sedentaris i estableixen societats més complexes. Les gents de les zones Bantús de Uganda, provenen dels Niger-Congolenys i d’aquí que tinguem societats de tipus feudals en la història de les zones dels antics regnes de la zona d’Uganda. Hi ha dos grups lingüístics més a Àfrica, els de la zona de Madagascar, que son del grup Malgaix, que té influència malàsia en el seu idioma o fins i tot les faccions dels pobladors de la gran illa vermella. El que es considera el grup lingüístic original d’Àfrica és el Coissan, que és el grup al que pertanyen els bosquimans, els pigmeus i d’altres ètnies que es consideren els pobladors més antics d’Àfrica. De fet han demostrat que els bosquimans son el grup que tenen l’ADN més antic del món.

Els Teso es van establir en la zona que avui és el nord-est d’Uganda i a mitjans del segle XVII es van començar a desplaçar més cap al sud. En el transcurs d’aquesta migració van originar-se conflictes amb altres grups ètnics de la regió de manera que el territori Teso es va dividir en la part nord i la sud. Una part de l’est d’Uganda va ser transferida a Kènia al 1902, dividint encara més el territori Teso. Aquest no és més que un altre exemple de com els europeus hem generat conflictes en territoris africans imposant els límits dels països. La zona que visitem nosaltres, que inclou Soroti, Kiru i més endavant els Karamoja (o Karamojong) és el que es coneix com a la regió Teso Nord.

Quan arribem a Obalaang ens convertim en l’atracció del dia al poblat. Tothom deixa de fer el que estigués fent per anar a saludar i perseguir els M’zungus. Caminen al nostre voltant. Els nens s’apropen i ens toquen per sortir corrent. Algun de ben petit s’espanta com si hagués vist un veritable monstre quan ens veu, possiblement perquè som el més semblant a l’home del sac que han vist en la seva curta vida… El mercat és un mercat local, en el que es compren i venen fruites, hortalisses i d’altres aliments. No hi ha souvenirs, no hi ha res dirigit al turista, senzillament perquè no hi ha turistes allà.

Quan arribem a Obalaang sembla que el temps s’aturi, tothom deixa el que estigui fent per venir a rebre els M’zungus

Passegem per tot el poblat amb una currua de nens que ens segueixen entre divertits, burletes i curiosos. Els adults ens saluden somrient, amb uns somriures que no poden ser més grans. Viuen relaxats. Tot i ser una de les zones més pobres del país, es respira felicitat i hospitalitat per tot arreu.

Els nens amb bicicletes desproporcionadament grosses son una tònica general a l’Àfrica. El més curiós de tot és que son capaços d’enfilar-s’hi i conduir-les!

Quan ja hem visitat quasi tot el poblat, la nostra guia inicia una cançó amb un grup de nens… Els nens repeteixen el que diu la Pat i tots ens hi afagim. Crea sensació. De cop, ja no tenim uns pocs nens al voltant, tenim a tots els nens del poblat al voltant, cantant i rient amb nosaltres. En un moment ens trobem retornant a la nostra infància i cantant el buggie-buggie que tants cops haviem fet a les colònies de petits. Veiem com tot el poble es posa a la cua i segueix la canço, repetint el ‘hey‘ i saltant amb nosaltres. Fins i tot els adults s’afegeixen a la cua i ballen amb nosaltres. Una de les coses que més em fascina d’Àfrica és la espontaneïtat que es respira en els infants, però també en els adults. És en moments com aquest que aquesta espontaneïtat sorgeix i ens dóna una lliçó a tots els que vivim en la nostra societat farcida de prejudicis, aparences i compostura.

El buggie-buggie a Obalaang va ser un moment màgic del viatge

Amb un somriure ens enfilem als 4×4 i seguim el nostre camí fins a Kiru, on passarem la nit en un petit descampat. La zona és preciosa, unes muntanyes que recorden en forma a la coneguda bahia de Halong de Vietnam sorgeixen en el plà. En el campament no hi ha instal.lacions, ni letrines ni possiblitat de dutxar-se, però sí que hi ha una família que ens acompanyarà. El cap de família, en Joseph, ens reb amb un tambaleig que fa pensar que ha begut de més. La dona i els fills comparteixen amb nosaltres cants i balls al voltant de la foguera. Es va forjant la unitat en el grup i ens sentim tremendament afortunats de poder fer un viatge que demostra moment a moment que serà especial en tots els sentits.

Al dia següent seguim visitant mercats i ens espera el més especial de tots ells, el mercat de Kidepo. Després de la parada a Kotido hem de seguir el nostre camí per arribar a Kaabong i des d’allà dirigir-nos una mica cap a l’oest per acampar en un pati d’una escola.

Ruta Kiru-Kidepo-Kaabong – Font: Google maps

El mercat de Kidepo és un mercat de bestiar en terreny dominat pels Karamojong (també coneguts com Karamoja), que com hem comentat també son una tribu Nil-Sahariana de ramaders. Tenen connexions amb els coneguts massai de Kènia i altres ètnies que vaig tenir la oportunitat de conèixer a Etiòpia, a la vall del riu Omo. Físicament son persones altes i estilitzades, de llargues cames i duen escarificacions fetes amb cura a la cara, com a símbol de bellesa.

La zona del mercat de bestiar és plena de cabres, ovelles i vaques i homes, les dones estan fora del recinte on es troben els animals

En el mercat de bestiar hi ha molt de bullici, son gent curiosa, no tocada pel turisme, que volen acostar-se i saludar-nos a tots. Precisen del contacte físic i els agrada agafar-te mirant-te a la cara i somrient. Es saluden durant molta estona, quelcom que és tremendament diferent de l’esqüeta apretada de mans dels europeus. Sembla que com més nòrdics som, menys contacte físic volem.

Fora el mercat de bestiar hi ha les parades on venen les teles amb les que s’embolcallen els homes karamojong. Les fan servir com a llençol quan es desplacen amb els ramats.

Ens miren encuriosits i estan encantats de que els fem fotografies i els les ensenyem. Els homes porten el borkota (el taburet petitó que porten a tot arreu i que també a Etiòpia és un signe d’identitat en les tribus de la vall del Omo). Les dones llueixen orgulloses escarificacions que busquen ressaltar la seva bellesa. No només son les dones, hi ha homes amb escarificacions, molt cuidades també.

Les dones van engalanades amb joies colorides i llueixen amb orgull les escarificacions, fets amb molta cura i símbol de bellesa

Els karamojong que ens van resultar tan tremendament hospitalaris i agradables a nosaltres, tenen una mala fama històrica deguda a que han tingut enfrontaments amb moltes ètnies per robar bestiar. La veritat és que nosaltres no vam veure cap mena de conflicte ni hostilitat, més aviat tot el contrari. Sembla que el conflicte ve de que els Karamojong creuen tradicionalment que son els propietaris de tot el bestiar per dret diví. Això no acaba de convèncer a d’altres ètnies, que no comparteixen aquesta designació de propietaris divins del bestiar i ha portat a conflictes durant anys, especialment amb els seus veïns tant a Uganda com a Sudan i Kènia.

Acabada la visita a aquest meravellós mercat seguim el nostre camí però un dels companys del grup ha tingut un problema amb una de les sabates de trekking i necessita un sabater urgent. Parem a una població anomenada Kaabong, on passem per un carrer que podriem definir com el carrer del vici. És un petit tram d’uns 25 metres de llargada en el que les parades de tabac i cervesa de sorgo s’apilotonen entre gent més o menys beguda. També venen tota mena de vísceres que exposen en parades destartalades. No hi fem fotos, però la experiència de passar per aquell carrer, a reventar de gent com el metro en hora punta a una gran ciutat, és impagable!

Com que les sabates encara no estan arreglades, passegem pel poblat i anem avançant en la carretera. Tots els nens del poble ens segueixen, fins que arribem al riu, on la majoria fan mitja volta. Repetim cançons i balls amb ells. Els més grans segueixen amb nosaltres un tros més, fins que arriben els cotxes i ens enfilem per seguir el nostre camí. Arribem de nit a una petita escola enmig del no-res. Sembla que està prou lluny i prou a prop de qualsevol població del voltant, de manera que els nens es desplacen cada dia per venir-hi. No tenim dutxa, però ja sí que disposem d’un petit luxe, unes letrines prou ben acondicionades.

El paisatge cada cop és més impressionant, ens acostem al parc nacional de Kidepo, compartit entre Uganda i Sudan del Sud i les carreteres sembla que ens porten al món salvatge

Fem nit en el campament de l’escola i ens confirmen que el dia següent podrem fer una prospecció, anirem a visitar una tribu coneguda com els Ik’s, que viu a dalt de la muntanya. Serà el primer cop també per la nostra guia i resulta excitant!