El parc natural de Kidepo es troba a l’extrem nordest d’Uganda, on limita amb Sudan i Kènia. De fet, part del parc es troba en territori Sudanès. Va ser declarat parc nacional cap als anys ’60 i és un terreny de valls semiàrides amb extenses sabanes. És el parc nacional més aïllat d’Uganda i de fet és molt poc visitat ja que es troba enmig del territori karamojong. Tot i així, és un dels parcs més magnífics que hi ha al país i fins i tot a Àfrica.

Situació del parc nacional de Kidepo – Font: Google maps

L’area avui ocupada pel parc de Kidepo havia estat el lloc on habitaven els pastors dodoth i els iks, que vam visitar uns dies abans. Quan el govern colonial britànic va establir la zona de parc natural, van fer-los marxar, tant per protegir els animals de la caça com per evitar que es desforestés més la zona per controlar la mosca tse-tse.

Després de passar el control d’entrada i acollir en un dels nostres cotxes el ranger que ens acompanyaria, ens ensinsàrem en el parc. Per arribar a la zona d’acampada ja ho fem fent safari. Passàrem la nit en un petit turó al costat d’un kopje en el que vam muntar les tendes en cercle. Érem enmig de la sabana, una sabana amb la herba ben alta per la època de pluges que era prop d’acabar.

Estem a final d’època de pluges i els camins es tornen complicats pels bssals de fang que hi ha que els posen les coses difícils als nostres hàbils conductors

En la estació seca els animals es poden veure amb relativa facilitat al voltant de les zones d’aigua en qualsevol dels parcs naturals, però nosaltres hi vam anar a final d’estació de pluges i de fet l’herba estava tremendament alta.Aquesta situació dificultava la visió de molts animals que es poden veure en altres èpoques de l’any, i especialment dels felins, que pel que sembla son bastant abundants en el parc.

En aquesta imatge ens podem fer una idea de l’alçada de l’herba en aquesta època de l’any

Només entrar ens trobem amb el que serà el gran mamífer més destacat que veurem al parc. Els búfals. Ens miren amb mirada altiva, tot ensumant l’aire i sense moure’s un mil.límetre. El búfal africà (també conegut com a búfal cafre (Syncerus caffer) és un bòvid, és a dir, pertany a la família de les vaques. Es consideren diferents espècies de búfal africà, tres d’elles viuen a la sabana, una al bosc i l’altra a la muntanya. Els que nosaltres veurem son búfals de la sabana dels que es coneixen com a búfals negres o búfal caffer.

Els búfals es queden a les vores del camí mirant-nos desafiants amb la seguretat que els atorga ser uns dels animals més perillosos d’Àfrica

Els búfals africans son tremendament grossos, poden arribar a fer més de 900 kg. Si pensem que un toro de lídia fa uns 400-500 kg ens podem imaginar les dimensions d’aquestes bèsties musculoses que acostumen a anar en grans ramats.Tant els mascles com les femelles tenen banyes però les mides poden variar. En el cas del búfal africà negre, les banyes s’ajunten en el centre formant com un escut. Això és així en el mascle. En el cas de la femella, les banyes tenen la mateixa forma però l’escut a la part central està incomplert.

El búfal africà és el bòvid més gran que hi ha a Àfrica i és un dels coneguts big five

Els búfals son animals socials, que viuen en ramats que poden anar dels 50 als 500 individus. En els ramats hi ha petits grups de femelles amb les seves cries, grups per edats de mascles, petits harems d’un mascle amb vàries femelles i les seves cries i mascles vells solitaris. Tenen consciència de grup i quan hi ha un del grup en problemes, tot el ramat participa en la seva ajuda. Això permet la supervivència dins el grup d’animals malalts o afeblits. Nosaltres vam tenir la oportunitat de veure com els búfals s’agrupaven de manera que les cries quedaven totalment amagades dins el ramat en la nostra presència.

Sempre que tenen oportunitat, els búfals es fan banys de fang per protegir-se del sol i la calor així com per eliminar alguns paràsits externs

Després del primer safari entrant al parc vam anar a la zona d’acampada a muntar el campament. Amb les tendes recén muntades, ens sorpren una pluja intensa que ens obliga a refugiar-nos a la zona coberta per poder dinar. Estem al costat d’un kopje i és inevitable anar mirant entre les roques per si se li acudeix aparèixer a algun lleó. Després de la pluja, tornem a veure un arc de Sant Martí magnífic que ens anima a tornar a sortir a fer safari fins a l’hora de sopar.

Les pluges de la tarda ens regalen l’arc de Sant Martí

En el safari de la tarda vàrem veure multitud d’espècies d’antílops, desde alcèfals fins a waterbucks o antílops d’aigua, búfals que seguien apareixent per tot arreu, facocers que ens recordaven al ‘Pumba’ del Rei Lleó de Disney, voltors i fins i tot algun xacal. Vam veure uns lleons en la llunyania estirats a l’ombra d’una acàcia però poca cosa més en aquella tarda.

Els facocers estan per tot arreu

Un petit xacal

Arribant el capvespre ens vàrem enfilar dalt un kopje per poder observar la posta de sol desde les altures. Els kopjes son formacions geològiques que semblen petites muntanyes sense pràcticament vegetació i que estan formades de roques enormes. També es coneixen com a illes-muntanya. No està massa clar l’origen d’aquestes formacions però permeten la vida de múltiples animals que s’amaguen en els racons que es formen entre les pedres, entre ells els lleons.

Un kopje de Kidepo

Des de dalt del kopje,veiem el parc als nostres peus amb la llum torrada de la posta de sol

Després de la posta de sol desde dalt del kopje, ens vàrem trobar amb que un dels 4×4 havia punxat una roda. En un moment, els nostres conductors la varen canviar mentre nosaltres no podiem evitar passejar les nostres mirades nervioses pel nostre voltant. Erem conscients de que el parc és ple d’animals salvatges i  passa pel cap que ens podriem convertir en el sopar d’algú.

A la nit sopàrem al voltant de la foguera i ningú va voler allargar massa la sobretaula. En el silenci de la nit es sentien les hienes amb els seus udols. Recordo la primera nit que vaig passar en un campament en un parc natural, va ser a Moremi (Botswana). Aquella nit em va costar dormir. Sembla que amb el temps t’habitues fins i tot a conviure amb perills al teu voltant…

Al matí ens llevem amb la boira que s’aixeca de la humitat de la nit sobre la sabana

Al matí ens disposem a tornar a fer safari per aquest meravellós parc. Una boira densa s’aixeca sobre la sabana fruit de la humitat de la pluja del dia anterior. Amb la llum del sol que surt li dóna un aspecte de somni que ens deixa meravellats. En el safari del matí continuem veient multitut d’hervíbors i els més destacables son un grup de zebres que es queden davant nostre una bona estona i ens regalen unes carreres i unes revolcades en la pols del camí.

Les zebres a Uganda son del tipus que només tenen línies blanques i negres, a diferència de les de Botswana que tenien petites franges de color torrat

Qualsevol moment és bo per una revolcada en la pols del camí

Els elefants en aquest segon dia de safari ens permeten acostar-nos-hi una mica més i els veiem a zones on la herba no és tan alta. Em sorprèn que son especialment reactius a la nostra presència. Els molestem i rondinen quan els cotxes s’acosten.

Fins i tot estant lluny, aquest elefant solitari es mostra molest amb la nostra presència

Diuen que els elefants de zones que han patit conflictes tenen menys tolerància a la presència de l’home. A la zona del parc de Kidepo hi ha hagut conflicte durant molts anys, cosa que potser va propiciar la cacera d’elefants per obtenir-ne l’ivori que després donava diners per a poder comprar armes. Un cop vaig veure en un documental que això passava amb els elefants de Mozambic, i penso que potser és la mateixa situació a Uganda ja que a Botswana no els vam veure tan reactius.

Aquesta mare es mostra molt molesta amb nosaltres i ens amenaça barritant amb força

Durant una bona estona ens va estar perseguint perquè no volia que estiguessim a prop de les seves cries

En acabar el safari del matí retornem al ranger al headquarter del parc nacional. Un cop ja sense ranger, ens fiquem al voltant d’un kopje on hi ha un parell de lleons. Estan entre les branques i un d’ells s’aixeca i marxa. No el veiem. En aquesta situació un dels nostres 4×4 queda encallat amb una pedra. Amb un lleó que ens mira amb indiferència però un altre que no sabem on és. Alguns del grup baixen per aixecar el cotxe i desencallar-lo. Imprudència? Està clar que haviem de sortir d’allà però el risc va ser alt. Per sort, no vam haver de lamentar cap decisió…

El lleó, a uns 5 metres, es mira com intenten desencallar el 4×4 davant seu