En el viatge a Uganda tenim la oportunitat de conèixer vàries escoles en zones diferents del país. He pensat que és interessant parlar-ne en un mateix post perquè realment vam els centres que son molt diferents entre ells i mereixen un capítol a part.

La primera escola que visitem és una escola que es troba en un terreny enmig del no-res a l’extrem nordest d’Uganda. Proper al parc de Kidepo, tenim la oportunitat d’acampar-hi durant dues nits, la prèvia al trekking per visitar els Iks a la zona del Murongole i la nit següent. El primer dia ja vam tenir la oportunitat de sentir com una campana cridava als alumnes a partir de les 7.30 h del matí. Com hem comentat, l’escola no està en cap població, sino que es troba en un punt “relativament” proper (i ho poso entre cometes perquè hi ha nens que han de fer uns 10 km per arribar a classe cada dia) a diverses poblacions de la zona. Les classes comencen a les 8 del matí i la campana avisa als nens que encara estan en camí que s’han d’afanyar per poder arribar a temps a l’escola. Sorprèn veure que molts nens petits porten d’altres nens encara més petits, que sembla que encara no estiguin en edat escolar. No ho estan, però com a Àfrica els germans (i sobretot les germanes) grans es fan càrrec dels menuts de la casa, se’ls enduen a l’escola amb ells ja que els pares estan treballant.

A les vuit del matí ens sorprenen els nens, aliniats per classes, a la porta de l’escola i mirant a la bandera ugandesa que canten amb solemnitat l’himne d’Uganda. La lletra de l’himne és especialment bonica, un cant a la llibertat i la pau amb els veïns i clamant la fertilitat de les seves terres com la perla de la corona africana. Us poso el text en anglès (idioma oficial del país):

Oh Uganda! may God uphold thee,

We lay our future in thy hand,

United free for liberty

Together we’ll always stand.

Oh Uganda! the land of freedom,

Our love and labour we give,

And with neighbours all,

At our country’s call

In peace and friendship we’ll live.

Oh Uganda! the land that feeds us,

By sun and fertile soil grown,

For our own dear land,

We’ll shall always stand,

The Pearl of Africa’s crown.

Els alumnes formen davant de l’escola abans de començar les classes per cantar l’himne ugandès

Després de passar la segona nit al campament del pati de l’escola, ens disposem a visitar-la al matí. Una altra cosa que crida l’atenció és que els nens conforme van arribant a l’escola, abans de cantar l’himne, agafen unes escombres fetes amb fustetes i escombren tota la zona del pati, deixant-ho tot ben net per l’arribada de la resta d’alumnes. En aquesta escola pocs nens porten uniforme, estem en una de les zones més pobres del país i l’uniforme resulta una despesa molt gran per a qualsevol família. Es tracta d’una escola pública, que inicialment van edificar uns missioners catòlics però que després se la va quedar l’estat. Realment la pobresa es respira per tot arreu.

Els nens de les classes més inicials no tenen cadires ni taules. Van descalços i vestits amb robes estripades i brutes. Tot i així, es respira alegria en aquelles carones. Treballen molt amb la música. Aprenen a base de cançons i no dubten a cantar-nos (veure vídeo) per donar-nos la benvinguda. Els mestres conten cada dia els alumnes que venen a classe. En un centre petit tenen inscrits més de 700 alumnes, però l’assistència és baixa. Molts no van a l’escola cada dia i de fet no és difícil trobar nens fora de l’escola en horari lectiu.

Les classes dels que comencen a l’escola son en una aula en la que no hi ha ni taules ni cadires

Una curiositat és el tema del idioma. A Uganda es parlen moltes llengües però a l’escola només se n’estudia una, l’anglès, que és la llengua oficial. Als nens se’ls fa parlar en anglès a l’escola i hi ha cartells que els recorden que així és com ho han de fer. No puc evitar pensar que en algun moment algú haurà de protegir les llengües locals per no perdre-les, tot i que aquestes son problemàtiques que probablement a Àfrica actualment no son de primera importància, el primer és aconseguir un bon percentatge d’escolarització.

L’escola a Uganda és gratuïta fins el sisè curs. Teòricament tots els nens s’haurien d’escolaritzar però això és quelcom que dista molt del que passa en realitat. Els nens assisteixen a escola quan son petits, quan encara no poden treure massa feina a casa. L’escola a més els facilita un dels àpats del dia, de manera que quan el nen és petit la família veu “interessant” que vagi a l’escola. El problema sorgeix quan el nen i, sobretot la nena, tenen una edat en la que ja poden resultar d’ajuda, sigui per pasturar els ramats en el cas dels nens o per fer-se càrrec dels altres germans i tasques de casa en el cas de les nenes. Per aquest motiu, quan anem avançant en els cursos acadèmics en la nostra visita, cada cop hi ha menys nenes, fins al punt que a la darrera classe només hi ha una noia.

El nombre d’alumnes es redueix dràsticament quan arribem a cursos més avançats. Aquí ja tenen unes banquetes que fan de taula i cadira, però son molts menys

A totes les aules ens reben amb cançons i entreguem als estudiants i a l’escola uns quaderns que hem comprat perquè puguin treballar. Tots ens emocionem amb les seves cançons i en veure la pobresa reflectida en els ulls dels més menuts. Resulta curiós que quan demanem als alumnes si tenen alguna curiositat sobre nosaltres o sobre el lloc d’on venim, només agraeixen i demanen més ajuda, sota la mirada afirmativa del professor. És evident que ho tenen preparat i assajat, però això no fa que la necessitat no sigui real. La única llàstima és que, potser, tenen curiositat per saber coses de nosaltres i les nostres vides i no ens ho pregunten lliurement. O potser no, potser no els interessa en absolut perquè tenen problemes molt més importants, qui sap?

Els quaderns els transporten amb bosses que es fan els mateixos alumnes amb sacs de patates o similars

La segona escola que visitem es troba a la zona d’Arua, una de les ciutats més importants a Uganda. En aquesta ocasió també vam acampar en terrenys de l’escola la nit abans de visitar-la. L’escola es troba en el terreny d’una església, tot i tractar-se d’una escola pública. Aquí la pobresa no és tan severa però aquesta escola té una particularitat que la fa especial: és un centre en el que, a part dels alumnes convencionals, hi ha nens sords.

A l’escola d’Arua hi ha més control dels alumnes i els criden pel nom

En aquesta escola veiem com també canten l’himne ugandès abans de començar les classes i posteriorment tots (la majoria uniformats a diferència de l’anterior) seuen a terra al pati esperant que el mestre els cridi quan passa llista per entrar a classe corrent i amb alegria. Els nens amb discapacitat auditiva estan en una altra aula i son aquests els que visitarem. És una experiència totalment nova. Entrem en una classe plena a vessar de nens però hi regna el silenci. El director del centre ens explica que tenen els nens interns i que només tornen a casa els caps de setmana o fins i tot només a les vacances, depenent de com sigui de lluny casa seva i les possibilitats de la família. Mentre ell parla un altre professor va traduint al llenguatge dels signes tot el que ens expliquen.

El pati és ple de cartells que inviten a la convivència i la acceptació, com aquest que parla de respectar-se els uns als altres

Un dels professors, amb una sordesa total i una dificultat visual important és el que ens proposa una mena de joc amb el que ens donaran un nom amb el llenguatge dels signes per alguna característica física. Ens ensenyen a dir la frase “el meu nom és” amb la llengua dels signes i després cadascú aprèn el seu nom. Els nens ens miren atents i ràpidament s’aprenen tots els nostres noms. Quan cadascú de nosaltres acaba de fer-ho aplaudeixen a la seva manera, aixecant les mans i agitant-les a l’aire. Després ens comencen a explicar a què es voldrien dedicar un cop acabin l’escola. Aquí hi surt de tot, una noia que vol treballar en una benzinera, un que vol ser fuster,… ens expliquen que tendeixen a anar al que anomenen escoles vocacionals, que son les escoles en les que aprenen els oficis. Passem una estona meravellosa amb aquests nens i ens quedem impressionats per la tasca que fan els professors en aquesta escola, treballant per aconseguir per una banda la educació i alfabetització del futur del país però també treballant moltíssim en la integració, l’acceptació i la sortida professional de col.lectius especialment febles com poden ser els nens amb dificultats auditives.

El pati de l’escola d’Arua té elements que ens resulten més familiars, com els tobogans

La tercera escola que visitem és un institut a la zona de Butiaba, una zona de cràters volcànics extingits que s’han transformat en llacunes d’alta muntanya. En el nostre trekking de la zona parem en un institut públic. És cap de setmana però hi ha alguns alumnes jugant a voleibol al pati. Ens acompanya un dels professors a dins de les aules. Ens comenten que l’institut és nou, que té uns dos anys i que tenen previst ampliar-lo. La veritat, que per ser nou es veu bastant deteriorat, però també pot ser que no s’han fet els acabats. Escassament hi ha les parets, els sostres i quatre banquetes que fan de taula i cadira, a part de la pissarra a cada aula.

Les instal.lacions de l’institut de Butiaba no semblen ser massa noves, però tenen escassament dos anys

Finalment, el darrer dia abans de retornar cap a Entebbe per agafar el vol de tornada, visitem un orfanat a la zona del Llac Bunyoni. En aquesta ocasió ens esperen al pati en rotllana. Ens canten i ballen durant una estona però de seguida ens comencen a agafar d’un en un per incloure’ns en les seves dances. Son inagotables i canten amb una força impressionant. Es mouen com mai no serem capaços de moure’ns nosaltres. Mentre ells ballen i s’ho passen bé amb nosaltres, la professora, vestida amb una faldilla de tall clàssic de color fosc i una camisa blanca impoluta, passeja amb mirada severa. Els nens disfruten però no la perden de vista. Sembla que la disciplina és una de les tòniques que predominen en aquesta escola.

Amb aquesta rotllana ens esperaven els alumnes d’aquest orfanat al llac Bunyoni

Després de passar una bona estona ballant amb ells, ens despedim i les seves abraçades ens entendreixen. No ens volen deixar anar les mans, es palpa que els manca una de les coses que més anhelem els humans, les mostres d’estima. Amb el cor una mica més trencat però amb un somriure, ens despedim dels nostres petits amics. Les escoles sempre son boniques, però a Àfrica fan aflorar els sentiments.

Havien deixat la classe per rebre’ns i no vaig poder evitar entrar-hi i seure en una de les banquetes i figurar-me com seria anar a classe en aquest lloc tan remot