Després de la nit de recuperació a l’hotel de Kitgum, ens disposem a seguir el nostre viatge. Ens queda una etapa de carretera que ens portarà fins a la zona coneguda com East Nile, concretament a un lloc anomenat Adjumani. La nit la passarem en un lodge per a pescadors als peus d’un llac però he volgut fer una entrada per parlar de la impactant història de la tribu coneguda con a Acholi. En aquesta ocasió no és un post alegre, però crec que cal fer una reflexió sobre el que passa en aquest món en el que tots vivim.

De Kitgum fins a Adjumani – Font: Google Maps

Poc després d’iniciar el nostre camí per la pista polsegosa de terra vermella, ens aturem al costat de la carretera. La nostra guia baixa decidida i accedeix amb un dels conductors al terreny en el que hi ha unes cabanes d’una família. Després de parlar una estona, el cap de família accedeix a ensenyar-nos el lloc que és la seva llar. Son cabanes amb petits camps de conreu al voltant i gallines que corretegen. Ell està sol a casa, només hi ha uns quants nens que corretegen, les dones de la família estan treballant el camp. A la entrada de la cabana hi veiem ruscos esfèrics com els que haviem vist a Etiòpia a les copes de les acàcies. Es dedica a arreglar-los per guanyar uns calerons.

Els Acholi habiten la zona del nord d’Uganda, representant aproximadament un 4% de la població. També hi ha gent d’aquesta ètnia que viu a Sudan del Sud (un cop més les fronteres no son les de les ètnies sino les que van establir els colons quan van fer el repartiment d’Àfrica). De fet, en la època colonial, el desenvolupament econòmic d’Uganda va ser principalment a la part sud del país, mentre que la part del nord va aportar per una banda la mà d’obra i també actius per als exèrcits.

Per desgràcia, el motiu pel qual els Acholi son coneguts al món és una trista història. No tinc imatges per il.lustrar aquest post però volia posar en relleu la història terrible que vam conèixer mentre erem asseguts a l’ombra d’un arbre davant la cabana d’aquest cap de família que ens va obrir les portes de casa seva. La història que va posar els Acholi a l’agenda mundial és la insurrecció de l’anomenat Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA, Lord Resistance Army). 

Joseph Kony és un personatge central en aquesta història. D’origen Acholi i auto-proclamat bon cristià, diu que el seu objectiu és que Uganda sigui una bona nació cristiana. Per acomplir-lo va fundar a finals dels ’80 una organització integrista anomenada Lord Resistance Army (LRA, Exèrcit de Resistència del Senyor). Assegura que convertiria Uganda en un estat teocràtic i cristià que tindria les seves lleis basades en els 10 manaments. Aquesta organització ha estat mantenint una guerra civil contra el govern ugandès que ha estat especialment escarnissada en la part del nord d’Uganda.

La part més cruenta de tot plegat és que Joseph Kony i els seus seguidors han estat segrestant nens durant desenes d’anys i fent-los servir com a soldats, com a escuts humans quan se’ls acostaven les forces de l’exèrcit Ugandès i com d’esclaus sexuals, possiblement de les coses més deplorables i vergonyants que es poden fer. La cosa arriba a extrems tant terribles que varen fer que els nens assassinessin els seus propis pares o els seus amics per tal de trencar cap vincle que poguessin tenir amb la població: fer que no tinguessin on tornar. Per atemorir-los i evitar que donessin problemes, als que es mostraven rebels els tallaven el nas, les orelles o els llavis fent-los menjar la seva pròpia carn després.

Es calcula que el LRA ha reclutat fins a 20.000 nens en la zona habitada pels Acholi. La por feia que la població que vivia en zones rurals, en arribar el capvespre, marxessin amb tota la seva família a la ciutat per evitar que els segrestessin les criatures. I tot això va durar des de finals dels ’80 fins no fa massa temps. La zona ha reduit la seva població ja que moltes famílies van fugir de la zona davant la cruesa de la situació.

Al setembre del 1996 (gairebé 10 anys després que s’iniciés el conflicte), el govern Ugandès va imposar el desplaçament forçós dels Acholi cap a camps de concentració. Aquest desplaçament va arribar a gairebé dos milions de persones desplaçades del seu origen i els camps tenien un dels índex de mortalitat més alts del món (1000 defuncions per setmana), sobretot per malària i SIDA. Les converses de pau van començar al 2005 i alguns camps es van tancar alguns camps per millora de la seguretat en el nord del país.

El 20 de febrer del 2012, el colectiu Invisible Children va llançar una campanya viral (veure video) amb l’objectiu de portar a Joseph Kony davant la justícia internacional per les atrocitats que el seu exèrcit ha comès sota les seves ordres. Hi ha un gran nombre de celebritats que la van recolzar amb l’objectiu de recollir diners per continuar la labor de reconstruir els poblats i les famílies que el LRA va destruir i que els EEUU ajudin a l’exèrcit Ugandès per aconseguir detenir a Kony. No puc evitar pensar que just quan van llançar aquesta campanya coincidia que havien trobat petroli en algunes zones d’Uganda.

Avui Kony està desaparegut. Sembla que les darreres notícies que se’n van tenir el situaven a Sudan. Tot i que els combatents del LRA actualment estan lluny del nord d’Uganda i actuen al Sudan del Sud, el Congo i República Centre Africana, la gent que ha patit aquesta violència extrema segueix vivint en la incertesa. Quan tornen a les zones en les que vivien, els manquen serveis mínims com aigua, llum i escoles o atenció mèdica.

Al drama s’hi ha d’afagir que gairebé una generació sencera ha estat afectada per un conflicte tremendament atroç. Els adults d’avui van ser víctimes de les tropes del LRA ja sigui per la por o per haver estat reclutats o conèixer gent que ho ha estat. El LRA va cometre matances de centenars de persones sembrant el pànic en la població local. Son gent que han de conviure amb records horribles que segurament fan molt difícil la convivència i la integració.

Un cop més, la religió ha estat la justificació per cometre atrocitats que no tenen justificació possible. És igual quin sigui el déu en el que creu la gent, no és més que una manipulació per aconseguir el que realment governa el món, que és el poder.

Ens quedem callats, pensatius i amb les llàgrimes que sembla que volen escapar-se i rodolar per la nostra cara. Una història tan terrible no hauria d’haver passat mai, però sobretot hauria d’aturar-se i no tornar a passar mai més. Seguim el nostre camí cap al Nil Blanc, que us explicaré en un altre post.