Tornaré sobre les aigües del cel: Murchinson Falls

El següent pas en el nostre viatge a Uganda és visitar un dels parcs naturals més impressionants que he vist mai, Murchinson Falls. Sortim al matí després de la visita a l’escola on hem passat la nit per dirigir-nos cap al Parc Nacional de Murchinson Falls. El parc nacional de Murchinson Falls es troba al nordoest d’Uganda, al límit amb la República Democràtica del Congo però separat d’ella pel Llac Albert. Arribem allà a la tarda i només entrar ens n’adonem que serà un parc molt diferent del que vam veure a Kidepo, on la alçada de les herbes impedia una visualització dels animals que hi havia.

Itinerari des d’Arua fins a Murchinson Falls i Butiaba, lloc on anirem després de la visita al parc i les cataractes – Font: Google Maps

En arribar fem una mica de safari a la tarda. La primera sensació que tenim és que el Parc Nacional de Murchinson Falls és per excel.lència el parc de les jirafes. N’hi ha per tot arreu, caminant pausades amb el moviment elegant del seu coll. Algunes galopen davant nostre, sembla que flotin. Son immenses i aprenem a distingir els mascles (de color més pujat) de les femelles, més claretes. Moltes d’elles tenen grans cicatrius al coll. Ha de ser complicat ser un herbívor en un parc farcit de lleons. A més, els mascles també es barallen amb cops de coll que poden generar grans traumatismes. Aquells ulls que recorden als de la vaca però amb unes pestanyes llarguíssimes, enamoren.

Molts mascles tenen marques en el coll, ferides de lluites, o potser atac de lleons?

Les jirafes mengen pausadament a la vora del llac Albert

Son tantes que les podem contemplar ben a prop

Un element de vida al Parc Nacional de Murchinson Falls és el Llac Albert. Una gran superfície d’aigua que es troba al centre del continent Africà, en el límit entre Uganda i la República Democràtica del Congo. És el llac més al nord de la cadena de llacs de la zona Albertina del Rift. Forma part del complicat sistema de llacs del Nil superior. La seva font principal es el Nil Victòria, que prové del Llac Victòria i el riu Semliki que prové del Llac Eduard. A partir de la sortida del Llac Albert, el Nil blanc es converteix en el Nil de les Muntanyes quan entra a Sudan del Sud.

Al Parc Nacional de Murchinson Falls vam poder veure molts exemplars de Cobo Ugandès, un tipus d’antílop una mica més gran que l’impala que és endèmic d’Uganda

Aquella nit acampem en un petit clar en el bosc a peu del riu on hi passarem dues nits. Hi ha zones en les que no podem plantar la tenda perquè son passos dels hipopòtams. Estem protegits per uns arbres sota els quals muntem les tendes en cercle. Quan tornem del safari plou a bots i barrals de manera que hem de muntar equips per muntar les tendes el més ràpidament possible sense que es mullin. Uns munten els pals, altres posen la tenda i altres la cobreixen. Ho fem molt ràpidament i en un moment tenim un campament muntat i les tendes seques per dins. La sensació de fer un bon equip amb gent que fa uns dies gairebé ni ens coneixiem també és una de les parts més meravelloses dels viatges.

El segon dia al Parc Nacional de Murchinson Falls comença ben d’hora per intentar agafar els animals en el moment en el que es lleven i surten a caçar abans de la calor del sol alt africà. A la nit tots hem sentit un xivarri eixordidor que semblava que era al costat de la tenda. Tots el vam sentir, però ningú va atrevir-se a mirar què passava. Ni tan sols a comentar-ho amb el company de tenda els que en tenien. Semblaven lladrucs, com una baralla. Feien molt i molt soroll. En el nostre imaginari passen tota mena de feres, i no és descabellat perquè realment estem dormint envoltats d’hipopòtams, lleons, lleopards, hienes, elefants… Però no. Els que feien tan xivarri eren un grup de babuins (que tampoc no voldria trobar-me enfadats cara a cara) que es van estar barallant al mig del nostre campament. L’aventura africana està assegurada quan fas nit en un bush camp!

Sortim de bon matí amb la sortida del sol per intentar veure als grans felins quan surten a buscar abans que faci calor

Aquell matí semblava que la cosa hauria d’anar tranquila fins que, de cop ens vam trobar la primera lleona. Jeia tranquila al mig del camí, mentre tots els que estavem de safari paravem i disparavem fotografies meravellats per la seva mirada felina. Es comencen a sentir els ‘clicks’ de les càmeres, tots buscant ‘la’ foto. Ella ens mira tranquila. Ni tan sols encuriosida. Diria que ens mira fins i tot amb indiferència.

Quan ets la reina, no pares el teu descans perquè els 4x4 vulguin passar pel camí

Quan ets la reina, no pares el teu descans perquè els 4×4 vulguin passar pel camí

Estant veient la meravellosa felina, per la banda s’acosta el que pensavem que mai no tindriem tan a prop. Un immens exemplar mascle amb la melena despentinada que camina tranquil. Ni tan sols ens mira. És com si per ell no existissim. Nosaltres contenim la respiració, passa a menys de 2m del nostre cotxe.

El lleó mascle que ens va passar pel costat sense immutar-se davant la nostra admiració

Quan encara no podiem ni tancar la boca per la sorpresa de veure els dos lleons tan a prop, seguim avançant i ens trobem amb el que crec que mai podré tornar a reviure. Fins a sis lleones (o lleons joves) estan ajaguts a la vora de la carretera. Tranquils, Fent-se la neteja diària amb tota la calma. En un moment determinat, una de les lleones es gira per llepar-se la extremitat posterior i en aquell moment veu alguna cosa que la fa canviar d’actitut. Es gira i s’ajup en actitut de cacera, com tantes vegades he vist que es posaven els meus gats quan veuen algun petit insecte que volen caçar. Sense fer cap soroll, la resta dels lleons van adoptar la mateixa postura.

Aquesta posició va ser el que ens va cridar l’atenció. En un moment, els altres cinc exemplars adoptaven la mateixa postura

Va ser llavors quan nosaltres vam identificar què els havia cridat l’atenció. Un petit oribi (un tipus d’antílop) badava pel mig del camí. En un moment, sense que ens donés temps gairebé a saber què estava a punt de passar a pocs metres de nosaltres, les lleones es van organitzar i van iniciar la cacera. Davant nostre. A pocs metres. Un espectacle que creia que mai no veuria. I va passar. El van enganxar, però va ser ràpid i es va poder escapar de les urpes d’un dels lleons (possiblement jove). L’oribi va sobreviure. Els lleons van fracassar. Tots ens vam alegrar que l’oribi pogués sobreviure però ens queda el dubte de si els lleons podrien sobreviure molt més si sempre tenien tan poc èxit.

Moment en el que es pot veure clarament la estratègia de la cacera, amb dos lleons perseguint l’oribi i un altre tancant la sortida. Al darrera un altre s’ho mira perquè l’oribi no ha agafat el camí que ell cobria

Després del fracàs en la cacera, la lleona i els lleons joves es troben amb un mascle que s’hi acosta. Tots ells l’acaronen, deuen ser de la mateixa família. Però avui, no hi ha menjar, almenys de moment.

Després de la cacera frustrada, la família reposa a l’ombra

El mascle torna i es reuneix amb la resta

Després d’aquell moment, semblava que ja no podriem veure res que ens impressionés més que allò en el viatge. Uganda ens havia regalat allò que pensàvem que mai no veuriem en directe. Que es quedava només per a la gent que filma documentals i està mesos i mesos perseguint famílies per poder arribar a enganxar un moment així. Vam ser afortunats. Molt.

Vam tornar a dinar al campament i vam aprofitar per donar-nos una merescuda dutxa (africana, això sí). A la tarda sortim de nou, però aquest cop caminant. Farem un curt safari a peu per la vora del llac per poder contemplar la fauna des d’una altra perspectiva. No puc negar que això de caminar, per molt que anem amb un ranger, al costat de feres com les que hem vist al matí, m’inquieta una mica. Sentim els grunyits dels hipopòtams i amb cada un d’ells el cor s’accelera. No veiem massa fauna, a part dels hipopòtams, libèl.lules que ens envolten sense tocar-nos i un extrany ocell que sembla prehistòric que es coneix com a bec de sabata.

Hipopòtams al Llac Albert

Les libèl.lules que volen al nostre voltant sense tocar-nos quan passegem vora el llac

Aquest extany ocell és el que es coneix com a bec de sabata, i sembla una au prehistòrica, oi?

Tornem a fer nit en el clar del bosc. Aquesta nit és més tranquila. No hi ha pluja ni baralles de feres al nostre voltant. Al matí ens dirigim a una zona d’embarc per agafar un vaixell que ens portarà a fer un safari pel riu i a visitar les Murchinson Falls, cataractes que li dónen nom al parc. En el safari pel riu veiem de nou jirafes, antílops de tota mena però sobretot els que es coneixen com antílops d’aigua, àligues pescadores africanes, hipopòtams dins i fora de l’aigua, cocodrils i tota mena de bèsties (excepte felins).

Els cocodrils en aquesta zona son del tipus del Nil, En el fons, el Llac Albert forma part del Nil Blanc

Els antílops d’aigua (waterbuck) reben aquest nom perquè una de les seves estratègies de fugida quan els ataquen els carnívors és llençarse a l’aigua

En aquesta zona els martins pescaires fan els seus nius excavats en la roca arenosa

En un moment donat, el curs del riu pel que navegem s’eixampla i comença a aparèixer una mena d’escuma blanca. És inevitable que tots nosaltres arrufem el nas ja que associem l’escuma a abocaments descontrolats de la indústria. Cada cop hi ha més escuma blanca i tota la superficie de l’aigua queda coberta. Ens expliquen que aquesta escuma no prové de cap abocament. És la escuma que es genera en remoure’s el fons orgànic del riu quan l’aigua de les increïbles Murchinson Falls cau i el remou. Impressionant.

Aviat veiem el motiu que la superfície de l’aigua estigui recoberta d’escuma

Seguim avançant i ja veiem un gran núvol blanc al final que surt d’una zona plena de vegetació. Son les Murchinson Falls, les cataractes on el Riu Nil Blanc passa del llac Kyoga al llac Albert per un petit congost de només 7 metres que en cau més de 40. El soroll és absolutament eixordidor i la força de l’aigua resulta fins i tot amenaçadora. Desembarquem encara a la zona d’aigües calmades i comencem el nostre petit trekking per pujar fins al lloc on l’aigua cau al no-res. És un trekking dur per la calor que fa. Arribem que gairebé és migdia i la calor i la humitat apreten molt. A més ja portem molts dies de viatge i per tant possiblement els nostres cossos demanen una nit de descans en llit i no sobre un matalàs a la tenda. De tota manera, la vista és increïble. L’aigua rugeix i passa colpejant a banda i banda del gorg. Una caiguda dins aquelles aigües suposaria de totes, totes la mort. És impressionant.

L’aigua en el seu pas per les Murchinson Falls

En aquesta imatge s’aprecia des de la part superior del congost com n’és d’estret

Els primers europeus en arribar a Murchinson Falls van ser els Baker (Samuel i la seva esposa Florence). Li van posar el nom en honor a un geògraf que en aquell moment era president de la Royal Geographic Society, la societat que liderava els afanys descobridors del Regne Unit en aquells temps i que va patrocinar altres exploradors coneguts com Livingstone, per exemple.

Acabada la caminada fins a la part superior de les cascades, pugem en els 4×4 i seguim el nostre camí. Farem nit a Butiaba, un petit poble de pescadors a la vora del Llac Albert en el que veurem la posta del sol per darrera de les muntanyes que pertanyen a la República DEmocràtica del Congo. A la tarda la vida està a la platja del llac, on arriben les barques de pescadors, els nens juguen i les mares renten a la canalla. Passem una tarda agradable però, un cop més, veiem com amb l’arribada d’una mica de progrés a la zona, Butiaba s’ha convertit en un poble en el que la brutícia apareix per tot arreu en forma de bosses i plàstics de tota mena. Això juntament amb les restes de peix i en alguna zona en la que hi tenen les letrines del poble, fa que no sigui (tret de la zona de la platja) el lloc més idílic que ens hem trobat.