Després de descansar a la nit en el campament del poble pescador de Butiaba, ens toca una de les etapes més dures de cotxe de tot el viatge. Ens hem de desplaçar cap al sud fins a la regió coneguda com els llacs volcànics. La pols de la pista per la que circulem ens va cobrint a poc a poc amb una fina pel.lícula que es converteix en una màscara fosca. No hi ha manera d’escapar-ne.

En el viatge  atravessem terres de les ètnies Bunyoro i Toro i voregem les anomenades Muntanyes de la Lluna. El grec Ptolomeu els va atribuir les fonts del Nil i 2000 anys més tard en la època dels grans exploradors van generar molta confusió. De fet els europeus no les van descobrir fins a finals del s. XIX (Stanley va ser el gran explorador que va acomplir aquesta descoberta). En realitat, el poètic nom de Muntanyes de la Lluna (pel suposat reflexe d’aquesta en elles quan hi ha nits de lluna plena i no estan cobertes de boira) ja no és vigent. Al 1980 va recuperar el nom original de la serralada, Ruwenzori. Les Ruwenzori es troben a la frontera entre Uganda i la República democràtica del Congo i estan formades per l’aixecament de les vores de la part occidental de la Vall del Rift. En elles s’hi troba la tercera muntanya més alta de tot el continent africà, després del Kilimanjaro i la muntanya Kenia. Igual que es va perdre el nom de Muntanyes de la Lluna, sembla que l’escalfament global està provocant que també es perdi el que va donar lloc al mateix, els glaciars que suposadament reflexaven la lluna. De tota manera, el nom de Ruwenzori també descriu part del que passa en aquesta muntanya, ja que significa productora d’aigua, per la gran quantitat de pluja que cau i que dona lloc a moltes corrents d’aigua, algunes de les quals finalment arriben al Nil Blanc (tot i que no es poden considerar les Fonts del Nil com afirmava Ptolomeu).

Ruta des de Murchinson Falls fins a la regió dels llacs de Ruigo – Font: Google Maps

No tenim la sort de poder veure els cims de les muntanyes de la lluna i sota una calor infernal i amb la pols que no ens abandona, seguim avançant en el camí. Cap al tard, quan la posta de sol sembla que ja s’acosta, arribem a una zona en la que apareixen els meravellosos jardins de tè. En el viatge a Sri Lanka em va encantar que les plantacions de tè s’anomenin Tea Gardens (Jardins de Tè) perquè realment la cura que es té d’aquestes plantes i la collita que es fa amb la delicadesa de les mans femenines fa que el nom sigui d’allò més escaient.

Les plantacions de tè es coneixen com a Tea Gardens (Jardins te Tè)

Després de moltes hores de cotxe, finalment, endinsant-nos en un frondós bosc pel camí, arribem al que serà el nostre lloc d’acampada les dues properes nits. Es tracta d’un lodge a peu d’un cràter amb un llac just al davant. Estem en la coneguda com a regió dels llacs volcànics d’Uganda.

En arribar ens relaxem i disfrutem d’un sopar a la terrassa del lodge. Estem esgotats pel trajecte però la calma que es respira en la zona en la que acampem ens dóna una sensació de tranquilitat i relaxació fantàstica. Tenim temps per desconnectar una mica de les emocions intenses dels darrers dies amb una bona dutxa (a l’aire lliure, això sí) i llegint una mica o escrivint notes de viatge i revisant fotografies encomanant-nos de la calma de l’aigua que omple el cràter en el que dormirem.

El llac del cràter en el que acamparem dues nits

La nit és totalment reparadora i de bon matí ens dirigim a fer una sortida per explorar la zona dels llacs. El primer que fem és passejar per un bosc tancadíssim en el que la lluita per la llum de les plantes fa que ens sentim tots petits. En aquest bosc hi habiten micos de diverses espècies, sobretot colobos blancs i negres i els més entremeliats colobos vermells. Comencen a aparèixer formigues de foc, que ens fan còrrer per evitar les seves mossegades. Aquestes menudes ens turmentaran en tots els trajectes que fem per aquests boscos primitius.

Colobo blanc i negre vigilant el nostre pas pels seus dominis

La regió dels llacs volcànics reb aquest nom perquè els llacs no son més que antics cràters que van formar el que es coneix com a llacs d’explosió. Aquests llacs es van formar fa relativament poc en termes geològics, fa uns 8000-10000 anys. En el fons son conseqüència dels moviments de la falla del Rift. Queden zones on l’escorça terrestre és molt fina i es creen volcans. Aquests desvien rius amb les seves explosions i erupcions i deixen cendres impermeables de manera que l’aigua de pluja hi queda estancada.. Diuen que fins i tot hi va haver foc i lava en temps tan recents com al 2000 a.C., quan encara s’estaven construint les Piràmides d’Egipte.

A banda i banda del camí hi ha llacs que creen un paisatge de bellesa excepcional

La nostra excepcional guia ens genera el dubte de com han arribat els peixos a aquests llacs, sabent com s’han format. En plena erupció volcànica les temperatures devien matar a totes les espècies que poguessin estar en els rius inicials. Alguns llacs tenen més espècies de peixos que d’altres. Es creu que son les aus (pelícans, martins pescaires i d’altres especies) les que han transportat els ous perquè avui en dia hi hagi peixos. Curiós, oi?

La zona dels cràters (n’hi ha moltíssims) és d’una bellesa excepcional però la desforestació per crear zones de cultiu fa que algunes zones es vegin completament àrides. Resulta complexe perquè per una banda és comprensible que la població local necessita la terra de conreu per a sobreviure, però per l’altra és evident que la petjada humana deixa grans cicatrius en la natura.

Quan els marges del llac es desforesten, això canvia el color de les aigües i queden de color marronós. El fum és el trist testimoni de que la desforestació continua.

Acabat el passeig entre els llacs (amb una calor infernal) tornem cap al campament. Pel camí ens creuem amb nens de totes les edats que corren divertits a saludar-nos. Els adults també ens saluden. La hospitalitat Ugandesa torna a fer acte de presència, com cada cop que ens hem acostat a zones poblades.

Els bidons grocs van permetre un gran avenç a la hora d’anar a buscar aigua a Àfrica, gràcies a que son molt més lleugers que les gerres de ceràmica. Les nenes son les encarregades d’anar a buscar l’aigua del dia per la família.

Passem una tarda relaxada de nou disfrutant de la calma. Ens sembla mentida poder aturar-nos després de tants dies amb tantes vivències i emocions. El grup cada cop es cohesiona més i aprenem a disfrutar de la companyia dels nostres companys de viatge.

Després de la segona nit a la vora del llac ens toca anar a intentar trobar ximpancès. Els colobos d’ahir van ser una petita introducció al món dels simis i continuarem endinsant-nos-hi fins arribar al punt culminant al final del viatge: els goril.les. Ens endinsem en boscos que semblen de fades en els que no hi ha un racó sense vida vegetal, animal o fúngica. Seguim en regió volcànica i el desnivell és important. Passem hores darrera el guia del parc que ens ha de conduir cap als ximpancès. Es guien pels rastres que poden deixar (nius de la nit anterior, pèl enganxat a les branques, petjades, sorolls) i caminem… I caminem… I seguim caminant…

El camí es fa difícil de veure entre tanta vegetació

El guia no para de caminar, sempre amunt. Sembla que aquella muntanya no s’acaba mai. Els dies de viatge han començat a fer estralls en les meves energies i arriba un moment en el que hagués llençat la tovallola. Si els ximpancès no em volen veure, potser jo tampoc no els vull veure a ells!

Quan ja anem de tornada cap a la carretera, de sobre en veiem un. Està enfilat dalt d’un arbre i resulta difícil de veure, però és prou a prop per poder immortalitzar-lo i veure com es gronxa en les branques amb una mirada gairebé burleta. Només en veiem un. Ens costa hores trobar-lo. Però en el moment que el tenim al davant, ens sembla que estem davant d’una de les experiències més increïbles del món.

Finalment el ximpancè es deixa veure

Satisfets ens enfilem als 4×4. Seguirem el nostre camí cap al sud, cap al Parc Nacional Queen Elizabeth, concretament en una zona que es coneix com a Isasha. Però això ja és per al proper post.