Volem fins a Ho Chi Minh amb Emirates fent una parada a Dubai. Com que només estarem 14 dies al país, no hem de fer visat i el pas de la frontera és bastant ràpid. Estances de més de 15 dies exigeixen la sol.licitut i pagament d’un visat. Jo vaig sortir sobre les 22h de Barcelona i arribava a Ho Chi Minh a les 19 h del dia següent. El vol era prou còmode ja que son unes set hores fins a Dubai i unes altres set per arribar a Ho Chi Minh i, en ser un vol que comença de nit, és relativament fàcil dormir.

Arribem que ja és negra nit. A Vietnam es fa de nit prou d’hora. Ens recullen al aeroport per dur-nos al hotel on passarem la nit. No tindrem temps de visitar la ciutat però tot i el cansanci decidim sortir al carrer per fer una volta i menjar alguna cosa. Quina és la nostra sorpresa en veure la tremenda vida que hi ha a la ciutat de Ho Chi Minh (antigament coneguda com Saigon). El ritme és frenètic. Es senten clàxons de motocicleta per tot arreu que demanen pas entre els vianants i les bicicletes. Les paradetes de menjar ambulant estan per tot arreu. Les terrasses dels bars (que son absolutament tots els baixos de les cases) estan a reventar de gent menjant en taules i cadires que semblen de joguina, totes elles baixetes i de plàstics de colors. Passegem deixant-nos endur pel frenetisme del moment i somriem sabent que trobarem el que busquem, experiències que ens allunyen del nostre dia a dia.

Vietnam és un país en el que les parades de menjar ambulants estan per tot arreu

No hem pogut canviar diners abans d’arribar al hotel i la veritat que entre el moviment que hi ha al carrer, el cansanci del vol i la excitació de començar a descobrir una nova cultura, ens n’oblidem de sopar. Anem carrer amunt i avall mirant fascinats les taules on els vietnamites comparteixen menjar i beure mentre agafen un micròfon de colors amb la mà. Amb l’altra mà subjecten el mòvil, on probablement tenen la lletra de la canço amb la que deleiten o torturen a la resta. Descobrim aviat que el karaoke és la activitat d’oci preferida de la societat vietnamita. Les cançons cantades pels clients es barregen entre elles i amb la música de caire ‘discotequero’ dels locals. Hi hem de sumar les benzines, que segueixen sonant. És un caos encisador.

Des de la 13a planta de l’hotel, amb les finestres tancades, seguim sentint el bullici del trànsit i les músiques durant tota la nit. Ens hem de llevar ben d’hora per poder començar el dia següent. Ben d’hora vol dir que el despertador sonava a les 5.30h del matí. I quina és la nostra sorpresa quan descobrim que a aquella hora hi ha música a tot volum al carrer. L’hotel està davant d’un parc on hi ha gent fent una espècie de classe de zumba a les 5.30h del matí i a tot volum! També hi ha molta gent jugant a bàdminton. Tot acompanyat de crits d’excitació i el soroll imparable del trànsit. Increïble.

Sortim de l’hotel per dirigirnos cap a Cu Chi, on visitarem les estructures de túnels subterranis de la guerra de Vietnam (tot i que potser hauriem de dir la guerra dels Americans contra Vietnam perquè Vietnam com a tal, n’ha patit moltes, de guerres). Esta a uns 30 km al nordoest de Ho Chih Minh però tardem una eternitat en sortir de la ciutat. El motiu: el trànsit. Mai no havia vist una quantitat tan massiva de motocicletes. No hi ha llei. Tots circulen a poc a poc, la majoria sense casc i serpentegen. Son les motos les que manen a la ciutat. És una autèntica bogeria!

El trànsit a Ho Chi Minh és el més impressionant que he vist mai en els meus viatges. Bangkok queda com una plàcida ciutat al seu costat

Per poder parlar del tema de Cu Chi, penso que és interessant conèixer una mica més sobre el que anomenen la Guerra de Vietnam. No sé si a vosaltres us passa, però de vegades les dades històriques es barregen i cal fer un petit repàs per treure’n les pròpies conclusions. Així que, sense grans pretensions, us faré un petit resum del que se suposa que va passar a Vietnam entre el 1959 i el 1975.

La zona que avui és Vietnam pertanyia a la Indoxina francesa. Al 1954 una guerra anomenada la guerra d’Indoxina acabar amb el colonialisme francès a la zona i el que avui és Vietnam va quedar dividit en dos països, el del Nord (comunista i afavorit per la URSS i Xina) i el del Sud (pro-nordamericà). Els dos estats havien de decidir en referèndum si es reunificaven però això no va ser així perquè al 1956 hi va haver un cop d’estat a la República del Sud pel general Ngo Dinh Diem (recolzat per la CIA) això no va agradar als Vietnamites del Nord i es van organitzar creant el Vietcong, la força de resistència comunista de Vietnam del Nord. A Vietnam del sud hi havia un exèrcit però no era fort ja que hi havia molta corrupció interna. La superioritat del Vietcong va fer que els americans comencessin a intervenir al 1960 amb armament i estratègia militar. El Sud anava perdent territori però al 1964 hi va haver dos atacs a elements de l’exèrcit d’Estats Units per part del Vietcong, cosa que va fer que els americans consideressin que tenien carta blanca per intervenir (sembla que hi ha informes que diuen que el segon atac va ser una excusa per la intervenció).

Amb la intervenció americana el Sud va començar a recuperar territori però lamassacre està servida, es busca crear el major nombre de baixes possible per desgastar l’enemic i bombardejar el territori per obligar a la rendició al règim comunista del nord liderat per Ho Chi Minh. Els bombardejos massius van causar moltíssimes baixes. Es parla de 60.000 americans però qui més van patir son els locals: 250.000 vietnamites del sud, 1 milió de vietnamites del nord i Vietcong i un total de 2,5 milions de morts civils entre Vietnam Laos i Cambodja. Aquests atacs van obligar als vietnamites a inventar estratègies per sobreviure i defensar-se, entre elles els túnels i el reclutament dels camperols (es diu que es van llançar més kg de bombes en aquella guerra que en Japó, Alemanya i Itàlia junts a la segona guerra mundial). A finals dels ’60 el rumb de la guerra va canviar ja que la estratègia dels Vietcong va començar a funcionar i això va minar la moral dels americans. La guerra va afectar també Cambodja i Laos, amb invasions i bombardejos en aquella zona. L’arribada de Nixon al poder va fer que es comencéssin a retirar les tropes. Al 1975 Saigon (el que avui és Ho Chi Minh i que era la capital de Vietnam del Sud) estava sota setge i els nordamericans evacuaven les persones contràries a la ideologia comunista. Finalment la unificació va arribar de la mà del govern comunista de Ho Chi Minh. 

A més de les nombroses baixes i la destrucció de les vides dels que van sobreviure, hi va haver atacs amb armes químiques (el conegut com a Agent Taronja que destrossavaa les plantes de la selva i provocava mutacions o el Napalm, que cremava tot el que tocava) que avui encara estan entre la població.

Bé, un cop fet aquest petit incís per situar-nos, us explicaré el que vam veure a Cu Chi. Els túnels de Cu Chi son una xarxa enorme de túnels connectats sota terra que no deixen de ser una mostra de la estratègia dels VietCong. Eren llocs on els Vietcong s’amagaven durant el combat i a més servien com a rutes de comunicació i d’aprovisionament. Hi havia hospitals, cuines i zones on vivien els guerrillers Nordvietnamites. Hi havia fins a tres nivells de profunditat en els túnels i tenien enginyoses maneres de camuflar-se, tant les entrades com els respiradors. Estaven prou profunds per no ser destrossats amb les bombes que llançaven els americans (a partir de 3 metres de profunditat) i les seves entrades i sortides quedaven totalment mimetitzades amb la selva que els recobria.

Els túnels van ser construits pels camperols i els VietCong amb eines tan senzilles com un cabàs i una eixada

Abans de la visita als túnels, ens passen un video explicatiu de la construcció dels túnels. Resulta graciós que el video anomena als americans els ‘yankees fantoches’. Segurament la versió que mostren als americans no fa servir aquesta terminologia. En el video hi ha imatges de la època i una maqueta que mostra la estructura de formiguer dels túnels que permet fer-se a la idea del que estem a punt de visitar.

Avui aquesta sala està coberta amb una teulada però en el seu dia era un centre d’operacions totalment cobert per terra i camuflat en la selva

Acabada la presentació fem una petita visita guiada en la que ens ensenyen com quedaven de camuflades les entrades. A més son entrades de tamany molt petit, els vietnamites son realment baixets i prims. Tot i ser petitons, per entrar-hi cal agafar la postura allargada amb els braços amunt per reduir el diàmetre del cos al màxim.

A més de les entrades ens ensenyen les trampes que amagaven al bosc. Tota mena de mecanismes que semblen eines de tortura de l’edat mitjana que destrossaven les cames de qui tenia la mala sort de caure-hi. La selva és un bon lloc per amagar qualsevol mena de trampa. No podem evitar pensar el patiment que devia suposar el caure en una d’aquestes trampes i el terror psicològic que deu exercir sobre els que s’hi exposen.

Una de les trampes amb canyes de bambú posades en vertical. No cal ser molt imaginatiu per pensar com devia ser la sort de qui hi queia.

Les sortides de fums de les cuines i la ventilació dels túnels les feien camuflant-les en termiters. El bosc n’és ple i avui en dia no es sap quins son veritables termiters i quins son termiters falsos. Els americans van portar gossos per identificar els falsos gràcies a les olors de menjar, però els Vietnamites hi van posar pebre de manera que els gossos van deixar de servir per la detecció dels túnels i les xemeneies.

Els termiters son freqüents en la selva Vietnamita i oferien un amagatall perfecte per les sortides de ventilació

Finalment, passem a la part final de la visita. Entrar en un dels túnels. Cada 10 metres hi ha una sortida. Son estrets, hem de passar ajupits i no ens sobra massa lloc per les bandes. Passem el primer, el segon i avancem fins a la tercera sortida. Paga la pena aguantar una miqueta fins a la tercera per estar amb menys gent (les primeres tens la cua de gent darrera i davant que volen sortir ràpid i atabala més, quan ja estàs sol o hi ha menys gent, es pot veure millor.

Els túnels son de fang i son sinuosos. Cada 10 metres trobem una sortida a l’exterior

Els Vietcong havien de sortir a l’exterior cada 3 dies per no emmalaltir en els túnels. Però hi havia de tot, desde cuines per fer el menjar de les tropes, sales de reunions o quartells i fins i tot hospitals rudimentaris on feien les cures i cirurgies dels ferits.

La cuina on preparaven la ració, a base de iuca bullida amb cacahuets, possiblement molt energètic però millorable

Acabada la visita ens dirigim cap al aeroport. Volarem a Hue, a la zona central del país.