La ciutat de Hanoi és la actual capital de Vietnam. En el viatge la visitem en diverses ocasions però he cregut que mereixia un post en exclusiva. Poques ciutats hi deu haver al món més bullicioses i més vives que Hanoi, on el soroll de les benzines de les motos que passen entre vianants, cotxes, balances de càrrega, carretons, algun ruc, vietnamites amb pressa i turistes badant conviuen en un caos ordenat que semblaria impossible.

Hanoi és una ciutat especial en el que l’estil vietnamita es barreja amb els vestigis que van deixar les ocupacions xinesa i francesa. Va ser el centre polític més important de Vietnam de 1010 fins a 1802, quan Hué va agafar-li el relleu però només durant 143 anys. Després els francesos la van convertir en la capital de Indoxina fins el 1954 i fins el 1976 va ser capital de Vietnam del Nord. Finalment, després de la victòria del Nord en la guerra de Vietnam, es va consolidar com a capital de tot el país unificat. Al 2010 es van celebrar els 1000 anys de l’establiment de la ciutat, cosa de la que els seus habitants n’estan molt orgullosos.

La ciutat de Hanoi està situada en el que es coneix com el delta del riu Vermell (Song Hong per als vietnamites), a uns 90 km de la costa. A més del curs del riu, a la ciutat hi ha diversos llacs. De fet el propi nom de Hanoi significa la ciutat entre dos rius, tot i que encara es manté entre la població la romàntica denominació antiga de Thăng Long (que significa drac que alça el vol).

Una imatge poc usual d’un carrer amb poc trànsit a la part antiga de Hanoi. Hi podem veure la balança, els ciclos (tricicles que porten viatgers amunt i avall) i scooters

El primer dia fem un recorregut pel conegut com a Barri Antic. Aquesta zona ha estat epicentre del comerç durant més de mil anys. És un barri en el que la decadència arquitectònica es barreja amb milions de scooters que serpentegen entre la gent. Passem per multitut de carrers que amunteguen comerciants del mateix gremi, com segurament ha passat durant segles. Hi ha el carrer de les verdures, el de la carn, el de les ferreteries, el de les ofrenes, el de la seda… per tot arreu hi ha parades amb tota la mercaderia exposada.

Em van agradar especialment les botigues d’ofrenes budistes

No es pot passejar per la vorera, perquè està literalment ocupada per scooters aparcats, tauletes que semblen per a nans davant els restaurants i llocs de menjar ràpid que hi ha per tot arreu o mercaderia de les botigues exposades. El problema és que tampoc no es pot anar per la calçada ja que les motos son les reines i senyores de la ciutat. El secret per moure’s: avançar amb pas lent però segur, ells ja t’esquiven. Si dubtes o corres estàs mort! Però arriba un moment en el que et relaxes, acceptes en la teva normalitat aquest caos i és quan comences a disfrutar de veritat de passejar per aquesta bulliciosa ciutat.

La mercaderia s’exposa a les portes de les botigues i cada carrer té un tipus de botiga diferent

Si se’ns acut aixecar la mirada ens trobarem amb edificis més aviat baixets, amb balaustrades que no sabriem definir si son colonials de la època francesa que encara tenen restes de pintures colorides. Sobre els nostres caps, milions de cables elèctrics i de comunicacions s’amunteguen en els pals. No ens volem imaginar com deu ser la reparació d’una avaria a la xarxa, tot i que sospitem que quan alguna cosa falla, senzillament afageixen un nou cable sense treure el vell.

La imatge dels cables sobre els nostres caps al carrer és molt xocant

En el nostre recorregut visitem un petit temple budista molt a prop de la Catedral de Sant Josep. Ens trobem amb la meravellosa sorpresa que estan celebrant una cerimonia budista al seu interior. El murmur de les pregàries en un to greu sembla que et fa vibrar l’ànima, és un moment molt especial.

Quan visitem el temple, s’està celebrant una cerimònia

L’encens crema a les portes de tots els temples budistes

També visitem la Catedral de St. Josep, de finals del s.XIX i construida pels francesos. És un edifici gegantí amb dos campanars idèntics d’estil neogòtic que es troba en una petita plaça on hi ha un petit moment de descans del trànsit.

Façana de la catedral de St. Josep

La plaça on es troba la catedral de St. Josep està plena de cafeteries. A fora, es poden veure les terrasses muntades amb cadires i taules que semblen de joguina

Seguim passejant per la ciutat i explorant el seu bullici i els seus carrers. Entrem a la zona dels bars i restaurants. El primer dia que hi anem cau en cap de setmana i, a partir de les 18h tallen el trànsit per la zona, de manera que es pot passejar tranquilament. Les parades de menjar deixen anar una olor deliciosa per tot arreu. Hi ha menjar vietnamita de carrer, restaurants de carta i també el que anomenen barbacoes, que son petites graelles en les que els propis comensals es cuinen la carn. Tot regat amb salses delicioses. El menjar és un dels plaers més grans de viatjar a Vietnam.

No només hi ha terrasses al carrer, fins i tot hi ha cuines al exterior on els treballadors treballen sense descans per atendre a tota la clientela

També podem veure venedors amb bicicletes per tot arreu. La pròpia ciutat és un mercat.

Possiblement una de les poques construccions realment antigues que veiem a Hanoi, una de les antigues portes d’accés per la muralla

El nostre passeig acaba al llac Hoan Kiem, on hi ha el temple de Ngoc Son, al que s’accedeix a través del pont de Huc. El temple es troba en una petita illa del llac i està dedicat a la muntanya de Jade. És el temple més visitat de Hanoi i està consagrat al general que va derrotar als mongols al s.XIII (Tran Hung Dao), a La To (patró dels metges) i a un erudit (Van Xuong).

El pont il.luminat a la nit que dóna accés a la illa on està el temple de Ngoc Son és realment bonic

Fora del barri antic, fem també vàries visites en els dies que passem a Hanoi, però em veig obligada a confessar que el més apassionant en aquesta ciutat és caminar sense rumb i anar empapant-se de la seva vida, a part de disfrutar de la seva gastronomia.

Un dels temples que visitem és el de Quan Than, que es troba a prop del llac Truc Bach. Va construir-se durant la dinastia Ly (1010-1225) i consagrat a l’esperit del nord, que tenia com a símbols de poder la tortuga i la serp. Al seu interior hi ha una gran estàtua de Tran Vo (l’esperit del nord) i es troba sota uns arbres gegantins.

Estàtua de bronze de Tran Vo, datada del 1667

Una de les visites més boniques que fem és a la pagoda de Tran Quoc. Situada des del s XVII al nordoest de Hanoi en el llac Ho Tay, inicialment quan es va construir al s.VI es trobava a la vora del Riu Vermell. És la pagoda més antiga de Hanoi, i és bastant alta, té 11 plantes. Aquesta zona és una espècie de bombolla dins la bogeria de la ciutat, on no se sent el soroll del trànsit, hi ha poca gent i fins i tot se senten els ocellets cantant. En un dels patis hi ha un arbre bodhi que prové de la India, que es creu que és descendent de l’arbre en el que Buda va tenir la revel.lació. Llegendes a part, és una visita més que recomanable.

Accés a la pagoda Tran Quoc

Una altra visita obligada a Hanoi és l’immens complex del mausoleu de Ho Chi Minh, on també es poden visitar els jardins que l’envolten i les cases en les que va habitar Ho Chi Minh, des del palau presidencial inicial fins a les casetes de fusta inspirades en les cases de les zones rurals de muntanya vietnamites.

Dins el mausoleu no es pot accedir amb càmera de fotografies. És una desfilada al voltant del cos momificat del líder comunista vietnamita, fortament vigilada per les forces armades que no permeten ni tan sols que t’aturis en la visita. No deixa de ser curiós que algú que volia ser incinerat després de la seva mort sigui exposat gairebé com un semi-déu…

El mausoleu de Ho Chi Minh es troba en una gran plaça d’estil comunista

En la zona del mausoleu de Ho Chi Minh hi ha també la pagoda de pilar únic. Va ser originàriament construida per l’emperador Ly Thai Tong, que va regnar del 1028 al 1054, com a agraiment per haver pogut tener un hereu amb una camperola. És una pagoda de fusta construida sobre un únic pilar que vol assemblar-se a la flor de lotus, tan preciada en la cultura budista com a símbol d’elevació sobre el mar de la tristesa. Els francesos la van destruir quan van abandonar Hanoi i el que es veu avui és ua reconstrucció de l’edifici original.

La pagoda de pilar únic és ben petitona i surt d’un estany com si fos una flor de lotus

La darrera visita que fem és una visita que em resulta especialment bonica, ja des del nom del lloc: el temple de la Literatura. És innegable que el fet de dedicar un temple a la Literatura té un punt romàntic cap al coneixement que molts cops la cultura occidental ha obviat. El temple de la Literatura va ser fundat al 1070 per un altre emperador de la dinastia Ly i està consagrat a Confuci. És un dels pocs exemples d’arquitectura vietnamita tradicional i en el complexe es fa honor als erudits i escriptors més importants de Vietnam. Va ser també la primera universitat del país. Tot i que al principi només hi podien anar els fills de famílies nobles,  amb els anys es va permetre també l’accés a estudiants de totes les classes socials. Desde 1484 s’erigiren esteles de pedra sobre gegantines tortugues (símbol de la saviesa) amb els noms i llocs de naixement dels alumnes excepcionals.

Les esteles que recorden els noms dels grans estudiants del Temple de la Literatura

El gong amb el que cridaven a classe als alumnes del Temple de la Literatura

No vull acabar aquest post de la fantàstica ciutat de Hanoi sense fer un comentari dedicat als taxistes. He viatjat per molts llocs arreu i sempre ens trobem amb taxistes que intenten enredar-nos. Fins a cert punt, quan viatges has de tenir cintura per acceptar “petites enganyifes” que al final tenen poca repercussió per a nosaltres i que formen part de la experiència de visitar una ciutat extranya. Però en el cas de Hanoi el tema és escandalós. El taxi amb taxímetre és un mitjà de transport econòmic en general però la picaresca supera tota mena de previsions viatgeres. De set taxis que hem agafat, quatre ens van intentar enredar. El primer ens va treure a les afores de la ciutat quan no hi havia necessitat. Veient les intencions, vam voler baixar, tot i que la zona no semblava la ideal ja que era un carrer molt ample, poc il.luminat i sense vida de carrer. Vam parar un altre taxi que es negava en rotund a posar-nos el taxímetre i pretenia cobrar-nos tres vegades més per portar-nos a l’hotel sense taxímetre. Després d’aquest en vam enganxar un parell d’honestos però ens vam tornar a trobar amb problemes amb un altre taxista un altre dia. Aquest portava taxímetre, però corria que volava el contador. Fins al punt que pretenia cobrar-nos 10 vegades més del que haviem pagat altres vegades en el trajecte del centre de Hanoi fins a l’hotel on ens allotjàvem. Davant l’avís de que trucariem a la policia perquè revisés el taximetre, va accedir a cobrar la tarifa “normal” per aquell trajecte que ja haviem fet altres vegades. Encara en vam agafar un altre que va intentar donar-nos voltes anant en direcció contrària. Ja desconfiàvem i anàvem seguint amb el planell el recorregut quan ens en vam adonar que cada cop ens allunyàvem més del nostre destí. No va protestar quan li vam dir que parés i que ens baixàvem. Per tant, avisar-vos que quan aneu a Hanoi aneu extremeu la vostra astúcia quan agafeu un taxi si no voleu ser enredats.