Començo els relats del viatge a Benín amb aquest primer post sobre el llac Ahemé. No és un lloc al que hagués d’anar inicialment, però com que la resta del grup van tenir una cancel.lació del vol amb Air Maroc (jo volava amb Turkish via Istambul), en Sankara, el guia burkinès que ens va acompanyar durant tot el viatge, em va oferir poder anar a visitar aquest indret.

El llac Ahemé és un dels  coneguts com a Llacs del Sud. Benín és un país amb poca diversitat paisatgística i potser aquesta zona és una de les més atractives. El llac Ahemé és el segon llac més gran del país. Té una forma llargada i conecta amb el mar a través d’un canal que va a parar a la zona del delta del riu Mono, a Grand Popo (que visitarem al final del viatge). El llac recull les aigües del riu Couffo, que neix al veí Togo, però que majoritàriament transcorre per Benín.

Les ètnies que habiten aquesta zona son originàries de Togo, son els hueda i els pedah i viuen majoritàriament de la agricultura i la pesca. En realitat, Benín és un país en el que la majoria de la població es dedica a feinejar la terra per consum propi i local.

El llac Ahemé

Em venen a buscar al hotel de Cotonou al matí i sortim en direcció oest per la vora de la costa. De seguida tinc la fantàstica sensació que només es té a Àfrica de veure la gent vivint al carrer i feinejant amunt i avall de bon matí. No hi ha blancs, no hi ha turistes.

Anem en un cotxe senzillet però amb aire condicionat que va a poc a poc esquivant tots els bonys del paviment de la ciutat. Sorprèn que el carrer, tot i ser humil i haver-hi moltes construccions a mitges, està prou recollit i net. Sortint de Cotonou passem pel costat d’una via de tren estreta, al voltant de la qual s’organitzen tot de paradetes. La gent mercadeja a totes hores. La via sembla abandonada. En Sankara em comenta que aquesta via la varen fer els francesos en temps colonial. Detecto certa amargor cada vegada que parla de la època colonial, i no és d’extranyar, el mercadeig d’esclaus va fer molt mal a tota l’Àfrica occidental.

En sortir de la capital econòmica (la capital administrativa és Porto Novo però la capital econòmica és Cotonou) em sorpren la bona qualitat de la carretera per la que transitem. En Sankara em parla animat sobre Benín. Ell és de Burkina Faso però porta molts anys (crec que em va dir 17) fent de guia per Benín, Togo i Burkina. En el passat havia fet també de guia a Mali, però actualment la situació és massa complicada per poder-hi anar.

Conforme avancem anem veient que el dia es va tapant. Arribem en un parell d’hores (no recordo exactament) al nostre destí (hem hagut de vorejar el llac i fa 24 km de llarg). Entrem en una espècie de resort amb bungalows d’estil beninès i una gran terrassa sobre fustes de bambú que es troba sobre l’aigua. Allà hi tenen muntat un bar pels clients dels Bungalows. Em comenta en Sankara que aquest lloc és un destí al que venen de turistes els propis beninesos benestants de la ciutat.

Un dels nois del bar ens portarà en una barqueta amb pèrtiga a fer un passeig pel llac. El problema està en que no està clar que el temps ho permeti. Em miro a en Sankara preguntant-li si veu clar que agafi la càmera per anar en la barqueta perquè sembla que ha de ploure i força. Ell em contesta solemne que li ha preguntat al “barquer” i que no hi ha problema, que com que és dissabte hi ha moltes cerimònies (sobretot funerals) i els esperits dels avantpassats no permetran que plogui. Me’l miro tres vegades amb cara d’incrèdula. Però ell parla amb total serietat. En Sankara és animista i creu en aquest tipus de coses.

L’animisme és la religió predominant a Benín i potser és l’únic país de l’Àfrica on això és així. Va seguida del catolicisme i en menor grau l’islam. Per a mi és una de les parts més atractives del país ja que l’animisme no és més que una religió ancestral basada en creences de la natura i fetitxos que protegeixen. Fan sacrificis en les celebracions i ofereixen la sang (i les plomes si, com és molt habitual, es tracta d’un pollastre) als seus fetitxos protectors. Creuen en els avantpassats com a protectors i els veneren. També hi ha elements naturals que poden ser sagrats, des d’arbres a muntanyes i indrets. És senzillament fascinant i durant tot el viatge ho anirem descobrint.

Sembla que la tarda es complica

Com era de preveure (poques vegades he vist un cel tan negre), cau una tromba d’aigua impressionant que ens impedeix sortir a navegar. Em miro a en Sankara i li pregunto per què els esperits han fet caure la tromba d’aigua si estàvem en dia de festa. Amb tota naturalitat i convicció em respon que això ha passat perquè alguns dels difunts, per la zona en la que estem, devien ser agricultors. Per a ells la pluja és bona i per tant la volen en la seva celebració. Està clar que qui no es conforma és perquè no vol!

Després de la tromba aconseguim sortir a navegar una miqueta i disfrutar de les vistes de la vora del llac i com els pescadors feinegen.

Les palmeres i les barques s’amunteguen a la vora del llac

Mentre som al bar apareix un grup de gent jove local però vestida de forma occidental. Seran un centenar. Em comenta en Sankara que son fills de gent rica de Benín que van a celebrar el final de trimestre de la universitat. Sorprèn veure en un país com Benín, on la pobresa i la humilitat son la tònica predominant, un grup tan gran de gent jove amb mòbils d’última generació i comportant-se com ho farien els europeus.

El llac Ahemé té molt poca profunditat i els pescadors es passen hores i hores dins l’aigua amb xarxes rudimentàries

La pluja m’ha permès passar una bona estona amb en Sankara compartint vivències i fent-li preguntes sobre la vida a Benín. En Sankara és un cas curiós. Burkinès que fa de guia a Benín i parla un castellà gairebé perfecte, prop dels 40 anys segueix solter. M’explica com n’és de complicat poder fer la teva vida sense donar explicacions a l’Àfrica. El fascina que els Europeus que coneix puguin no casar-se o no tenir fills. Ell, el petit de, si no recordo malament, 8 germans, no s’ha casat ni ha tingut fills i això és quelcom que el fa viure sota pressió.

Per altra banda, amb els pensaments tan occidentals que té, sorprèn que va vestit amb robes tradicionals colorides. Son conjunts de pantaló i camisa de la mateixa tela i sempre de colors llampants. Es fan la roba a mida i els senta com un guant.

Tornem cap a Cotonou per fer nit. Demà arriba la resta del grup i començarem la nostra exploració del país. Això promet!