Després de fer nit al hotel de Cotonou, iniciarem la exploració de Benín amb la resta del grup, que ha arribat de matinada per problemes amb els vols. La primera parada la farem a Abomey, llloc on podrem conèixer la història del regne africà de Dahomey, que va existir entre 1600 i 1900 aproximadament, quan els francesos van aniquilar el seu darrer rei abans d’annexionar el país a l’imperi colonial francès.

Sortint de Cotonou tenim la oportunitat de veure l’únic tren que hi ha a Benín deixant anar la seva fumera negra. La línia la van construir els francesos i des de llavors no hi ha hagut cap nou recorregut o modernització

La visita d’Abomey és per mi una de les més curioses. A Àfrica estem acostumats a veure construccions d’adob que son poc duradores en general. Per tant, veure runes o restes de grans imperis és quelcom que poques vegades veiem. La majoria de vegades que es visiten complexes monumentals son restes de construccions col.lonials fetes de pedra pels Europeus en la seva fam colonialista i imperialista.

En el cas del regne de Dahomey, avui encara es conserven els palaus reials d’Abomey, la que va ser la capital del regne. Son patrimoni de la UNESCO des de 1985 però com la majoria de llocs patrimoni de la UNESCO que he pogut veure a Àfrica, l’estat de manteniment i conservació és pobre. Com que no es poden gravar imatges, us deixo el link per si voleu veure el video dels palaus reials d’Abomey de la UNESCO.

Com tot regne que es precii, l’origen té un component mitològic. El regne de Dahomey el va fundar la gent fon seguidora del fill d’una princesa de Tado (al actual Togo). Però no podien ser persones normals, eren descendents del fruit de l’amor de la princesa amb una pantera. En qualsevol cas, el primer rei de Dahomey va ser  el rei Houegbadja, que va començar a regnar cap al 1625.

La princesa va tenir tres fills amb la pantera i una filla. En els seus moviments cap a la zona de Benín, la filla va morir víctima de la lepra a Dedone. Quan van arribar a Dala, un savi els va dir als tres fills varons que s’havien de separar perquè, de no fer-ho, lluitarien entre ells. Així, un va anar cap a Porto Novo, on va fundar el seu regne, l’altre es va quedar a Dala i el tercer va anar fins a la zona d’Abomey, on va construir una fortalesa dalt un altiplà on no hi havia ni aigua ni terres cultivables.

Les generacions successives van ser les que van lliurar les lluites fraticides que van acabar amb la conquesta de la costa des d’Abomey cap al sud per part del regne de Dahomey. El regne de Dahomey es va enriquir amb la venda d’esclaus als europeus. Els guerrers de Dahomey van anar guanyant a les tribus veïnes i agafant captius que venien als mercats d’esclaus als europeus. La venta d’esclaus va permetre que els reis de Dahomey rebessin armes de foc i canons dels mercaders europeus, augmentant el seu poder sobre la resta de tribus de manera estrepitosa.

Quan parlem d’esclavatge, tendim a pensar que només hi ha uns “dolents” en la història. I evidentment els dolents clàssics son molt dolents, no pretenc treure’ls ni un gram de responsabilitat. Però per altra banda, hem de tenir present que la magnitut de tot plegat no hauria mai pogut ser tan gran sense la col.laboració dels que van capturar i vendre els seus rivals per poder-se enriquir. Al final, tota la humanitat es perverteix pel mateix…

Anant una mica a la part descriptiva (us recordo que feu una ullada al video de la UNESCO per poder-vos fer una mica la idea del que es pot veure ja que no deixaven fer fotografies a dins), Abomey és un complexe en el que hi ha 12 palaus reials fets d’adob. Aquests estan envoltats per un recinte emmurallat que en el passat va tenir una fossa plena de serps i cocodrils de 3 metres d’ample per 5 de profunditat. De fet, dins el palau només hi podia estar el rei, les seves esposes (que eren moltes) i el servei. Però els fills havien de viure fora del recinte fins que es convertien en reis.

A la entrada dels palaus, hi ha una gran plaça amb algunes paradetes d’artesania, sobretot teixits però el cert és que hi ha ben poca gent. Un guia propi de les instal.lacions ens acompanya a fer la visita i ens va intercal.lant les llegendes amb històries reals per ajudar-nos a comprendre què és el que estem veient. És una visita que dura un parell d’hores i que inclou tant la visita de les estructures arquitectòniques com petites sales-museu on hi podem trobar tota mena d’artil.lugis de la vida reial.

A Benín, com a molts països africans, la feina de teixir la fan els homes

Un cop dins comencem a visitar els diferents palaus. De fet només es visiten dos palaus, el de Glelé i el de Ghezo. Al palau del rei Glelé (simbolitzat per un lleó) entrem en un temple interior on hi ha la tomba del rei amb els seus fetitxes (restes de cranis animals que s’amunteguen al costat de la paret). La tomba és una cabana amb un passadís exterior en el que s’ha de circular de dreta cap a esquerra, símbol de prosperitat. Quan aquest rei va morir, el poble li va fer els seus funerals. Aquests funerals consistiren en el sacrifici de 41 persones i 41 animals. De fet, quan va morir fins i tot es van sacrificar 41 de les seves 100 dones. Les van drogar i enterrar vives en una petita cabana al costat de la tomba del rei, que està comunicada amb aquesta. A més dels sacrificis, en els funerals també s’agafava aigua de set rius, aigua de mar, sorra, pólvora i or. Recorda una mica als rituals que feien els egipcis de tenir tot el que podrien necessitar per anar al més enllà amb la barca.

Actualment es segueix rendint culte als reis morts ja que son considerats déus, però els sacrificis es limiten al sacrifici d’animals, per suposat ja no es sacrifiquen persones.

Els palaus tenen dos patis. Un gran pati exterior molt auster que era la sala d’espera i un de interior molt més decorat que és el que conté els baix-relleus que tan valor històric tenen. Aquests relleus estan en tres fileres. A la filera superior s’hi veuen armes de tota mena, desde rudimentàries armes africanes a canons i pistoles. La següent filera està decorada amb escenes bèl.liquies policromades amb tota mena de detall. S’hi poden veure imatges bastant desagradables de decapitacions i altres accions sanguinàries. La filera de baix canvia segons quin palau sigui ja que s’hi representa el símbol del rei. En el cas de Glelé el símbol era el lleó. En el cas de Ghezo era un búfal. I així un símbol diferent per cada un dels reis.

Dins les diferents cambres-museu que podem visitar podem veure robes que portaven els reis de Dahomey, trons i uns altars molt curiosos. Els altars son com uns recipients que se subjecten amb un bastó, en la majoria de casos metàl.lics. N’hi ha un per a cada rei. Aqueset recipient representa el rei. Quan el rei moria feien servir aquest recipient com a altar en les “processons” (no sé si els puc dir així però no deixa de ser similar) on hi posaven la sang, plomes, vi, aigua o el que els semblava pel ritual.

A l’exterior, i en molt mal estat de conservació, es poden veure alguns relleus però que no son ni de bon tros tan impressionants com els interiors

Una altra característica del regne de Dahomey i que de ben segur heu sentit alguna vegada (tot i que no ho associéssiu a Benín) és l’exèrcit de les amazones. Les amazones eren un exèrcit de dones que van atemorir als europeus. Es diu que el primer que va incorporar les amazones va ser el tercer rei de Dahomey, que les va incorporar com a caçadores d’elefants. El seu fill, el rei Agaja les va establir com a guardaespatlles. El que va fer diferent Dahomey d’altres regnes és que va tenir un exèrcit professional de manera que era molt superior als de la resta de tribus, especialment desde que va regnar Ghezo. Aquest rei va augmentar el pressupost de les amazones i va professionalitzar-les més.

Tot i que els europeus les anomenaven Amazones (en record a les mítiques guerreres d’Anatolia), elles s’anomenaven a si mateixes ahosi (dones del rei) o bé N’Nonmiton (les nostres mares).

Abans de dirigir-nos al hotel on passarem la nit a Abomeyy, anem a visitar Agongointo, uns refugis subterranis en els que els habitants de la ètnia fon s’amagaven en la època en la que lluitaven contra els veïns yoruba. Aquests refugis eren grans forats circulars en un sòl argillós que tenien una profunditat d’uns 4-5 metres. En arribar al fons del forat, veiem les entrades a les cambres laterals on s’allotjaven per evitar ser trobats.

En arribar a la part inferior dels refugis veiem la entrada a les cambres laterals

El descens es fa per pesades escales de fusta

Resulta curiós que ningú tenia coneixement d’aquests refugis fins que es van posar a fer una carretera. Amb el pes de les màquines, algunes es van esfondrar i va ser llavors quan van descobrir. Resulta curiós que just a l’altra punta del món, els vietnamites no fa tants anys també recorressin al món subterrani per la seva lluita.