Vam arribar fins a Manakara en tren, fent un deliciós i etern trajecte i en marxem per carretera. Ens dirigim cap el parc de Ranomafana, que significa “aigua calenta”. Tornem cap a les terres altes ja que aquest parc es troba a l’interior de la illa i a uns 1000 metres per sobre del nivell del mar.

Parar a la carretera a Madagascar significa trobar-te amb multitut de nens que vénen corrent a conèixer els vaaza

Els francesos van descobrir en la selva de Ranomafana una font d’aigües termals i hi van crear un balneari. Però avui es tracta d’una reserva de la biosfera i patrimoni de la UNESCO des del 2007 i la zona més humida de tota la illa. De fet els malgatxos diuen que a Ranomafana hi plou 365 dies l’any.

La major part del parc de Ranomafana està tancada als visitants i només hi tenen accés els científics. La biodiversitat tan característica de la illa és conseqüència de la separació de Madagascar del continent africà fa més de 60 milions d’anys, que va fer que les espècies d’animals i plantes evolucionessin de forma aïllada. A Ranomafana hi ha unes 12 espècies de lèmurs, moltíssimes varietats d’orquídees silvestres i aus, papallones i anfibis i rèptils.

El cert és que no em trobo massa bé. La pluja i el fred del dia del trekking a les terres altes han fet estralls. Però no em puc quedar pas a l’hotel. Hi ha la oportunitat de veure més fauna, més lèmurs,… Així que em calço les botes i em dirigeixo amb tot el grup a fer el trekking. Quan ets de viatge et trobes de tant en tant en aquesta mena de situacions. Si fossis a casa, segur que et quedaries al sofà amb la manteta. Però no ets a casa. Ets en un lloc meravellós. En un lloc que està molt lluny. I possiblement no hi tornaràs mai. Per tant, encara que no estiguis al 100%, si tens una mica de forces paga la pena “patir” una mica per alimentar la teva sed viatgera.

Comencem el trekking i es fa palesa la humitat. El camí està totalment enfangat. La roba s’humiteja. Els cabells al cap de res estan molls, abans fins i tot que comenci a caure una fina pluja. Som en un bosc primari densíssim i amb una boira que fa que en molts llocs sigui complicat veure les copes dels arbres. Caminem. I caminem. I caminem. Però no tenim sort… Plou prou com perquè ni tant sols els lèmurs vulguin sortir dels seus amagatalls. Ens en tornem perquè ja comença a fer-se fosc. Em replantejo el que acabo d’afirmar de que quan ets fora de vegades paga la pena “patir”. No sempre l’esforç té la seva recompensa, però la conclusió és que si em torno a trobar en la mateixa situació estic segura que tornaré a intentar sortir i provar sort.

Els boscos plujosos tenen un aire de misteri que els acompanya que trobo que és totalment encisador

El passeig sota el bosc de Ranomafana amb la pluja m’ha deixat KO i me’n vaig a dormir només arribar a l’hotel. Demà serà un altre dia i vull estar de nou amb forces per poder disfrutar al màxim el viatge. Estem en el darrer dia a les Terres Altes i ens dirigim cap al sud, on tot és més sec i càlid.

L’entorn del parc de Ranomafana és ple de rius i rierols que recullen tota l’aigua que cau constantment

Recuperada, començo el nou dia amb energies renovades. Ens dirigim cap al sud, a la Reserva d’Anja, per conèixer la espècie de lèmur més coneguda, la que apareix a la pel.lícula de Madagascar en la forma del Rei Julien: el lèmur de cua anellada.

A la carretera ens trobem amb multitut de ramats de cebús que es dirigeixen als mercats

En el nostre camí cap a la reserva de Anja, ens detenim a Ambalavao on hi ha un taller de producció del conegut Paper d’Antemoro. Al segle VII varen arribar a Madagascar àrabs immigrants amb els seus Corans. Però els llibres que van portar les primeres generacions es van anar espatllant amb els anys. Van haver de buscar una manera de poder fer còpies de les seves sagrades escriptures i van descobrir que amb l’escorça d’un arbust que s’anomena avoha es podia produir un paper d’alta qualitat i molta durabilitat.

La pasta d’escorça d’avoha amb la que es produeix el paper d’antemoro es fa de manera totalment artesanal

Avui en dia aquest paper es segueix produint per ocasions especials, adornat amb flors seques, com els casaments.

Abans de posar a assecar el paper d’Antemoro, hi posen flors seques decoratives per poder-lo fer servir en ocasions especials

Continuem el nostre viatge cap al sud. El paisatge canvia de forma espectacular a mida que avancem. Cada cop hi ha menys vegetació, els núvols desapareixen del cel i una agradable caloreta ens escalfa quan ens posem al sol. És un paisatge semi-desèrtic. Sembla mentida que en unes poques hores de carretera puguis trobar tanta varietat climàtica. Madagascar és com un petit continent…

La Reserva d’Anja sorprèn per ser un paisatge rocós enmig d’una zona bastant plana i seca, sobretot quan venim de les muntanyes de boscos humits de Ranomafana. A la reserva hi ha recorreguts senzills per poder visitar el parc i a més enfilar-se dalt les roques que ofereixen unes vistes espectaculars. A més, hi ha la oportunitat de conèixer el més famós dels lèmurs, el de cua ratllada, que fa el paper de Rei Julien a la pel.lícula Madagascar (segurament sigui de les poques espècies animals que apareixen a la pel.lícula que realment existeixen a la illa).

El paisatge de la Reserva d’Anja és realment diferent de tot el que hem vist fins ara

La reserva va ser creada perquè un malgatx va aconseguir convèncer a la comunitat local de com en podia ser de beneficiós tenir un espai conservat. En aquesta zona es practicava la crema dels boscos i va estar lluitant per evitar que ho fessin i així aconseguir-ne la regeneració (veient com s’està desforestant tota la illa, em permeto el luxe de pensar que haurien de fer el mateix arreu). Com era de preveure, quan van tornar a regenerar-se els boscos (son boscos secs en aquest cas), els lèmurs van tornar. I amb els lèmurs, els turistes. I amb els turistes un motor econòmic.

Efectivament son locals els que ens guien en el parc i ens ensenyen el lèmur que hem vingut a conèixer, el de cua ratllada. És de tamany mitjà, amb una cua molt llarga i prou descarat. S’acosta sense massa pudor i el podem veure de molt a prop. És realment bonic.

Els lèmurs de cua ratllada, també coneguts com a maki, viuen en grups i son molt sociables. La seva alimentació és omnívora i el seu hàbitat son boscos arbustius prou secs

Lèmur de cua ratllada (Lemur catta)

Amb un senzill trekking per un caminet que després es converteix en immenses roques a les que ens enfilem, arribem a la part alta de la reserva d’Anja on hi ha un mirador natural. El riu corre tranquil per la vall. Les plantacions d’arròs son en els marges del riu i més enllà el que veiem és un paisatge prou àrid. A les muntanyes, roques immenses i boscos arbustius. Trobo que és un paisatge magnètic.

Vistes des del mirador a la Reserva d’Anja

En acabar la visita a Anja, continuem el nostre camí cap al sud. Dormirem al Parc de Isalo, en un hotel que sembla impossible que pugui estar en un país africà, l’hotel Isalo Rock, on hi passarem dues nits. Després sembla que ve la part més dura del viatge així que una mica de luxe no ens vindrà pas malament.