Soirtim de Banfora per la pista i ens dirigim cap a l’est. Anem cap a Gaoua, lloc on descobrirem el país Lobi. Però el trajecte per la pista és lent i polsegós així que anem fent parades en el nostre camí.

La primera parada la fem a un poblat en el que hi ha mercat. La vida als mercats africans és animada i la gent correteja amunt i avall buscant adquirir articles de primera necessitat i petits luxes. La visita als mercats per a mi sempre és fascinant. En primer lloc perquè veus la quotidianitat dels països que visites que per a nosaltres que quotidià no en té res. També és un gran lloc per aconseguir magnífiques fotografies, una de les meves passions quan viatjo. I finalment, aprens costums i ingredients sobretot culinaris que sorprenen. En alguns països la gent a mercat va enfeinada i de vegades fins i tot malhumorada. En part es pot comprendre ja que en el seu dia a dia, un grup de viatgers badant i interrompent el pas resulta una incomoditat. Per això m’agrada caminar atenta al que passa al meu voltant, vigilant de no destorbar ningú mentre passejo o fins i tot quedar-me en un racó observant la vida, perquè si alguna cosa son els mercats, és vida.

Als voltants del mercat el moviment de gent és constant

Però a Burkina Faso ens trobem la magnífica sorpresa de que la gent és tremendament amable als mercats. Ens miren encuriosits i enriolats. Ens ensenyen els seus productes i volen que els fem alguna fotografia per després riure mentre miren com ha quedat, tant la persona retratada com tots els companys i companyes de parada. Pasejar pels mercats burkinesos és una delícia.

Haig de reconèixer que tinc fascinació pels retrats de gent gran.

Acabada la visita al mercat ens hem d’esperar una estona perquè estan fent gestions els conductors amb el guia. Ens quedem a l’ombra d’un gran arbre de mango observant com es carrega l’autobús de línea, que no és més que una furgoneta en la que la gent s’apilotona i amb un portaequiatges a la part de dalt carregadíssim.  Ens quedem fascinats veient com uns homes carreguen un munt de cabres a la part superior del bus. Els lliguen les potes i les llancen amunt com si fossin sacs de patates. Resulta curiós veure com les cabres criden com si no hi hagués demà mentre les estan lligant i pujant. però un cop a dalt, com veuen que hi ha altres companyes, es queden relaxades i conformes amb el lloc que els ha tocat. És increïble com es poden calmar els animals de ramat només veient que estan envoltants d’altres iguals a ells.

Un home lliga les cabres al portaequipatges, juntament amb sacs de gra, matalassos i bicicletes.

Continuem el nostre camí i ens parem a visitar un poblat peül. Els peüls, també coneguts com a fulani, son son un poble nòmada del qual no es coneix l’origen. Viuen a tota la zona del Sahel i de fet els vam poder conèixer també al viatge a Benín. Son majoritàriament ramaders i son dels primers grups africans que van adoptar l’islam com la seva religió. El poblat que visitem està bastant estable en lloc i sembla que poc a poc van abandonant la vida nòmada. Ens miren amb un cert recel i desconfiant, potser son els que més distància marquen dels que hem vist fins ara a Burkina. Acompanyem a les dones a treure aigua del pou i en poca estona els nens comencen a acostar-se més. No semblen massa còmodes elles. Van bombejant l’aigua i omplint els bidons grocs per la jornada. Algun del grup ho intenta, la palanca és dura. Aquestes dones son dones fortes.

Les dones s’ajunten per anar a buscar aigua i així compartir confidències, tot i que sembla qu ela nostra presència les incomoda una mica

Fa una calor sufocant i continuem el nostre camí. Dinem un petit picnic a peu de carretera i seguim avançant en el nostre camí. Farem una parada abans d’arribar a Gaoua, una parada molt especial. Ens detenim en una zona que el guia ens informa que és patrimoni de la UNESCO des de 2009. És una zona boscosa, i sembla que hi ha prou humitat, a diferència de tot el que hem anat veient a Burkina Faso. Avancem una miqueta i ens trobem amb la sorpresa d’una enorme construcció de pedra: Loropéni. Es tracta d’una construcció emmurallada de pedra vermella, possiblmente feta per ètnies provinents de Ghana. La vegetació la té parcialment coberta però això no impedeix que es vegi una fortalesa de grans dimensions.  Son unes parets d’uns 5 metres d’alçada, en construcció de pedra seca (sense adob ni cap material que aguanti les pedres juntes), no tallada. Sembla ser que hi ha 10 fortaleses d’aquest estil a Burkina, en la regió fronterera amb Togo i Ghana. Les varen construir fa més de 1000 anys però van ser abandonades i després reocupades pels que controlaben la extracció de l’or, als segles XIV-XVI. Al s.XIX van ser abandonades. No es sap ben bé qui les va construir.

Les parets de la muralla de Loropéni

Enganxades a les muralles, hi ha les restes del que havien estat cases. També es poden veure les restes del que devia ser la casa d’algú amb poder diins de la fortalesa, de dimensions molt més grans. Resulta molt sorprenent veure una construcció d’aquest estil a Àfrica, on gairebé sempre les cases son d’adob encara avui dia.

El tall de les muralles de Loropéni és piramidal, amb una base que pot arribar a fer uns 2 m d’ample i que es va estretant conforme agafa alçada

Una de les curiositats d’aquest indret és que la planta és gairebé un quadrat perfecte, que fa 105 metres per dos dels costats i 106 metres pels altres dos. A més, com moltes altres construccions antigues, està orientada perfectament amb els punts cardinals. No sé si algun dia algú descobrirà quina va ser la civilització africana que va crear aquestes construccions però ho trobo realment fascinant.

La vegetació ha crescut enganxada a les parets d’aquest indret tan peculiar

Continuem el nostre camí després d’aquesta visita en caure la tarda per arribar a dormir a Gaoua. Ens quedem a l’hotel Sukala, el nom que reben les cases del país Lobi que demà començarem a explorar.