Des del parc de Etosha continuem el nostre camí cap a la zona del nord de Namibia, al territori conegut comm a Kunene. Ens dirigim a aquesta zona per veure una de les ètnies que més ha conservat les seves tradicions de les que he visitat fins ara. Es tracta dels Himba, un grup ètnic format per petits poblats ramaders seminòmades que viuen en una zona extremadament àrida. Els Himba estan estretament emparentats amb una altra ètnia de Namibia, els Hereo. De fet només fa 200 anys que es van separar ambdues ètnies. Tant els Himba com els Herero son bantús i es poden trobar a Namibia però també en algunes zones del sud d’Angola i a Botswana.

Abandonem les pistes amples com autopistes per endinsar-nos en un camí de roques pel que segurament passa l’aigua amb tota la seva força les poques vegades que deu ploure. A poc a poc ens anem enfilant entre les roques amb els 4×4 sacsejant-nos a cada embranzida. Passem una porta de seguretat amb un bany antisèptic pel que passen els cotxes. Hi ha el local del control veterinari per la entrada al territori Himba. Ens saluden sense massa ganes i continuem el nostre camí. Es fa extrany pensar que algú pugui viure en un terreny terriblement àrid com aquest. De sobte, a la llunyania veiem els caps d’unes palmeres. Sembla un miratge. Com pot ser que hi hagi palmeres aquí? Ens hi anem acostant repetint-nos que hi ha d’haver aigua que justifiqui aquesta vegetació cada cop més densa. I efectivament, un petit riu que porta aigua de vés a saber on discorre amb pas tranquil entre fileres de palmeres altíssimes. Sembla increïble, és com un oasi a dalt de la muntanya.

Les palmeres marquen el camí pel que passa el riu en un paisatge fascinant

Seguim el curs del riu i el creuem en vàries ocasions. Els cotxes s’encallen. No és gens fàcil conduir en aquesta zona i per sort portem uns conductors bastant destres en la matèria. Passat el darrer punt on creuarem el riu veiem unes dones a uns 50 metres mirant-nos encuriosides. Van completament nues de la part superior, porten els cabells cargolats formant el que semblen tirabuixons de fang i es tapen amb una pell de cabra. Els guies hi parlen i podem continuar el nostre camí. Estem arribant al poblat i aquestes dones havien anat a buscar aigua al riu.

Els 4×4 creuen els rius i s’enfilen a pedres que semblen impossibles de superar

Arribem al poblat al capvespre. El poblat son 6 o 7 cabanetes de fang molt senzilles i petites disposades en una zona una mica elevada davant una gran esplanada. Ens demanen que muntem el campament al bell mig del cercle que formen les seves cabanes. No volem interferir en la seva vida i posar-nos al mig del poblat potser no forma part d’aquest no-interferir… Finalment accedeixen a que muntem el campament una mica més enretirat, molt a prop del poblat però no dins.

Un cop muntat el campament, el poblat ve a visitar-nos al voltant de la foguera. Ens volen fer una festa de benvinguda en la que canten i ballen per nosaltres. Però abans d’això maten una cabra que compartiran amb nosaltres per sopar. Tot el poblat seu a uns metres de nosaltres al costat de la foguera. Porten la cabra i primer s’ha de servir al cap de la tribu. Les dones i nens s’hauran d’esperar per poder menjar.

Els himba ens dónen la benvinguda amb els seus balls

Em sorprèn que els càntics son tots molt repetitius i no fan servir cap instrument de percussió. Només fan cops de mans. Durant el ball tots es posen en rotllana i van sortint d’un en un a ballar al mig. El ball consisteix en fer moviments ràpids i rítmics i saltar mentre giren. Dones i homes ballen igual. Les cançons parlen del seu bestiar, especialment de les seves vaques, i dels seus avantpassats. És curiós com vaques i avantpassats son elements de culte arreu d’Àfrica.

Els càntics s’acompanyen de cops de mans que s’acceleren i intensifiquen quan algú surt a ballar al centre de la rotllana

Acabada la festa els Himba es retiren cap a les seves cabanes i nosaltres a les nostres tendes. Ha estat un dia intens pel traqueteig del cotxe de camí al poblat però alhora ha estat emocionant conèixer una de les ètnies més aturades en el temps que hi ha possiblement al món. Durant la festa han estat bevent. És actualment normal que les visites els portin beguda per les seves celebracions però no puc evitar qüestionar fins a quin punt està bé. Ells mantenen les seves tradicions de forma gelosa i l’alcohol no en formava part. Sembla que hi ha casos sovint d’alcoholisme entre gent d’aquestes ètnies. Ens ho confirma un dels homes amb els que parlem. Els homes iniciats porten un barret i aquest no en portava. Quan li preguntem el motiu ens explica, mig avergonyit, que es va emborratxar molt i devia fer alguna malifeta. El seu pare el va castigar a anar sense el barret durant un temps fins que corregís la seva conducta. Treure un signe de iniciació a un adult com a càstig és un càstig no-menor en aquestes societats. Possiblement caldria que reflexionéssim sobre l’impacte negatiu que tenen les visites a certes comunitats on els nostres “regals” poden acabar suposant les misèries d’aquells que ens han acollit.

Actualment els Himba son l’únic grup ètnic que manté l’estil de vida tradicional de la seva ètnia. S’organitzen en petits poblats formats per clans familiars. Practiquen la poligàmia tot i que l’home no pot passar més de dues nits amb la mateixa dona sense atendre a les altres. En la nostra visita anirem de bon matí amb els homes del poblat. La feina de l’home Himba és cuidar el bestiar i tenir descendència. Els animals queden tancats dins un corral fet amb branques. Hi ha vaques i cabres. Moltes. Realment estem davant un poblat prou ric, en comparació amb d’altres que he vist en altres zones on tenen quatre cabretes i amb sort una vaca.

El primer que s’ha de fer de bon matí és munyir les vaques i les cabres. De les cabres se n’encarreguen els nens i les nenes del poblat. Els cabrits han de mamar tots de les mares que sel.leccionen ells mateixos i que mantenen immovilitzades mentre els petits van menjant. Sorprèn la destresa amb la que nens ben petits maneguen aquests animals.

Aquest nen que no deu tenir ni sis anys aguanta la cabra que han sel.leccionat per alletar els cabrits aquest matí

Els petits aprenen dels adults l’art de munyir el bestiar

Un cop acabades les cabres (que no son poques) és el torn de les vaques. Les vaques ja son cosa d’homes iniciats, que les immovilitzen lligant-los les potes per poder-les munyir. Els homes iniciats es reconeixen perquè porten al cap un barret amb forma de T.

El moment de munyir les vaques

Els homes Himba van vestits només amb dues peces de roba que subjecten amb un cinturó de pell i que els cobreixen la part inferior. Quan arriben a la edat adulta, homes i dones passen la seva iniciació que, entre d’altres coses, consisteix en arrencar els quatre incisius inferiors. És un tret que els identifica i els diferencia d’altres ètnies i que llueixen amb orgull. Aquestes dents les arrenquen amb un bastó. Col.loquen el bastó sobre els incisius i li donen un cop al bastó de forma brusca per així fer saltar les dents. Aquest ritual el fa sempre el líder espiritual de la comunitat. Segons diuen, el fet de no tenir aquests incisius els permet també pronunciar correctament la seva llengua, que també te sons que son com espetecs.

Els Himba llueixen amb orgull un dels seus trets identitaris, la carència dels incisius inferiors

El cap de cada tribu és a més líder espiritual. Son animistes i reten culte als avantpassats. No tenen influència d’altres religions i els seus cultes son ancestrals. Quan algú mor, l’embolcallen en una pell de cabre o vaca i fan el sacrifici de 5 vaques en el seu honor. Les vaques, com a molts grups ètnics africans, son signe de riquesa i prosperitat. I son aquestes vaques (i cabres) les que sortim a pasturar (tot i que de pastures aquí no n’hi ha) amb els homes un cop acabada la feina de munyir i alimentar els petits. Ens dirigim cap a la zona del riu caminant de forma feixuga sobre el terreny barreja de pedregós i sorrós. Les cabres i vaques van menjant els pocs brots que troben. La calor és sufocant. En arribar al riu donem mitja volta. Anirem a dinar perquè a la tarda ens toca estar amb les dones Himba.

Les vaques i cabres caminen lentament pel terreny en direcció al riu i els homes Himba i nosaltres anem al adarrera

A la tarda toca el torn de visitar les dones i conèixer el seu dia a dia. Les dones son les encarregades de l’aigua i gestionar la casa i els nens. Els Himba no cultiven res, tot el que consumeixen d’origen vegetal ho aconsegueixen a mercat quan van a vendre el bestiar. El més característic de les dones Himba és la manera amb la que protegeixen la seva pell (els homes també ho fan però molt menys). S’embadurnen d’ocra, una mena de fang que aconsegueixen fent pols d’una pedra vermella que barregen amb greix de llet.

La pols d’aquesta pedra vermella, que es desfà amb facilitat, es barreja amb greix de llet per crear l’ungüent que es posen les dones Himba a la pell i el cabell

Un cop barrejada aquesta pols amb el greix de llet, la fumen amb les branques d’un arbre que els dóna la olor especial. Un cop fumat, ho guarden dins una banya dissenyada com a pot de cosmètica. Aquesta barreja se la apliquen per tota la pell de manera que les protegeix del sol i dels mosquits. Això li dóna un color vermell a la seva pell que les fa molt especials entre totes les ètnies del món. Les dones Himba no es renten amb aigua excepte en ocasions especials com després del periode o d’un part. el que fan és cobrir-se amb una manteta la part inferior i hi col.loquen un braseret amb branques del mateix arbre que perfuma l’ungüent. Amb això es van fumant les seves parts íntimes i fins i tot ho apliquen a les aixelles. El cert és que les dones Himba fan una olor especial, intensa, però no podem dir que facin mala olor així que el sistema funciona!

Dins aquest recipient fet de banya guarden el seu ungüent perfumat amb el fum d’aquestes branquetes aromàtiques

Els cabells se’ls pentinen amb grans trenes (moltes vegades amb extensions) que també recobreixen de l’ocra. La part de baix no la cobreixen i crespen de manera que semblen plomalls

Una dona himba amb el petit subjectat de manera tradicional

A nivell de vestimenta les dones Himba no van molt més vestides que els homes. La part superior del cos la porten descoberta, això si, amb uns grans collarets de pell amb incrustacions metàl.liques que llueixen amb orgull. Un cinturó, també de pell, subjecta una pell de cabra llarga per la part del darrera i més curta pel davant amb la que mantenen allunyades de la vista les seves parts íntimes. No porten sabates però sí grans braçalets i turmelleres també amb incrustacions de metall.

Detall dels guarniments als turmells d’una dona Himba

Les nenes fins a la iniciació també tenen una senyal identitària i son unes trenes que van de la part de darrera del cap cap al davant passant per davant de la cara.

Pentinat de les nenes Himba

Aquesta nit tornem a tenir festa al poblat i les dones s’estan preparant per la festa. Estan embadurnant tots els braçalets i altres guarniments amb una mena de betum de color negre. Els nens corretegen al seu voltant mentre nosaltres contemplem com treballa amb destresa totes les peces abans de posar-se-les.

Dona Himba enllustrant els guarniments per la festa

Es torna a repetir la festa d’ahir i tornem a compartir la cabra que van sacrificar ahir. Els adults ballen al voltant de la foguera i al ritme que marquen amb cops de mans. Tornen a beure. Els nens s’ho miren i algun s’aventura a ballar una mica també, tot i el risc de ser trepitjat. Hem passat dos dies fantàstics amb aquesta gent. Haig de dir que la majoria de gent que visita els Himba hi va per un parell d’hores. Una de les coses meravelloses d’aquest viatge és que passem dos dies gairebé sencers al poblat de manera que això ens permet conèixer una mica més el seu dia a dia i no visitar-los com si anéssim a veure una exposició.

En marxar deixem a la nostra guia (una noia de la ètnia Herero) a casa la seva mare. Baixem per saludar-la. Els Herero es van separar no fa massa dels Himba, pertanyien al mateix grup ètnic fins fa uns 200 anys. Avui dia les dones Herero s’identifiquen perquè porten robes de la època colonial (vestits entallats de la part de dalt amb grans faldilles fins a terra) però fetes de teles en patchwork. A finals del s. XIX els herero vestien com els himba, de fet eren el mateix grup ètnic. El vestit actual és fruit del colonialisme. Segons ens explica la guia quan els colons van agafar dones herero pel servei domèstic les van fer vestir amb vestits de tall victorià. Quan van ser independents van mantenir els vestits i es suposa que els van anar afagint pedaços de teles africanes i colorides fins que els van quedar aquests meravellosos vestits de colors. Al cap hi porten un barret en forma de T que ens expliquen que vol fer honor a la forma del cap de la vaca. De fet, fins i tot quan caminen fan un moviment com de campana que recorda la manera en la que caminen les vaques. Molt curiós tot plegat!

Dona herero amb el tradicional vestit i barret en forma de cap de vaca