Torno a Etiòpia, un dels països que més m’ha fascinat i dels primers que vaig conèixer a l’Àfrica subsahariana, per anar en busca del que anomenen l’infern sobre la terra. El viatge és llarg, primer hem de volar fins a Addis Abeba, la gran capital africana situada a 2300 metres d’alçada. Allà hi farem nit després del viatge via Istambul i després avançarem lentament cap a la falla del Rift, el lloc per on Àfrica fa milions d’anys s’està trencant, per les carreteres del país fins a la zona coneguda com la depressió del Danakil, però aturant-nos a fer una altra nit en ruta a Semera. A mida que avancem en el nostre viatge, la presència volcànica cada cop es fa més present en el sòl que trepitgem. La calor fa acte de presència i el paisatge es torna alhora hostil i encisador. Arribem ja al vespre a un petit hotel local on descansarem per darrera vegada en uns dies sobre un llit.

Camps de lava per tot arreu a mida que avancem cap a la zona més activa d’activitat volcànica de tot Àfrica

Després de la nit a Semera haviem de continuar un altre dia per carretera però tenim la gran sort que ens ofereixen visitar un lloc ben especial, unes piscines d’aigua calenta al mig del desert. Un balneari? Aigües termals? Atravessem algun poblat de gent Afar amb els que els conductors han de parlar una estona perquè ens permetin avançar. Son musulmans de profundes creences religioses i en els homes més grans podem veure la marca que tenen al front de tant resar, cosa que s’accepta entre la comunitat musulmana com a un signe que inspira el respecte en els altres.

El que sembla ser el cap d’un petit poblat mostra l’enduriment de la pell al front, conseqûència d’haver resat molt

En els 4×4 anem avançant pel desert de roca, creuant-nos de tant en tant amb algun dromedari que menja tranquilament les poques plantes que hi ha. La sequedat de l’ambient es palpa en la pols que s’aixeca i la pràctica absència de vida.

La vida és dura en aquestes contrades, com demostren les banyes d’una gran vaca etíop que trobem al costat del camí

Sota una petita elevació ens detenim. Hi ha algunes plantes i es veu una espècie de fum. La sorpresa és majúscula quan ens trobem amb uns petits llacs d’aigües totalment cristal.lines que fumegen vapor. L’aspecte de l’aigua és en algunes zones completament turquesa, colors que semblen impossibles. El primer que pensem és en banyar-nos-hi però en tocar l’aigua se’ns treu la idea del cap, està calenta, molt calenta. De fet el baf cobreix l’objectiu de la càmera a tota velocitat si no vigilem a quina banda del vent ens posem.

La sensació d’estar en un bany de vapor al bell mig del desert és indescriptible

Explorem tota la zona i ens anem trobant petits llacs fumejant. En alguns es veu una mena d’embut que ve de les profunditats de la terra del que surt aigua bombollejant.

A les piscines es veuen zones més profundes de les que emergeix l’aigua bullint

En altres zones hi ha menys aigua i el que surt bombollejant és el fang, amb un sorollo de blup-blup constant.

Una bombolla de fang recén sortida del fons de la terra

Entre llac i llac hi ha petits manantials dels que va brollant l’aigua calenta. En assecar-se en la zona per on passen, els minerals es van dipositant en forma de petites “floretes” blanques. La exposició al oxígen del ferro tenyeix algunes d’aquestes zones de colors vermells i ocres creant veritables micropaisatges d’una bellesa immensa.

Els petits manantials d’aigua plena de minerals que es van dipositant formant imatges precioses

La presència d’aigua permet que hi creixi la herba de manera que trobem vaques pastant al costat dels llacs, tot i que l’aigua no la poden pas beure ja que està tremendament calenta.

Unes vaques pastant davant un llac que fumeja en mig del desert

Després d’una bona estona meravellant-nos amb aquesta visió, continuem el nostre camí. Anirem cap al llac Afrera (o Afdera), un llac d’alta salinitat que es troba a la zona dels Afars, dins la depressió del Danakil.  (ja estem uns 80 m per sota del nivell del mar). Té un àrea d’uns 100 km2 i sembla un petit mar en mig de la immensitat del desert. Aquest llac és el fruit de fonts d’aigua volcànica i salada que van abocant la seva aigua des de fa milenis en aquest llit. També es coneix com a llac Giuletti, en honor a un explorador italià que va ser executat pels Afar.

La alta salinitat del llac fa que pràcticament no hi pugui viure res, a excepció d’algunes espècies de peixos (algunes endèmiques d’aquest llac). Arribem al llac al capvespre. Hi ha un gran campament en el que viuen els locals que venen aquí per fer diners. La extracció de sal al llac és una feina duríssima però prou ben pagada com perquè hi hagi molts etíops, especialment Afars, que vinguin aquí per intentar guanyar una mica de diners per iniciar altres projectes vitals.

En arribar muntem el campament i ens disposem a donar-nos un bany. El llac té una alta salinitat i per tant es sura amb facilitat. Podem endinsar-nos bastant sense que agafi gran profunditat (tot i que sembla que en algunes zones té 160 metres de profunditat). La sensació de banyar-se en aquella aigua salada en la que sures i sota un cel estrellat que fa cúpula per sobre els nostres caps després d’uns llargs dies de carretera és meravellosa. I en acabar, al costat del gran llac hi ha una font d’aigua termal però de menys salinitat. La temperatura és alta, com si ens haguéssim passat una mica amb la banyera, però resulta tremendament agradable.

Una curiositat del llac Afrera és que els locals diuen que el llac es mou. En realitat el que passa és que hi ha zones que es dessequen i queden sòlides i de cop es trenquen i desapareixen. Això passa per la gran quantitat de manantials d’aigua que hi ha a la zona, que de tant en tant emanen més aigua i fan crèixer el llac, cobrint tot el que l’envolta.

Al matí, abans que el sol comenci a apretar, ens disposem a visitar les salines. La extracció de sal en aquesta zona s’ha fet durant segles i es fa d’una manera prou rudimentària. El sistema és per dessecació de l’aigua en diferents piscines de salinitat creixent.

La sal s’obté per dessecació progressiva en diferents piscines

L’aigua és bombejada a la primera piscina d’evaporació on la concentració de sal es dobla. En aquestes primeres piscines és on hi passa més temps. La calor del desert ajuda a que la dessecació tingui lloc. Encara quedaran dues piscines més en les que s’anirà fent tot el procés fins que quedi una ‘crosta’ de sal que serà retirada manualment pels treballadors.

Les piscines on es fa el procés d’extracció de sal tenen l’aspecte de grans llacs de gel

Tot el procés és tal com s’ha fet durant segles, a excepció del bombeig mitjançant motors de l’aigua del llac. Les muntanyes de sal les mouen els treballadors que disposen únicament de pales i carretilles per fer les muntanyes i omplir els sacs sota un sol de justícia. Una feina dura i en unes condicions extremes.

El treball físic sota el sol del desert és d’una duresa extrema

El tipus de sal que s’aconsegueix al llac Afrera és el que es coneix com a sal de roca, o sal d’halita, la forma natural mineral del clorur sòdic. Aquesta sal es fa servir per a evitar que les carreteres es congelin a l’hivern o a l’agricultura. El valor al mercat és menor que el de la sal que s’obté d’altres zones que ja conté el iode. De tota manera, sembla que actualment aquesta sal no es pot fer servir per a consum humà ja que la erupció al 2011 del volcà Nabro va contaminar-la amb àcid sulfúric, el que fa que no es pugui consumir.

Els sacs de sal ja preparada per ser comercialitzada

Acabada la nostra visita continuem el nostre camí en els 4×4 per aproximar-nos al punt on començarem el trekking en caure el sol per arribar fins al Erta Ale. Serà la primera vegada que visitaré un volcà actiu!

Vista del llac Afrera i les salines