Després de visitar el Wadi Sebu continuem el nostre recorregut enfilant Nil amunt (tot i que en realitat és Nil avall ja que avancem en el sentit de l’aigua que va de sud a nord recorrent gran part del continent africà). Ens parem en un àrea en el que hi ha les restes d’una fortalesa erigides sobre el que un dia va ser un volcà. Es tracta d’una fortalesa que varen edificar els otomans, que van estar establerts a Sudan durant un curt espai temps al s. XIX. L’objectiu dels turcs era establir llaços comercials i nous mercats. El control del riu era important per les rutes comercials i aquesta fortalesa va estar en un lloc privilegiat amb vistes a la rodona sobre el desert Nubi.

De la fortalesa otomana en queden quatre pedres fent de murs. La posició era clarament estratègica podent vigilar tota la zona

En aquesta zona el desert és el fruit de volcans que van anar fent erupcions i la lava solidificada es va anar esmicolant fins al punt de crear una fina sorra que cobreix tot el desert Nubi. El desert Nubi es troba a la part est del Sàhara i va des del nordest de Sudan fins al nord d’Eritrea, entre el Nil i el Mar Roig. Com hem comentat en altres ocasions, la zona del Mar Roig no deixa de ser part de la gran falla del Rift, el lloc per on Àfrica s’està partint en dos continents des de fa milions d’anys i és una zona amb una gran activitat sísmica i volcànica. El desert Nubi no és pas lluny de tot això, i la prova en son els volcans que avui son records d’un passat de foc i lava.

Columnes basàltiques que formen la muntanya sobre la que estava edificada la fortalesa

El petit turó sobre el que hi ha les restes de la fortalesa està format pel que es coneix com a columnes basàltiques. Aquestes columnes no son més que lava de tipus basàltic (el més freqüent) que en refredar-se solidifica reduint el seu volum. Això provoca que es quartegi i formi prismes que acostumen a ser de forma hexagonal de manera que es veuen columnetes de pedra una al costat de l’altra. El tamany de les columnes depen de com de ràpid es refredi la lava. Quan es refreda molt ràpid les columnes son més petites.

Continuem el nostre recorregut no sense abans tornar a contemplar la immensitat del Nil als nostres peus. La veritat que el Nil és un riu que té un magnetisme especial. Potser el fet de ser una massa d’aigua tan immensa que en gran part del seu recorregut està envoltada de desert, potser totes les històries que s’hi han creat i el fet de ser l’eix d’una de les civilitzacions més fascinants que han passat per la terra, potser perquè és vida enmig de la mort, potser perquè realment hi ha alguna cosa que s’escapa a la nostra comprensió… el cas és que el Nil enganxa!

El Nil en el seu pas per Nubia

Com deia, continuem el nostre camí cap al nord en busca de la història de Sudan. Hem deixat enrera els Kerma, primer regne Kushita i ens dirigim a conèixer la història del Sudan Egipci, el que es coneixia com l’Alt Egipte o País dels Faraons Negres. Després de dinar en una casa Nubia, ens dirigim cap a la vora del nil per pujar en una petita embarcació que ens creuarà a la banda occidental del Nil. Ens ofereixen unes mosquiteres per colocar-nos al cap que ens cobriran la cara i ben aviat descobrim que son imprescindibles. No son mosquits que piquin, però no és possible parlar sense menjar-se’n algun! Son emprenyadors i tot i que la xarxa no es còmoda del tot, és millor que estar escopint mosquits constantment!

El nostre barquer ens creua amb la seva petita embarcació a l’altra banda del Nil per poder visitar les runes de Soleb

Baixem de la barca i avancem entre verds camps que aprofiten l’aigua i el llim del Nil per crèixer. Entre els camps, a la llunyania, veiem unes immenses columnes que s’aixequen. És emocionant! Hem arribat al temple de Soleb, possiblement un dels llocs Egipcis millor conservats de tot Sudan. Quatre columnes immenses, que originàriament feien 14 metres d’alçada son part del que era el quiosc (el lloc on arreglaven les figures per les processons).

Les restes del temple de Soleb s’alcen orgulloses amb el pas dels segles

Soleb es troba a mig camí entre dues grans ciutats de l’antic Egipte, Luxor (que es troba en el que avui és Egipte) i Napata (situada a Sudan). El temple està dedicat a Tutmosis III i Horus. Va ser edificat per Amenhotep III al segle XIV a.C. i té una planta molt similar a la del gran temple de Luxor, també construit pel mateix faraó. Va ser descobert per Karl Richard Lepsius al 1844. A mida que ens hi anem acostant, ens anem adonant de les grans dimensions que tenia. Diuen que quan estava sencer podia fer uns 130 metres de llargada. Avui queda poc més que les grans columnes on encara s’hi aprecien els relleus representant diferents deïtats i pobles sotmesos, però és absolutament recomanable.

Encara que siguin quatre columnes, sempre és impressionant veure com aguanten els segles

Es poden veure encara les restes del Cartuix d’Amenhotep III, que va construir el temple

Després de la visita a Soleb, agafem de nou la barca que ens porta a l’altra banda del NIl per anar a passar la nit en un campament enmig de dunes i grans roques envoltades de sorra volcànica. És la darrera nit de l’any i tenim un sopar especial. Els conductors s’animen a posar música i ballar al voltant de la foguera, però abans, cal veure una meravellosa posta de sol amb un cel de foc, la darrera del 2018. Ens desitgem un feliç any nou tot brindant amb suc de baobab i d’hibiscus. Ni tan sols per cap d’any es permet una mica de cava…

Posta de sol des del campament