Després de la posta de sol des de dalt del Jebel Barkal, passem la nit a Karima per continuar la nostra exploració demà al matí. Al matí ens parem una estona al centre de Karima on tenim la oportunitat d’interactuar amb els amables sudanesos. Crec que la gent del sudan son de les persones més amigables que m’he trobat arreu. Encuriosits ens pregunten constantment si ens està agradant el seu país. Se’ls veu contents de tenir visitants d’altres cultures.

Passejant per Karima de bon mati

A les parades cel carrer ens saluden i somriuen al nostre pas

Tots senten curiositat pels nouvinguts.

Després del breu passeig, continuem descobrint els secrets de la història del Sudan avançantseguint el curs del Nil. Ens dirigim cap a la necròpolis real de Napata, uns quants quilòmetres a l’oest de Napata, que es va fer servir com a necròpolis sobre el s. VII a. C. Es tracta d’una necròpolis curiosa ja que totes les necròpolis de la època egipcia es trobaven sempre al costat oest del Nil, a la banda per la que es ponia el sol. Però Nuri n’és una excepció. Es troba a la banda Est del Nil al seu pas per Karima. Ens explica la guia que en la zona a la que estem això no acaba de ser així del tot. És cert que està a la banda Est, però en aquesta part, el Nil fa un recorregut sigmoideu que fa que estigui tan a l’est com a l’oest del Nil ja que el curs del riu torna després de la corva cap al nord fent aquesta forma característica.

La erosió pel desert i la reutilització de part de les pedres de les piràmides per construccions posteriors fan que la necròpolis de Nuri faci la sensació d’estar desapareixent

En qualsevol cas, a la necròpolis de Nuri hi ha enterrat el més conegut dels faraons negres, el faraó Taharqa del que ja n’hem parlat en altre ocasions al llarg del recorregut per Sudan. Taharqa, de la dinastia XXV, va regnar a Napata i va morir a mans dels Asiris. En aquells temps els faraons s’enterraven a la necròpolis de El-Kurru, però, per motius que es desconeixen, aquest no va ser el cas de Taharqa que va ser el primer rei en ser enterrat a Nuri. Taharqa és el més conegut dels faraons negres per ser el protagonista del renaixement del antic poder Egipci sobre el mediterrani. En els seus temps, l’imperi Egipci anava desde la confluència del Nil (el que avui es Khartoum) fins als ports fenicis en el que avui és el Líban.  Però aquest renaixement va ser frustrat pel sorgiment d’un altre gran regne els Assiris. Van ser els Assiris els que van fer recular el gran imperi egipci regit per Taharqa i el van deixar restringit a la part més sud del Nil, la Nubia.

El vigilant de la Necròpolis de Nuri es presta a ser forografiat

Taharqa va ser enterrat a la piràmide més gran de Nuri i de la Nubia, una piràmide de 60 metres d’alçada que avui està essent devorada per la sorra del desert. la resta de piràmides de Nuri pertanyen a reis (unes 20) i reines (unes 50), i s’hi troben els successors de Taharqa amb la excepció del seu successor immediat. Tanutamani. La segona piràmide més gran de Nuri pertany al rei Aspelta, el nét de Taharqa. Aquest va ser el faraó que, un cop perdut Egipte a mans dels Assiris i havent patit la destrucció de la capital Napata, va traslladar la capital a Meroe. En aquell moment Nuri va deixar de ser utilitzada com a necròpolis reial i va nèixer el tercer regne de Kush, el Meroític.

Acabada la visita de la necròpolis, continuem el nostre creuant el desert en direcció Oest. Ens en anem a descobrir Meroe, però per fer-ho necessitem unes quantes hores de camí. Creuem un desert que té una lleugera tonalitat verdosa de petites herbetes que son capaces de sobreviure en aquest ambient tan hostil. Enfilem muntanyes d’origen volcànic i entre elles trobem petites zones de vegetació amb alguna acàcia que ens confirmen que hi ha pas d’aigua, com a mínim subterrani. Son lleres de rius temporals que baixen amb aigua quan venen les poc habituals pluges.

Enmig de l’aridesa del terreny, alguns arbres sobreviuen. Al revolt, uns sacs apilats ens suggereixen que hi ha alguna mena d’activitat humana en aquest indret tan inòspit

Ens aturem a una zona de la pista que s’enfila per l’antic volcà al costat d’un revolt en el que hi ha apilats uns sacs. Veiem un petit caminet que s’endinsa a la muntanya i un local apareix amb un ruc carregat de sacs. Seguim el camí pel que ve i ens trobem amb l’entrada al que va ser un cràter volcànic en el passat. Al fons d’aquest cràter hi ha un petit llac i gent treballant amb rucs amunt i avall.

L’interior del que en el seu dia va ser un cràter volcànic

Son nòmades que es dediquen a extreure la sal que conté aquest llac volcànic. La extreuen de la forma més rudimentaria que he vist mai. Creen petits tolls i esperen que l’inclement sol faci la seva feina per evaporar-ne l’aigua i deixar que hi quedi la sal. Una família treballa en aquest cràter amb els seus rucs i sota un sol infernal pugen i baixen constantment el caminet amb els rucs carregats de sal. Aquí treballa tothom, nens i grans. Tenen unes petites cabanes d’adob que fan servir de magatzem. Ells no viuen aquí, viuen a la zona on hi ha els arbres i cada dia vénen a treballar.

Els petits magatzems de sal

Els rucs esperen pacientment la seva càrrega

La sal que s’extreu d’aquest cràter té un preu molt baix al mercat. És una sal sense iode de manera que només es pot fer servir pel bestiar. Recorda al que vam veure al Danakil, al llac Afrera, però encara molt més rudimentari ja que aquí no hi ha grans piscines ni grans produccions sino una petita familia treballant de sol a sol per una mica de sal de baixa qualitat que li permetrà sobreviure, però poca cosa més.

Petites escarificacions a la cara d’aquesta dona nòmada

Un cop més em trobo amb gent que viu en condicions duríssimes i que possiblement no veuran mai res diferent del que ells viuen. Conèixer aquestes formes de vida és una experiència per una banda tremendament enriquidora i per altra banda colpidora. No fem res per nèixer on neixem. Hi ha llocs al món on ni tan sols es deuen plantejar que hi pugui haver altres maneres de vida. L’atzar determina el lloc on naixem que és el que marca les possiblitats que podem tenir de viure d’una determinada manera. No ens hem d’oblidar de tocar de peus a terra i agrair el que tenim.

Després de conèixer els nòmades de la sal, dinem a l’ombra d’una d’aquestes gegantines acàcies i continuem el nostre camí. Aquesta nit acamparem al bell mig del desert, sobre la sorra que ens farà de llit. Prop d’on dormim nosaltres hi ha unes poques cabanes d’adob dels nòmades. Els seus gossos ens venen a visitar a l’hora de sopar en busca d’alguna cosa que caigui de les taules. A la nit ens demanen els nòmades que viuen prop d’on hem dormit si algú pot portar a la nena al metge, que sembla que està amb febre. Un dels nostres conductors acompanya la nena. L’hospital està a molts quilòmetres de pista de distància. La solidaritat al desert és imperativa.

Al matí, després d’esmorzar ens acostem a la cabana dels nòmades, que ens reben amb alegria després que la nena va poder ser atesa. Ens comenta la Carla que és possible que fos un pic de febre per malària. La  nena, que tindrà uns 14 anys, té els ulls brillants. Potser encara té febre. Però té un somriure màgic i hipnotitzant i ens explica emocionada que s’acaba de prometre. No puc evitar pensar que és només una nena, però la vida aquí no és comparable amb la nostra i ella i les altres dones de la casa estan molt contentes així que ens en alegrem per ella, sense jutjar, simplement observant.

Aquesta bellesa de no més de 14 anys tenia febre la nit abans, possiblement malària, i està somrient i contenta perquè es casa.

La seva germana també està contenta, ella està embarassada i ens dóna la sorpresa que la nena que espera es dirà Carla, com la nostra guia. Son gent agraïda. La Carla fa molts anys que visita aquesta zona i la dóna a conèixer als pocs viatgers que hi venim. Fa vincles amb la població local i una prova n’és això.

Però el personatge que més m’impressiona de la cabana dels nòmades és una dona nonagenaria. El seu rostre arrugat amb les marques d’una vida duríssima. Les seves mans de vidre però fermes que han hagut de carregar amb tot el que la vida li ha posat al davant. Em fascina. Aquesta dona va veure arribar els anglesos a Sudan. Ha viscut tota la vida de forma seminòmada al bell mig d’un desert justicier i encara somriu i està feliç de rebre visites. Ens diuen que els nòmades son longeus, aquesta dona n’és la prova.

Més de 90 anys vivint al desert

Més de 90 anys vivint al desert

Aquesta meravellosa familia nòmada sudanesa, que no té absolutament res, que fa servir maletes com a armaris, ens obre les portes de casa seva i ens ofereix un deliciós te amb gingebre mentre fora el vent precipita la sorra contra les parets d’adob de la cabana. A la casa gairebé només hi ha dones, però també hi ha un nen, que va a escola a la ciutat. És l’únic de la família que ho ha pogut fer i, orgullosos, ens fan parlar amb ell. Ell sí que parla anglès.

Aquesta senzilla construcció d’adob és la que fa de casa de la família que ens ha acollit

Després d’aquesta emocionant visita continuem el nostre camí creuant el desert. Ens parem en una zona on sembla que hi ha bastanta activitat. Hi ha gent amb rucs, algun dromedari, gent xerrant. Hem arribat a un pou, la vida passa aquí! Tal com parem comença a aparèixer gent, semblen les rambles! L’aigua l’extreuen amb animals perquè aquests pous son molt i molt profunds, fins a 60 metres!

Els pous permeten que es faci extracció d’aigua fins a 4 persones alhora.

Al terra, a les quatre bandes del pou,  hi ha fustes posades a terra com travesseres per protegir la pell de les cordes, perquè no les trenqui. A les bandes tenen uns petits canals que acaben en abeuradors on el bestiar aprofita per calmar la sed. Saben que no podran beure molt sovint i s’hi estan una bona estona.

Quan la pell de cabra és plena, aboquen l’aigua en aquest canal perque arribi a l’abeurador. D’aquesta manera el bestiar els deixa treballar mentre calma la sed

Cada un dels que apareix a la zona ve amb la seva politja. Les cordes estan fetes de pell. Son llarguíssimes, per arribar al punt en el que el pou amaga l’aigua, i les traccionen amb animals, siguin rucs o dromedaris. El recipient amb el que treuen l’aigua és una pell de cabra.

L’aigua es treu amb un recipient que és una pell de cabra que pot contenir uns 30 litres

La profunditat del pou fa que sigui impossible treure les pells plenes sense l’ajuda de la tracció animal

Ens podriem haver passat hores observant com anava sortint l’aigua i com apareix gent constantment. Cadascú agafa l’aigua que necessita, socialitza una mica, dóna de beure als animals i se’n torna cap a casa o a pasturar el petit ramat. No puc evitar preguntar-me quanta estona hauran hagut de caminar per arribar al pou a agafar la vida per aquell dia. Per molt que miro al voltant, no es veu rastre de cap assentament, de ben seguir que no estem parlant d’un petit passeig.

Un nòmada arriba amb el seu dromedari a buscar aigua al pou. No hi ha rastre de vida fins on arriba la vista però no para de venir gent.

Hem visitat el lloc on descansen els morts de fa mil.lenis però al hora hem pogut veure vida, vida en un desert inòspit i hostil però que amaga pous amb aigua fresca que dóna una petita treva a la duresa. Fascinant!