Tot i que les cataractes Victòria son possiblement una de les visites més habituals en viatgers que viatgen al sud del continent africà i lloc on acaben molts viatges per Botswana i Namíbia, Zimbabwe, el país que té el privilegi de tenir aquesta meravella natural en el seu territori, no és en general un país massa visitat. El relat del viatge a Zimbabwe comença aquí. Un país que té una vida salvatge fascinant, poc visitat i amb llocs ben especials com el que avui us explicaré, Gran Zimbabwe.

Arribem a Harare, la capital de Zimbabwe amb un vol de Lufthansa, després de fer escala a Alemania. La nostra arribada és a migdia i al mateix aeroport fem tots els tràmits pel visat. Hi ha una opció de fer un visat combinat amb Zàmbia, per aquells viatgers que volen fer el vol amb ultralleuger a les cataractes Victòria, que implica haver de creuar la frontera. Tot i que hi ha la opció de fer només el de Zimbabwe i després tramitar el de Zàmbia allà, el visat combinat té un preu reduit respecte a fer els dos visats independentment.

Harare sorprèn per ser una ciutat recollida, amb cases grans i, el que més em sorprèn de tot, no hi ha parades de venda al carrer com les que trobem a la majoria de països africans. Els habitants van vestits amb roba occidental i no van a mercat, van a grans supermercats a fer les seves compres.

Iniciem el nostre trajecte dirigint-nos cap al sud. Dormirem a Chivhu, un punt intermig sense massa interès però té un allotjament en forma de lodge molt ben preparat. Quan cau el sol, la temperatura baixa. Nosaltres hi hem anat en el que seria el nostre estiu, però al sud d’Àfrica és hivern i a les nits es nota la baixada de temperatures. Abans de sopar ens disposem a fer un passeig al capvespre pel poble i comencem a interactuar amb els locals. Tothom ens saluda. La llengua oficial és l’anglès i resulta fàcil iniciar converses amb la gent local, que es mostra amable i curiosa. La ètnia que habita aquesta zona son els coneguts com shona, la majoritària i d’origen bantú, però no hi veiem trets característics, estan molt occidentalitzats.

El bar colonial on els grups de viatgers acostumen a prendre alguna cosa està tancat però al costat n’hi ha un altre, on van els locals a jugar a billar. És un billar atrotinat i de color vermell en el que juguen amb boles ben petites. Demanem una cervesa local, la Lyon, que ens serveixen ben fresqueta mentre no ens perden de vista. Sembla que no estan massa habituats a rebre visites d’occidentals. Al bar no hi ha més dona que la mestressa. Acabada la cervesa ens dirigim cap al lodge on sopem i descansem.

De bon matí continuem el nostre camí. Ens aturem a visitar la missió de Serima, que fa d’escola de secundària.

Entrada a la missió de Serima amb l’església circular al fons

L’església de la missió és una església circular amb moltes imatges tallades d’estil clarament africà. Això és així perquè el fundador de la missió els va explicar la biblia als locals però no els va ensenyar imatges, de manera que les imatges son clarament africanes.

Representació dels apòstols al campanar de la església

Interior de l’església

Es tracta d’un col.legi privat però hi ha pocs alumnes perquè estan de vacances. Els alumnes que hi ha son els que tenen examens al setembre-octubre. Després de veure escoles a molts països africans (a Uganda vaig dedicar un post sencer a les escoles, per si hi teniu interès) la de Serima em sorprèn especialment. I em sorprèn per com n’estan d’equipades les aules. Hi ha laboratori, sala d’informàtica, una rèplica d’un esquelet humà, pissarres blanques de les que s’esborren (les velleda de tota la vida)…

Laboratori de l’escola

Els alumnes de l’escola de la missió son interns, resideixen a les instal.lacions durant el curs escolar i per això hi ha unes grans cuines industrials i forn de pà.

Forn on fan el pa per a tots els alumnes

Els forns que fan anar la cuina son de llenya

Acabada la visita, continuem el nostre camí cap a Gran Zimbabwe, on arribem a la tarda. Gran Zimbabwe és una gran recinte de més de 700 hectàrees en la que hi ha construccions de pedra gegantines. Alguns murs fan més de 11 metres d’alçada i encara avui no està clara la utilitat d’aquest lloc. Es tracta d’un dels jaciments arquitectònics més grans de tot Àfrica que es troba a la Provincia de Masvingo, al sudest del país. De fet, és la construcció de pedra més gran que es coneix al sud del Sàhara.

Es creu que va ser la base per una sèrie de reis que finalment va acabar donant el seu nom al país, quan, després de la independència, va deixar de ser anomenat Rhodesia del sud. El nom de Zimbabwe deriva del idioma shona, en el que dzimba dza mabwe significa “cases de pedra”. Però no només el jaciment de Gran Zimbabwe té restes arqueològiques, tota la zona està plena de milers de restes d’una civilització perduda. Els habitants de Gran Zimbabwe feien servir ocells tallats en roca estatita com a símbol i avui en dia és també el símbol nacional al país. Així, estem en el lloc que ha donat nom a tot el que avui és el país de Zimbabwe.

Arribada a la zona de Gran Zimbabwe, comencen a aparèixer murs de pedra seca

Els europeus, amb la seva arrogància habitual, quan van arribar a aquest indret van negar rotundament que aquelles construccions haguéssin pogut estar fetes per africans. El seu despreci per tota cultura aliena era tal que arribàren a afirmar que era impossible que els locals haguéssin pogut construir d’aquella manera. Però el cert és que aquesta meravella és tan africana con un lleó o una jirafa, per molt que els pesés a alguns.

Després de la seva “descoberta” per part dels portuguesos (sempre em fa una mica de ràbia que parlem de “descoberta” quan en realitat allò era un lloc on hi havia gent local, sempre amb l’eurocentrisme que ens caracteritza) van arribar a afirmar que aquestes runes havien de ser les restes del regne perdut d’Ophir, relacionat amb el rei Salomó. La insistència va continuar quan Rhodes (de qui en parlarem en altres posts d’aquest viatge) va atribuir-ho als fenicis, sempre insistint amb la impossibilitat que fos un lloc erigit per les persones que habitaven la zona. De fet es va intentar atribuir la construcció a àrabs, egipcis, grecs,… vaja, a qualsevol altre que no fos africà.

Al centre del Gran Recinte hi ha un gran mur circular de pedra seca sorprenentment ben conservat

De fet, Gran Zimbabwe va ser un centre religiós i polític molt important en els seus temps. Es creu que les primeres estructures es van construir cap al 1100 d.C. i  que va arribar a allotjar a unes 20.000 persones. Per sort, avui es reconeix la pertanyença d’aquest patrimoni de la UNESCO als pobles africans. De fet, no puc evitar recordar una visita que vam fer a Burkina Faso a un jaciment (Loropéni) en una zona també rica en or que també consistia en grans murs de pedra construits amb la tècnica de pedra seca i amb parets de forma piramidal (més gruixudes a la base i aprimant-se cap a la part alta). Malgrat la diferència en dimensions del jaciment i la enorme distància que separa els dos indrets, tenen més en comú del que podria haver esperat.

La zona del Gran Recinte és on hi ha el gran mur circular

A l’nterior del Gran Recinte, enganxada al mur, hi ha una enorme torre cònica. No ha faltat qui li hagi atribuit similituts amb un fal

Estem en una zona rica en or i ivori. Zimbabwe és un país amb una gran població d’elefants avui dia, així que podem imaginar que en altres temps encara n’hi havia més. Comerciaven amb rutes del índic que portaven mercaderies de l’Índia i la Xina i era una zona molt pròspera. Això es coneix perquè a la zona s’hi han trobat restes de porcellana xinesa. Sembla que els habitants de Gran Zimbabwe es dedicaven al comerç amb els pobles àrabs i els swahilis.

El gran recinte té entrades que coincideixen amb els punts cardinals

La evidència que en aquesta zona hi havia hagut una gran riquesa va portar a que molts caça-tresors es dediquessin a buscar destruint moltes de les restes arqueològiques que possiblement haurien ajudat a entendre millor la civilització que va viure a Gran Zimbabwe. Un alemany, Carl Mauch, va descriure amb gran detall el lloc arqueològic abans que fos saquejat, però paradoxalment la vinculació que va fer amb els fenicis i el regne perdut de Salomó van ser el que va despertar l’interés dels saquejadors que van destruir moltes de les zones del jaciment.

Els murs en la seva majoria tenen la part superior derruida, però a la cara nord encara hi queda part de la senefa que cobria tota la part superior

Evidentment els shona de la zona vivien també de l’agricultura i la ramaderia però la posició estratègica per les rutes comercials va ser el que va fer arribar a Gran Zimbabwe a una època d’esplendor. Eren els swahilis de la costa Africana que portaven mercaderies de la Índia, la Xina i països àrabs cap a la zona i se n’enduien per comerciar or, ivori i coure. Es creu que el moment de màxima prosperitat va arribar al s. XIV. La influència de Gran Zimbabwe també arribava al que avui és Botswana.

Moltes de les restes estan derruides i la vegetació s’ha obert pas

El decliu de la civilització de Gran Zimbabwe va originar-se segons sembla per un sobre-creixement de la població, que va fer impossible l’auto-abastiment d’aliments. Es van cremar molts arbres i els grans ramats van esgotar les pastures.

Les construccions a Gran Zimbabwe son de roca granítica, la predominant a la zona central del país. Les dimensions del lloc fan pensar que les tasques de construcció eren continuades, es enorme! En el seu moment es va pensar que la construcció havia d’haver estat obra d’esclaus, com es deia que passava a Egipte, però actualment es creu que eren membres de la comunitat que treballaven per un objectiu social o religiós comú.

Dins el gran recinte hi ha passadissos i corredors

Una característica del granit és que la erosió d’aquest material es en forma de capes que després es trenquen de forma relativament senzilla. Es creu que cremaven la vegetació de manera que la roca s’escalfava moltíssim. Després, les pluges feien la feina en refredar la roca ràpidament i permetre que es fraccionés en blocs. Les construccions son amb pedra seca, els blocs es mantenen uns sobre els altres per una bona col.locació, roca natural incorporada en el monument i el propi pes.

Acabada la visita a la zona coneguda com el Gran Recinte, ens disposem a visitar el que es coneix com el Complexe de la Muntanya. A uns metres de distància del Gran Recinte hi ha un petit turó (també de granit) al que es pot accedir per un caminet que passa entre les roques. A dalt del turó hi ha més construccions i podem apreciar les vistes del gran Recinte a la vall.

El complexe de la muntanya vist des de l’inici del camí que s’hi enfila

El Gran Recinte al fons vist des del Complex de la Muntanya

Dalt el turó les construccions en pedra seca continuen

Les restes de la muntanya tenen un petit anfiteatre amb veritables altars de roca natural elevats. No és difícil imaginar que aquests zones devien ser zones de rituals i, segurament, sacrificis com els que veiem a moltes cultures africanes ancestrals.

Vistes a un altar natural des d’una terrassa on la població devia contemplar rituals

Des de dalt, ens quedem a contemplar com el sol a poc a poc s’amaga en la gran planície de la zona shona. La visita a Gran Zimbabwe posa les expectatives pel país molt amunt. No decepcionarà.