Després de visitar Gran Zimbabwe. fem nit en un allotjament d’estil victorià que recorda els temps en els que els colons habitaven la zona. Ens espera un dia de camí fins a Bulawayo i hem d’agafar forces. De bon matí, arrenquem per la carretera per anar avançant tant com és possible. Em segueix sorprenent la falta de parades de venda d’aliments al carrer, que tothom vagi a centres comercials per fer les seves compres.
A mig camí pararem a veure la Mafu, una amiga de la nostra guia que ens ensenya la seva casa. La Mafu és de la ètnia Ndebele, també d’origen bantú. És una de les ètnies majoritàries del país, la que habita a la zona on som ara, Matabeleland. Ens ensenya contenta la seva cuina, tremendament endreçada, mentre els nens que estan al seu càrrec corretegen fent-nos fotos. La construcció de la casa i el seu manteniment és cosa de dones entre ens Ndebele.
La cuina de la cabana de la Mafu
Després de la visita, continuem el nostre camí per arribar a Bulawayo. Bulawayo és la segona ciutat del país, hi viu un milió d’habitants i es troba en una zona rica, per les mines d’or. La riquesa de la població de Bulawayo es pot apreciar amb els pentinats de les dones. Portar un bon postís i un cap arreglat és signe d’estatus socials i el negoci de la perruqueria és pròsper en ciutats com Bulawayo.
Rastes, trenes, postissos, pentinats impossibles,… per tot arreu a Bulawayo ens admirem amb com s’arregla la gent
A Bulawayo hi ha una gran activitat cultural, amb galeries d’art i artistes que venen les seves creacions arreu. És una mica una ciutat bohèmia, tant que dinem dins una galeria d’art! Pels carrers es poden veure encara edificis colonials, molts decadents ja,però tot està prou recollit i arreglat.
Edificis d’estil colonial a Bulawayo
Ja arriba el tard i ens dirigim a un parc de la ciutat. Està situat al voltant d’una presa i es paga entrada per accedir-hi. El que ens trobem allà son grups de locals de classe mitja-alta passejant. També hi ha uns quants grups d’adolescents. Molts d’ells van beguts, sembla que el parc, en caure la tarda, es converteix en una zona del que aquí anomenem botellón.
Els kaiaks de la presa esperen els locals rics per sortir a fer un volt
Passarem dues nits en un lodge-hotel per explorar la zona. Estem a prop del parc natural de Matobo.
El parc natural de Matobo és un lloc especial per poder-hi veure rinoceronts. És un centre en el que treballen en la recuperació i conservació dels rinoceronts africans, tant el blanc com el negre. Tenen 35 exemplars de rinoceront blanc i 15 del negre. Ambdues espècies estan en perill d’extinció.
Una esperaria que el rinoceront blanc fos més claret i el negre més fosc i per això es diguéssin així, però la realitat és que es diuen així per error, per una mala traducció. Resulta que els rinoceronts blancs en realitat eren anomenats wide rhinos, per tenir la boca ampla i plana (wide significa ample en anglès). Però algú en algun moment enlloc de wide (ample), va escriure white (blanc), que es pronuncia semblant. Això va donar lloc a que el nom de la espècie s’escrivís com a white i les traduccions successives van ser sobre blanc i no sobre ample. I clar, en contraposició, si no era white, l’altre espècie era black (negre). I fins avui en dia els noms de les dues espècies de rinoceronts africans els atribueixen un color quan en realitat les dues son grises, de color pedra, vaja.
Com comentàvem el rinoceront blanc té la boca ampla, i això és perquè menja herba, vindria a ser com la boca d’una vaca, per fer-nos-en una idea. En canvi, el rinoceront negre menja fulles, de manera que té la boca amb una forma més picuda. Aquesta diferent alimentació també permet que es puguin diferenciar les femtes del rino blanc i del rino negre. De tota manera, ambdues espècies son genèticament molt properes, fins al punt que es podrien creuar i donar lloc a descendència viable.
Una curiositat és que els locals diuen que el color del rinoceront ve de la manera amb la que porten les seves cries. Diuen els locals que els blancs sempre portem les cries al davant (pensem en la imatge d’una dona blanca amb la criatura, sempre el porta al davant). En canvi, els negres les porten al darrera, a l’esquena. Sembla ser que els rinos blancs acostumen també a tenir la cria al davant mentre que els negres porten la cria al darrera.
Bé, i tota aquesta explicació sobre els rinoceronts ve perquè, tal com us he comentat, al parc de Matobo, hi ha un programa de conservació de rinoceronts i fem un safari a peu per anar-ne a veure. I tenim sort! En veiem tres, dos adults (mascle i femella) i una cria de rinoceront blanc. La emoció és indescriptible. Aquests animals que semblen trets de la prehistòria, que semblen veritables tancs, estan a escassos metres de nosaltres. Ens hi acostem a poc a poc, a contra-vent per evitar que ens olorin o ens sentin. La seva vista no és massa bona, si anem tots junts no saben diferenciar si som una gran roca o si som petits individus. Tenen els ulls completament laterals de manera que la visió frontal és pràcticament nul.la. Però tenen bon olfacte i bona oïda i si detecten que som a prop, poden carregar.
Femella amb la cria de rinoceront blanc
Son uns animals impressionants. Grans, molt grans, sobretot quan els veus desde terra i exposat, sense la protecció d’un vehicle. N’havia vist a Kènia, però de lluny i des del 4×4. No és comparable!
Tenim a escassos metres un mascle i una femella adults de rinoceront blanc i una cria
Els adults tenen la banya tallada. Això ho fan al parc per a protegir-los. La banya és una banya feta de keratina, no és com els ullals dels elefants que son de marfil. No deixa de ser el mateix material que les nostres ungles. Pèro, per la desgràcia de la espècie, les medicines tradicionals (sobretot xinesa) li han atribuit propietats màgiques, moltes d’elles relacionades amb poders afrodisíacs i tractaments de la impotència, com no?
El que és indubtable és que ningú necessita més la banya d’un rinoceront que el propi rinoceront.
Al món hi ha 5 espècies de rinoceront. Només dues d’elles son africanes, el blanc i el negre, tal com hem comentat. La resta son espècies que habiten en el continent asiàtic. Totes elles estan en perill d’extinció en major o menor mesura. És trist que una espècie que no té depredadors naturals i que ha aconseguit seguir a la terra milenis estigui amenaçada per tenir una banya que no deixa de ser el mateix material que el cabell o les ungles. Ridícul tot plegat…
Però seguim amb el parc de Matobo, perquè no només hi ha rinoceronts! El paisatge que podem veure a Matobo és potser fins i tot més fascinant que els rinoceronts. Resulta que tot el parc està format per muntanyes de granit. S’hi troba el que es coneix com a roques equilibrades.
Roques equilibrades a Matobo
Dalt les muntanyes es veuen roques gegantines, arrodonides que fan equilibris per mantenir-se allà desde fa milenis. Aquesta regió es va formar fa uns 2000 milions d’anys, quan el granit va sortir a la superfície. El granit, com vam comentar quan vam parlar de Gran Zimbabwe, es trenca per capes. Aquestes capes es van fragmentant i van caient. Però no totes. Algunes es queden i la erosió dels segles va fent la seva feina, deixant unes roques immenses arrodonides com cantos rodats que sembla que un gegant s’hagués dedicat a deixar-les allà colocades. De fet, aquestes roques equilibrades s’han utilitzat com a metàfora per explicar la importància de desenvolupar però sempre preservant l’entorn a Zimbabwe
El parc de Matopo (també anomenat Matobo) és el més antic de Zimbabwe. Inicialment es deia Rhodes Matopos National Park, per Cecil Rhodes. De Rhodes n’hem de parlar una mica i és que té la seva tomba dins el parc, en un lloc privilegiat. Arribem al peu de la muntanya que l’allotja, feta completament de granit. A dalt de tot, hi ha les característiques roques equilibrades gegantines.
Accés a la muntanya que allotja la tomba de Rhodes
Quan arribem a dalt de la muntanya de granit, hi trobem la tomba de Rhodes, envoltada de vàries roques gegantines en equilibri. Les vistes al parc son impressionants. Va escollir un lloc privilegiat per descansar eternament.
I us preguntareu qui va ser en Rhodes. Doncs bé, aquest colò imperialista britànic va nèixer a mitjans del s. XIX i va ser empresari, colonitzador i polític. Era l’home més ric d’Àfrica, el rei dels diamants. Era algú que defensava la colonització fins al punt que va colonitzar fins i tot el nom de dos països, Rhodesia del Nord (la actual Zàmbia) i Rhodesia del Sud (la actual Zimbabwe). Però la cosa no queda aquí, va fundar la companyia De Beers, que encara en la actualitat controla el 60% del mercat de diamants en brut del món (havia arribat al 90%). Així que, amb aquests antecedents no sembla que hagués de ser un sant…
Rhodes va establir-se primer a Sudàfrica, inicialment per treballar a la explotació de cotó del seu germà, però aviat va posar el focus en el negoci dels diamants. A més de la companyia de diamants, va fundar la British South Africa Company, que bàsicament li donava el poder d’administrar i distribuir les terres, de manera que va adquirir drets d’explotació de minerals. Treballava per si mateix i per l’imperi, va ocupar càrrecs de responsabilitat fins que es va construir un món a mida: dominava els recursos minerals del territori i a sobre acaparava poder polític (va arribar a ser primer ministre de la colònia d’El Cab).
Rhodes era un supremacista absolut i com a tal es comportava, frases com “som la primera raça del món i com més espai del mòn ocupem, millor per la raça humana” van sortir de la seva enverinada boca.
Ell mateix s’ho preparava tot, pagava les campanyes militars per robar territoris als natius i així obtenia les concessions mineres. Als britànics ja els anava bé això ja que els contribuients no havien de pagar per aquestes campanyes. I així es va anar fent ric i poderós fins al punt de controlar el 90% del mercat de minerals, com hem dit abans.
Es va obsessionar amb la idea de crear un ferrocarril britànic que creués Àfrica de Nord a Sud, des del Caire fins a Ciutat del Cap. De fet, aquest projecte eera anomenat pels britànics la columna i les costelles d’Àfrica, us podeu imaginar per què… La gran majoria de treballadors en aquesta obra faraònica que es va anar veient abocada al fracàs eren locals que eren forçats a treballar.
Però el ferrocarril no podia ser realitat perquè hi havia una part interrompuda per les colònies alemanyes (les actuals Ruanda, Burundi i Tanzània), part que va anar a parar a mans britàniques després del tractat de Versalles quan Alemania va perdre la primera guerra mundial. Quan territorialment va ser viable, la segona guerra mundial i la fi del colonialisme van fer descarrilar el somni de Rhodes. Ell ja havia mort.
Tomba de Cecil Rhodes
A la cova s’hi han trobat restes que demostren la presència humana de fa 16.000 anys. Al costat nostre hi ha un expert que dóna explicacions a unes dones que han anat amb ell. Comenta que segurament hi ha restes anteriors però el carboni no permet precisar més. Els habitants eren pigmeus, els primers habitants de l’Àfrica. Hi trobem pintures blanques, negres i vermelles sobreposades.
A un racó de la cova hi van trobar les restes d’una dona d’uns 45 anys de fa 9500 anys. Havia estat enterrada amb artilugis com si creiéssin en una altra vida i li donéssin provisions per arribar-hi.
A les pintures hi ha unes representacions que resulten curioses. Semblen altars (veure imatge, una mena de taules de color blanc). L’expert deia que sembla que puguin ser termiters. Les termites en moltes cultures tenen un caràcter sagrat jja que estan amb els vius (son aliment) però també viuen amb els ancestres sota terra. I quan s’aparellen volen per trobar parella, de manera que també tenen contacte amb el ser suprem.
Pintures de diferents èpoques prehistòriques sobreposades
Per acabar el dia, en John Barton ens convida a casa seva, on prendrem una copeta de vi mentre veiem la posta de sol. Té un abeurador en un camp de la seva propietat on les jirafes, zebres, facòcers i altres animals van a beure aigua, sobretot en temporada seca com és ara. Una manera fantàstica d’acabar un dia molt i molt complert.
Deixa un comentari